Retrat condescendent d’una política francesa

Catherine Deneuve va demostrar la seva autoironia, i per trencar amb els estereotips de la seva imatge elegant i distant, amb Potiche, comèdia de François Ozon titulada amb l’expressió francesa relativa a les dones floreta per fer bonic. L’actriu hi encarna Suzanne Pujol, una burgesa que, relegada fins aleshores a una funció domèstica decorativa, se n’ha de fer càrrec de la fàbrica de paraigües (i és així que Ozon invoca la jove Deneuve d’Els paraigües de Cherburg) del seu marit: ho fa amb unes maneres a les antípodes d’un home despòtic amb els seus empleats i la seva família. El cas és que recordem Potiche en veure Deneuve encarnant aquí un personatge inspirat lliurement en Bernadette Chirac durant els anys 1995-2007 en què el seu marit, Jacques, va ser president de la República Francesa: allò que es vol deixar clar és que no va ser cap primera dama per fer bonic, sinó que, a més de ser un baluard pel seu marit, va exercir ella mateixa una carrera política amb criteris propis i càrrec electe al departament de Corresa. L’actriu se’n surt airosa aportant-hi de nou certa ironia, però s’ha de dir que la directora debutant Léa Domenach és lluny del toc esbojarrat i incisiu d’Ozon. De fet, Bernadette, títol original que deixa constància del nom connotat que van posar-li uns pares burgesos i molt catòlics, és un film sense gaire gràcia i punxa sobre les intrigues del món polític (les rivalitats entre els dirigents del Rassenmblent pour la République fent-s’hi present Sarkozy com a traïdor de Chirac) i sobre la relació entre el president i la seva esposa: ell relega Bernadette, la fa callar, no fa cas als seus criteris i a la seva intuïció, sent-li’n atribuïda molta i afinada, però, al capdavall, ella li perdona tot, incloses les infidelitats, perquè, com diu a una filla, l’estima. Tot allò que es refereix sembla insignificant: des de les posicions polítiques de la parella fins els casos de corrupció en què va estar involucrada. Passen coses i no semblen tenir conseqüències. Allò que hi ha és un retrat condescendent d’una dona que, amb un assistent interpretat per Denis Podalydès, transforma la seva imatge freda i antiquada per fer-se popular, a través d’institucions benèfiques, i arribar a ser admirada per la majoria dels francesos. Ha sobreviscut al marit i ara té 91 anys.