Un talent desbordant

Hi ha un impuls creatiu, a l’Alt Empordà, que no ens l’acabaríem. Els artistes que hi han nascut o hi fan vida tenen el paisatge a favor, direm els fills de barriades tirant a infames, però un camp segat que canvia de color de closa en closa, un horitzó de blaus purs trencat només per les fantasies cotonoses de la tramuntana, i fins i tot el mar, els seus penya-segats adornats per un pi solitari i unes roques delirants, no garanteixen per si sols que broti el talent. Més aviat al contrari: afavoreix un paisatgisme de ventositats cromàtiques, aferrat a la voluptuositat del color i al sentimentalisme del turista, i poca cosa més. No és la terra, la que propicia la creativitat, no pas ella tota sola. Fa falta alguna cosa més imperceptible, que potser té a veure amb l’atmosfera una mica esbojarrada, el caràcter fronterer, la sensació de ser al millor dels mons imaginables i, així i tot, no fer-ne encara prou.

Adrià Ciurana Geli (Figueres, 1985-2018) era, mirat així, un empordanès modèlic, amb aquest llast, amb aquesta revolta. Net de l’escriptora M. Àngels Anglada, cada obra seva, i en només deu anys la va concebre tota, celebra i alhora rebat la bellesa del món. Ho mig diu ell mateix en el poema inèdit trobat entre els seus papers que serveix de títol a l’exposició: M’abrigo de terra, que ha calgut prorrogar fins al 3 de novembre. Esbrinar què passava pel cap d’algú que treballava amb la seva intensitat és una impertinència, però no ha deixat de sorprendre’m, durant la visita a la primera exposició pòstuma que li organitza el Museu de l’Empordà de Figueres, l’obsessió amb què reproduïa les transparències de la bava dels cargols, o la paciència amb què polia la tela per fer-la brillar, fins i tot incrustant-hi fragments de mica, amb no menys cura que la que posava a modelar una merda humana o de gos. Aquestes “caques”, com en deia ell, convertides en petites escultures de saló o incorporades en un racó de certes pintures que mostren a penes l’angle d’una habitació que, sense aquest detall groller, haurien passat per abstraccions enigmàtiques, són quasi bé una firma recurrent en la seva obra, l’advertència de les baixeses d’on venim, dels sucs, els detritus i la lletjor que també ens fan com som.

Hi ha les femtes, doncs, però també els rellotges, els rosaris (l’atracció per la simbologia religiosa ningú no sap ben bé d’on li ve), les pipes de fumador, els cranis (una segona firma que estampa a un bon nombre d’obres), els ossos de vaques mortes, les peces que encaixen i les que falten (el tangram que el fascinava tant), les escorrialles bellíssimes com els còdols de platja soldats amb plom, o les totxanes oblidades en una bòbila ja clausurada que esculpia, poc abans de morir tan jove, amb 32 anys, mentre grimpava per aquest paisatge empordanès bell i terrible, com un arquitecte que volgués reinventar la idea de ciutat mentre, al mateix temps, experimentava amb un collage de transparències que passen de la morbidesa a la foscor.

L’artista Jordi Mitjà, que juntament amb el dissenyador Manel Gràvalos, tots dos bons amics seus, ha tingut cura del comissariat de l’exposició, no pot evitar exclamar davant de cada petit objecte que sortia de les seves mans: “Era un manetes i un pencaire, un virtuós!” Havien arribat a tenir una relació tan estreta, que almenys un parell d’obres són d’elaboració conjunta, encara que Mitjà treu importància a la seva intervenció, que jutja pueril en comparació amb la destresa aclaparadora de Ciurana. Són dues pintures d’un diguem-ne realisme feréstec que difícilment hauríem esperat veure en cap exposició d’art contemporani. La primera és una representació lliure de sant Jeroni, abatut davant un paisatge rocós. Jordi Mitjà l’havia començat a pintar d’adolescent, però a mig fer l’havia abandonat. “Només era un home ajagut, però l’Adrià el va reprendre i el va portar a l’excel·lència”, diu. L’altre és el retrat d’un “capella de poble que se’n va a ciutat”, com el van batejar amb humor, i que agafa un cert aire monstruós, una mica a l’estil de Bacon. Adrià Ciurana el va veure a l’estudi de Jordi Mitjà a Lladó i li va cridar l’atenció que l’amic s’hagués entretingut a polir la tela amb una màquina industrial. Aquell tacte d’estucat venecià el va atraure tant, que el va aplicar a tota la seva pintura posterior. Cada vegada que desmuntava el llenç per sotmetre’l a la polidora, queia a terra algun tascó de fusta: els reaprofitava tots, com peces de tangram, amb el mateix desfici amb què recolliria restes de l’avioneta estavellada al Puigmal per fondre-les amb pedretes de platja.

Al principi de conèixer-lo, al taller que la família li havia adequat als baixos d’una finca de Figueres que Adrià Ciurana batejaria com Espaia i que compartiria amb tothom que se li acostés (“reservat com era, tenia una capacitat insòlita per reunir i estimular gent de qualsevol edat i disciplina creativa”), Jordi Mitjà ja va tenir la impressió que era davant un artista amb un potencial fora del comú: “Era la puta bomba”, li surt a mig recorregut, rendit a un talent que podia transformar les deixalles en joies precioses, com els seus puzles recollits de les escombraries, que completava amb peces d’os polit, tallades amb una precisió de miniaturista. Allà on hi havia el buit, hi posava un esquerdill de cos mort treballat amb la delicadesa d’un vestit de núvia. Són de les obres millors que han reunit Mitjà i Gràvalos en aquesta retrospectiva que renuncia deliberadament a la cronologia, a la distribució en àmbits, al discurs tancat. “Està tot tan ben lligat, que era impossible delimitar res, plantejar etapes o ruptures a la manera convencional”, diu Mitjà. Per això els treballs de plàstica de l’institut, uns autoretrats potentíssims, una mica dalinians, sovint amb la pipa de fabricació pròpia ja a la boca, poden confrontar amb el procés de destrucció del DNI a la vitroceràmica de casa (no és gran part de la seva obra una indagació sobre la identitat?), amb l’inacabat Sant Sebastià que presidia l’entrada a l’estudi i que servia també de guardiola, o amb la commovedora, terrible, medicació quotidiana en una obra feta a base de blísters de pastilles consumides que dibuixen, al mig, una calavera amb el lema “Mort subite”. La mort, com el pas del temps i l’escatologia, és molt present en tot el treball d’Adrià Ciurana, que era, malgrat tot, un refinat, un àngel desbordant.