Una gran intensitat

De manera inesperada, després del descans i abans d’emprendre la segona part del concert que va fer dissabte a l’Espai Ter de Torroella de Montgrí, el pianista Denis Kozhukhin va adreçar-se al públic per explicar algunes coses de les peces que ja havia interpretat i sobre la que faltava. Ho va fer en castellà, que devia aprendre durant la seva estada a Madrid com a estudiant a l’Escola de Música Reina Sofía. El cas és que Kozhukhin va comentar que el romàntic Franz Liszt (1811-1886), protagonista d’un programa amb el títol El diabòlic i el diví, va ser un home molt religiós i que ho va expressar fins i tot en una peça concebuda en la joventut (quan el desig amorós va lliurar-lo als plaers del cos i la vida mundana parisenca) amb la qual va acabar la primera part: Bénédiction de Dieu dans la solitude, que forma part d’Harmonies poétiques et religieuses.

Allò que va remarcar, però, Kozhukhin és que la vocació espiritual va apartar Liszt del virtuosisme i el va acostar a un minimalisme avant-la-lettre (molt influent, com tot el caràcter experimental de la seva música per a piano) reflectit en les quatre peces breus amb les quals va començar el concert: La lugubre gondola, inspirada per la premonició un dia a Venècia de la mort del seu gendre, Richard Wagner, al qual també va dedicar, òbviament, A la tomba de Richard Wagner, interpretada després d’Ustern!-Sinistre-Desastre i Nuages gris. Obres greus, algunes amb una palpitació tràgica, que van encadenar-se amb l’estudi núm. 13, L’escalier du diable, de György Ligeti, l’únic compositor fet present a banda de Liszt: tots dos eren hongaresos. La peça del gran Ligeti va incidir en el fet que el títol del concert no només feia referència a una qüestió metafísica o a un dilema moral, sinó a les exigències “diabòliques” que pot presentar una partitura. En la seva explicació de les peces que fins aleshores havia abordat, Kozhukhin va exposar que aquesta “escala del diable”, escrita a la manera d’una tocata amb una gran irregularitat rítmica, demana fins a vuit forte, és a dir, una execució amb un so tan intens que el pianista va reconèixer: “Resulta impossible, si no és que agafes una destral.”

L’escala del diable de Ligeti vol fer la sensació que no s’ha d’acabar mai i és així que, deixant de tocar el teclat i mantenint un peu en un pedal, Kozhukhin va crear al final una llarga i colpidora ressonància.

Aquest encara jove pianista de 38 anys, que té el suport del mestre Barenboim, ja havia demostrat la seva intensitat, a la vegada la seva finesa i també una implicació emocional en la interpretació. Però encara havia d’afrontar una dura prova: la Sonata per a piano en si menor, que Liszt va dedicar a Schumann. Kozhukhin va anunciar-la així: “Dura 30 minuts, però quan la toco tinc la sensació que passa tota una vida.” Tot seguit, va fer presents els estats, les emocions, les tensions que conté l’obra, amb el seu dramatisme, la seva violència, les seves foscors i també les escales a gran velocitat, fins a un recolliment final.

La sonata de Liszt pot esgotar un pianista, però Kozhukhin va treure forces per a tres propines, començant pel cèlebre Preludi en do sostingut menor, una peça juvenil de Rakhmaninov que el compositor va arribar a odiar de tant que la hi demanaven. Després, Primavera, una de les “peces líriques” del noruec Edvard Grieg, abans de rematar-ho amb un altre rus: Txaikovski, del qual va tocar A l’Església, que clou l’Àlbum per la joventut. En la nota biogràfica de Kozhukhin, no hi constava que és rus, però ho sabíem i es notava en la seva emotivitat interpretativa. Que la dedicatòria de l’última peça sigui un missatge de pau: Una oració per a tots.