Un balneari amb vistes al mar
Una donació a l’Arxiu Històric de Girona localitza el plànol del balneari que als anys trenta es volia construir a Lloret de Mar
Projecte conegut pels historiadors locals, pretenia ocupar part de la platja de Santa Cristina, però no se’n tenia cap dibuix
Va durar sis anys. La premsa local el va anomenar “l’afer Riquelme”. És el titular de la portada del periòdic quinzenal Aires lloretencs del 15 de desembre del 1935, quan s’anuncia que la Conselleria d’Obres Públiques de la Generalitat ha suspès les obres del balneari Riquelme a la platja de Santa Cristina. El motiu? Un recurs interposat per l’Ajuntament de Lloret de Mar i l’Obreria de Santa Cristina amb el suport de la societat civil lloretenca argumentant que la concessió estava caducada. El balneari Riquelme era una qüestió “sorollosa”, que havia provocat el rebuig unànime de la confraria de pescadors, dels convilatans i del consistori i que havia perviscut al llarg dels anys trenta: el projecte es va iniciar durant la dictadura de Primo de Rivera, va continuar amb la República i va concloure amb l’esclat de la Guerra Civil. El 26 d’octubre del 1936, l’oficina jurídica del Comitè de Control de Justícia de Girona va resoldre el conflicte declarant la nul·litat de la concessió, argumentant que s’havia atorgat de manera irregular. Es basava en l’acta notarial en què els pescadors feien constar que la construcció els impedia practicar la pesca i en l’oposició unànime dels lloretencs.
L’afer Riquelme va començar el 2 de novembre del 1929, quan al Butlletí Oficial de la Província de Girona va publicar l’anunci de sol·licitud de concessió per construir un balneari a la platja de Santa Cristina, presentada per Inés Riquelme Fuentes. Els dirigents de l’entitat de l’Obreria de Santa Cristina van fer pinya amb els pescadors per defensar la platja. El consistori hi va donar suport en el ple del 18 de novembre del 1929.
Era un balneari amb vistes al mar. En certa manera, imitant edificis de l’època, com ara el de La Perla del Océano, del 1912, a la platja de la Concha a Sant Sebastián. Era un atractiu per a estiuejants de classes opulents.
La història del balneari que no es va construir a la platja de Santa Cristina era coneguda pels estudiosos lloretencs. Entre d’altres, Salvador Palaudelmàs i Casals, president de l’Obreria del 2006 al 2014, que n’ha recollit la història en diferents publicacions. Se sabia del projecte però se’n desconeixia la imatge, la idea dibuixada. Aquest mes de maig, la professora universitària Helena Benito Mundet va oferir a l’Arxiu Històric de Girona un plec de dotze plànols que el pare, Antonio Benito Fernández, guardava a casa seva. Enginyer tècnic de camins, nascut el 9 de desembre del 1933 i d’origen madrileny, Antonio Benito va aprovar les oposicions als anys seixanta i va ser destinat a la delegació provincial de Girona del Ministeri d’Obres Públiques, en què va treballar fins a la jubilació. Els últims anys de la vida professional, va estar destinat a la secció de ports de la mateixa delegació. Els plànols que formen la donació són anteriors, cronològicament, a l’etapa laboral d’Antonio Benito i es van dibuixar entre el 1881 i el 1936. Cada plànol de la donació reflecteix alguna de les competències del Ministeri en gestió de territori. N’hi ha dos de referits al projecte d’un pont de la carretera de Besalú a Roses sobre el riu Muga, de l’any 1881. De tota la donació destaca, en especial, el plànol del projecte del balneari de la platja de Santa Cristina a Lloret de Mar. Aquest dibuix, fet sobre paper encerat i a dues tintes, mostra el disseny de la façana de l’establiment termal, una imatge de qualitat estètica. De mides 35x102 cm, està signat per Francisco Portillo Quintana (1897-1968), l’arquitecte municipal de Lloret de Mar entre el 1924 i el 1965.
El plànol del balneari per a la platja de Santa Cristina porta la data de novembre del 1929 i, segons assenyala Salvador Palaudelmàs, forma part del projecte inicial que Inés Riquelme va presentar demanant els permisos necessaris als organismes de l’època de dictadura de Primo de Rivera. Palaudelmàs assenyala que Inés Riquelme mantenia una “relació fluïda” amb el general Severiano Martínez Anido, ministre de governació en el govern de Primo de Rivera. Amb la República, Martínez Anido es va exiliar i, amb el cop militar del juliol del 1936, va formar part del primer govern de Franco a Burgos.
La llarga durada d’aquest litigi va ser la causa de la rescissió del contracte de l’arrendament de l’hotel de Santa Cristina a Raül de Roviralta, que havia inclòs una clàusula d’exclusivitat sobre la finca i les platges. Palaudelmàs assenyala que aquest contracte incloïa una sèrie d’ajuts i avantatges per a la població lloretenca, “fet que devia influir en la forta oposició del poble” a la concessió de Riquelme. Així, la concessió de Roviralta afavoria el municipi amb ajuts que comportaven, entre d’altres, un donatiu de 1.000 pessetes anuals a la Societat de Pescadors, un donatiu de 500 pessetes a la vídua veïna de Lloret amb fills menors més necessitada i un premi de 250 pessetes a l’alumne més destacat. El balneari Riquelme no només feia perdre l’exclusivitat, sinó que entrava en conflicte amb els interessos de l’Obreria. Un altre fet a tenir en compte és l’impacte sobre el paisatge. La forta oposició del poble es va exemplificar l’11 de març del 1934 quan Aires Lloretencs, en l’editorial El poble mai no falla, es feia ressò del fet que els lloretencs van destruir, per tercer cop, el poc que s’havia construït, llençant-ho al mar.