CINEMA
Alain Delon, la bellesa inquietant
L’icònic actor francès, protagonista de films com ‘El guepard’ i ‘Rocco i els seus germans’, mor als 88 anys
Han comptat que Alain Delon va morir (va morint-hi) vint-i-set vegades al cinema, quasi sempre de manera violenta, abans de fer-ho realment aquest diumenge al seu château de Douchy (a la regió de la vall del Loira), on en els seus últims anys hi vivia pràcticament confinat, solitàriament, envoltat de fotografies i objectes relacionats amb els seus morts estimats, com ara les actrius Romy Schneider, a qui va abandonar sense miraments i s’hi va reconciliar amistosament temps després, per casar-se de sobte amb Francine Canovas, “convertida” en Nathalie Delon, i Mireille Darc; els directors René Clement, Luchino Visconti, Jean-Pierre Melville, Joseph Losey; els companys Jean Gabin i Jean-Paul Belmondo, entre altres. Amb tots ells va fer cinema, que sempre mantindrà viva la bellesa incontestable del seu rostre, a la vegada sempre un punt inquietant, la seva presència magnètica, la seva intuïció poderosa de com moure’s a l’espai.
Nascut l’any 1935 a Scieux, un suburbi de classe alta de París, quan els seus pares van divorciar-se, tot just començada la Segona Guerra Mundial, van lliurar-lo a uns d’adoptius, que van morir quan ell era un adolescent, i aleshores va ser internat successivament en centres educatius, dels quals, un rere l’altre, va ser expulsat. Als 17 anys va allistar-se a la marina i, entre el 1953 i el 1954, va ser destinat com a paracaigudista de l’exèrcit francès a la Guerra d’Indoxina. Quan va tornar, vagarejava pels carrers de París, on va conèixer l’actriu Brigitte Auber, que, a més d’actuar en diversos films francesos, ja havia interpretat la veritable lladregota de To catch a thief, d’Alfred Hitchcock. Res indicava que Alain Delon fos actor. No en tenia cap vocació. No havia fet res per ser-ho. Però Auber, una de tantes amants seves, va introduir-lo en cercles de gent vinculada al cinema (consta que, durant un festival de Canes, el productor nord-americà David 0’Selznick s’hi va fixar i volia contractar-lo) fins que Yves Allegret el va convèncer perquè interpretés un guardaespatlles gamberro a la comèdia policíaca Quand la femme s’en mêle (1957). De cop, va enamorar-se de la càmera. I va revelar-se que la càmera també l’estimava. No li van faltar propostes, una de les quals va ser Christine, film dirigit per Pierre Gaspard-Huit en què encarna un tinent que viu una història d’amor amb una jove cantant d’òpera, interpretada per Romy Schneider.
Mentre la relació amb Schneider, aleshores absolutament associada a Sissí, va convertir-lo en un personatge mediàtic, René Clement hi va parar atenció suposant que seria ideal per interpretar Greenleaf, a qui Tom Ripley (l’antiheroi de L’enginyós senyor Ripley, de Patricia Highsmith) desitja, enveja, imita i, després d’assassinar-lo, finalment suplanta. Alain Delon, però, va tenir clar que ell havia d’interpretar l’impostor Ripley. I va encertar-la, com també ho va fer Clement en acceptar-ho i passar el paper de Greenleaf a Maurice Ronet. Qui no el recorda a Plein soleil (títol d’aquesta adaptació francesa de la novel·la de Highsmith) amb el tors nu, pilotant un veler, o mirant-se al mirall imitant Greenleaf? Tan bell com pertorbador. No deu ser per res que interpretés diverses pel·lícules (i així personatges) amb el tema del doble. Dos exemples que donen compte del fet que Delon va transitar entre el cinema comercial i el d’autor: tant va encarnar El zorro, en una versió italiana del 1975 com, un any després, els dos Monsieur Klein, de Losey: un que s’acorda amb l’ocupació nazi i un altre de jueu. Això sense oblidar que, essent un actor que va emergir mentre també ho feia la nouvelle vague sense que aquesta li fes cas, Godard va dur-lo a encarnar Roger Lennox (mort en circumstàncies obscures) i a qui diu que n’és el germà, Robert, en un film titulat precisament Nouvelle Vague, una de les obres amb les quals el director suís va parlar de la mort del cinema i a la vegada del seu etern retorn.
Els directors de la nouvelle vague no li van fer cas, però sí Visconti, qui va confiar-li el personatge de Tancredi, aquell garibaldista de mentida que diu que tot ha de canviar aparentment perquè tot segueixi igual, a El guepard (1962). Dos anys abans, a Rocco i els seus germans, ja va destinar-li un bell personatge: Rocco Parondi, la bondat i el sacrifici del qual no impedeixen que la seva família, emigrada del sud, es destrueixi en el Milà industrial. Un altre italià, Antonioni, va intuir que podia encarnar l’alienació amb el corredor de borsa de L’eclipsi (1962). Delon, que més tard també va fer cinema a Hollywood i molt de comercial a França, va ser, doncs, als inicis una icona del cinema d’actor europeu. També és remarcable en un film posterior de Valerio Zurlini: Els primers anys de la quietud (1972). Però, sens dubte, és fonamental la seva presència en els polars (El samurai, El cercle roig) de Jean-Pierre Melville: silent, solitari, glacial, fantasmal.
Hi hauria un article possible que només restarà esbossat. El fet que no reconegués mai que era el pare d’un fill de Nico que va cuidar la mateixa mare de l’actor. Les “males companyies” que alguna cosa diuen d’ell mateix: el “cas Markovic”, en relació amb l’assassinat l’any 1968 del seu guardaespatlles (i amic, com ho van ser altres matons) Stevan Markovic, qui, segons la investigació policial, feia xantatge amb informació sobre “festes sexuals” a casa de Delon. I, en fi, aquella actitud pública fatxenda i masclista en contrast, diuen, amb una tristesa íntima.