Música
Arnau Tordera
Músic
“Tot està corromput, des de la Corporació al festival més modest”
“Que ‘Eufòria’ faci entendre que els músics de directe són prescindibles és un acte d’irresponsabilitat extrema”
“Si en la cartellera barcelonina no hi ha ni un sol musical en català és perquè hi ha uns productors que així ho han volgut”
A Catalunya, només queda el Barça, de símbols sagrats impertorbables que no es poden pervertir
Sempre he considerat l’Estat espanyol no com un enemic, sinó com una cosa pitjor
Tot i haver estat involucrat, els últims anys, en diferents projectes (el més destacat dels quals, segurament, la composició de La gata perduda, una òpera participativa del Liceu reconeguda amb un premi Max), Arnau Tordera (Tona, 1986), un dels músics amb menys pèls a la llengua del país, defensa que Obeses, el grup amb el qual es va donar a conèixer aviat farà quinze anys, no ha deixat mai d’encapçalar el seu rànquing de prioritats. Després d’un silenci discogràfic de sis anys, Obeses torna ara amb L’ai al cor (Música Global), un disc doble dividit en dues parts, la primera de les quals, Sístole, es va publicar el mes de juny passat.
Hem estat uns quants anys sense tenir notícies d’Obeses. Ha estat per una qüestió d’agenda o per un replantejament de les seves prioritats?
Ha estat una qüestió estrictament d’agenda. El meu compromís amb Obeses segueix sent total. Sí, però, que s’han anat encadenant diferents factors: la pandèmia (que va estroncar una gira extraordinària que teníem prevista amb la cobla Berga Jove), l’òpera que vaig fer per al Liceu (que va dilatar força que em tornés a centrar a compondre cançons) i, finalment, la malaurada desaparició, el passat mes de novembre, d’en Sente [Fontestad, exbateria de Ja t’ho diré i mànager del grup, a qui dediquen una cançó del nou disc, Cel enllà], que, naturalment, va ser un cop important.
Obeses, doncs, tot i la seva participació en cada vegada més projectes, continua en primer pla?
Obeses és, ha estat i seguirà sent el meu projecte principal, ja que, així com els altres projectes són fruit d’encàrrecs –que tanmateix agraeixo molt–, és amb el grup quan més lliurement m’expresso com a artista.
Han optat, però, per publicar el disc en dues parts: la primera aquest estiu i la segona d’aquí a uns mesos. Això és fruit d’una decisió artística o comercial?
Una mica totes dues coses. El disc, en conjunt, té catorze cançons i dura més d’una hora. Però entre que hem tornat després de molt temps i que les dinàmiques actuals de consum de la música, que fan que qualsevol cosa s’esgoti en un període de temps relativament curt, són les que són, ens va semblar que publicar les catorze cançons de cop potser representava un esforç de què no podríem extreure’n tot el que volíem. És, no obstant això, una fórmula interessant que possibilita que aquestes primeres cançons es puguin assaborir amb més tranquil·litat. I, en tot cas, un cop estigui culminat, ja publicarem el disc en format físic, malgrat que el 98% dels CD que es venen no acaben mai en un reproductor. Però encara hi ha la sensació que, si no hi ha una cosa física al darrere, allò que fas no és es una cosa tan important.
La comparteix, aquesta idea?
Bé, d’una banda, només consumeixo musica digitalment. Tinc un munt de CD comprats o que m’han regalat per estrenar. Però, al capdavall, la qüestió física situa les coses en un lloc i, ens agradi més o menys, els llocs determinen la nostra relació amb l’espai i el món. Per tant, segueixen sent importants i crec que ho seran sempre.
En cada cançó del disc juga amb un gènere diferent. Obeses són un calaix de sastre en què tot pot tenir cabuda?
Tot allò que m’estimuli creativament segur que hi tindrà cabuda!
En uns temps en què volem encasellar-ho tot, no juga en contra d’Obeses, això?
Sempre hi ha jugat en contra. Hi ha projectes musicals del país que podríem considerar, en termes generals, que són força mes alternatius que Obeses però que, tanmateix, tenen uns circuits alternatius prefixats, amb un públic, uns festivals, unes sales... Amb Obeses, en canvi, tenim la sensació –i la certesa– que és un projecte al marge de totes les tendències, per alternatives que siguin. No pots situar-lo en cap àmbit concret. I, tot i que això comporta que sigui complicat col·locar-lo en radiofórmules o en uns festivals determinats, n’estic plenament satisfet, ja que vol dir que és un projecte lliure que no es doblega davant cànons estètics ni modes imperants.
Dedica una cançó, ‘La meva llengua’, al català. El tenim a l’UCI?
A qualsevol catalanoparlant amb una mica de sensibilitat i responsabilitat cap a l’idioma no li pot passar per alt que la situació actual de la llengua no és la que desitjaríem. I, per tant, com a artista, em va semblar un acte noble dedicar una peça a una cosa que estimo, valoro i ha configurat la meva manera de relacionar-me amb el món. Ser català implica lluitar permanentment perquè aquesta llengua, que és un llegat històric i patrimonial d’un valor incalculable, pugui perviure el màxim d’anys possibles. Crec que bona part dels catalanoparlants ja en som conscients, d’això. Ara, el que fa falta és fer entendre a gent no catalanoparlant però que també viu aquí que també hi tenen una responsabilitat.
Creu que hi ha poca militància lingüística, en el món de la cultura? Fa uns mesos va carregar fortament a les xarxes contra musicals d’autoria catalana que no eren en català.
D’autoria catalana, no. En tot cas, de producció catalana. Les hem de poder fiscalitzar, aquestes coses. I entendre que fer-ho no és un acte dolent ni pervers. Tothom té una responsabilitat, en allò que fa. I si en la cartellera barcelonina no hi ha ni un sol musical en català és perquè hi ha hagut uns productors, normalment catalans, que han volgut que això sigui així. No ens hem de sentir malament per dir-les ben clarament, aquestes coses.
S’ha guanyat uns quants enemics, vostè.
Quins enemics? Gent que considera que no val la pena que aquest patrimoni de valor incalculable que és una llengua que històricament s’ha parlat en aquest territori pugui tirar endavant? No en vull, d’amics així.
Em referia també a la denúncia que tot sovint fa dels interessos que regeixen la xarxa de festivals, discogràfiques, promotores...
Sí, d’acord, això m’ha passat factura. Obeses no està programat en cap gran festival del país, tot i que omplim sales com ara el Paral·lel 62 de Barcelona, el Kursaal de Manresa i l’Atlàntida de Vic. Però hi ha responsabilitats que cal assumir siguin quines siguin les conseqüències. L’any que ve farà 15 anys del nostre primer concert. Se’ns ha considerat morts i enterrats uns quants cops. A gent amb poder no li ha interessat mai donar una oportunitat a aquesta banda i programar-la en certs llocs. Per què? Ells sabran; potser és un acte de defensa. Però jo no deixaré de dir determinades coses; no em rendiré.
És poc sa, l’ecosistema musical del país?
L’ecosistema musical del país està completament corromput. En totes les esferes. Absolutament en totes. Des de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals al festival més modest. Al capdavall, la immensa majoria de gent que està en això hi és pel negoci. Els artistes s’hi dediquen per compromís i, en molts casos, per amor a l’art. Però bona part de la resta de la perifèria del negoci està en aquest sector estrictament per la qüestió econòmica. I, evidentment, això, amb l’auge dels festivals, amb subvencions absolutament desmesurades i amb festivals els programadors dels quals són també promotors de moltes de les bandes que hi toquen ha acabat sent un negoci molt lucratiu. I quan un negoci és lucratiu, apareixen els voltors. Però quan apareixen els voltors, l’art està en perill. I ara ho està, en perill, tot i que a la gent li sembli que no perquè hi ha molts festivals o perquè hi ha gent que escolta un tipus determinat de música en català.
Citava la Corporació.
Sí, perquè també està subordinada a aquests interessos. Han creat Eufòria, d’acord, un programa d’èxit inqüestionable. La música catalana hi ha tingut un cert espai, tot i que no un espai protagonista. Però, al mateix temps, no s’ha apostat per fer visible la feina de músics en directe, que, tenint en compte la seva audiència massiva i la influència tan notòria que exerceix en les noves generacions, em sembla un acte absolutament erroni. Que Eufòria faci entendre que els músics de directe són prescindibles és un acte d’irresponsabilitat extrema. Una cosa és que la productora que ho porta, per interessos econòmics, no vulgui utilitzar-los, però una altra de molt diferent és que la direcció de TV3, que té una responsabilitat pública, els ho permeti.
‘La vida és massa curta per passar-la renegant’ és el títol d’una cançó que recopila renecs força exquisits: “Oh, cago’m Sant Hilari i tots els sants del calendari!” Com va sorgir?
Un dia que vaig sentir un renec d’aquests tan genuïns pel carrer i em va sembla un pòsit cultural, una herència històrica, a la qual no sempre li hem donat prou importància. El renec com a manera de parlar malament d’una cosa sagrada. I si avui no els donem importància és potser perquè ja no en tenim, de coses sagrades. Potser a Catalunya només queda el Barça, de símbols sagrats impertorbables que no es poden pervertir. Així baixi una olla del cel amb el cap de Déu per tapadora! Hi ha renecs meravellosos.
“Per molt que sentis que la vida escanya, i el que voldries és cridar a ple pulmó un puta Espanya!”, diu també la cançó.
El puta Espanya! l’he cridat tota la vida! Sempre he considerat l’Estat espanyol no com un enemic, sinó com una cosa pitjor, ja que en el si del seu objectiu principal hi ha l’aniquilació del que tu ets i de tot allò que han estat els que són com tu i la possibilitat que els que són com tu visquin un futur. És més que un enemic, és una realitat que nega en el passat, en el present i en el futur que siguem com som.
Com viu, el moment polític? Sensació de desencís, d’esperança, de derrota?
De derrota segur que no, ja que l’única derrota possible és la mort. Estic acostumat a resistir en moltes coses. El projecte d’Obeses n’és un exemple. Alguns creuen que el procés ha acabat, però tenim notícies permanents que demostren que això segueix estant enquistadíssim. Espanya no ha sabut respondre de manera madura a aquestes circumstàncies perquè no pot fer-ho, ja que respondre-hi de manera madura és negar la pròpia essència d’Espanya. I, per tant, Espanya no es negarà a si mateixa. Estem en un moment de parèntesi, segurament. Van passant els anys, la qual cosa, de tot plegat, és probablement el pitjor de tot. Però jo, en tot cas, no m’he mogut ni un sol centímetre dels meus plantejaments ideològics.
Altres projectes
‘Sardana superstar’ i ovnis a Montserrat
Involucrat, des de fa temps, en diferents projectes més enllà d’Obeses, Tordera –que, a començament d’estiu, va cantar el cèlebre Barcelona de Montserrat Caballé i el seu admirat Freddie Mercury amb Serena Sáenz a la platja de Barcelona– té un futur immediat força intens. A començament d’octubre, al Kursaal de Manresa, i com a pòrtic de la nova edició de Fira Mediterrània, estrena Sardana superstar, “el primer musical de la història –segons el defineix– a utilitzar la sardana i la música de cobla com a elements vertebradors d’un musical”. “És un musical que situa la sardana com a salvadora de la humanitat”, explica Tordera, amb un currículum que inclou ja diferents projectes amb cobla. “Un gran divertimento, però fet amb gran estima pel gènere i el patrimoni.” D’altra banda, al gener, i amb el nom d’Arnau Tordera simfònic, compartirà amb l’Orquestra Simfònica del Vallès (OSV) un programa que inclou l’estrena absoluta d’una obra seva, Ovnis a Montserrat, per a veu solista, cor femení i orquestra, i que es podrà gaudir al Palau de la Música, la Factoria Cultural Terrassa i el Teatre La Faràndula de Sabadell.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.