“Si ets polèmica fas nosa”

La meva mare em va dir: “Això té un nom de quatre lletres [puta].” No n’hi ha gaires, de fills de l’alta burgesia que hagin trencat tant amb la família com ho vaig fer jo el 1972. Em faltaven sis mesos per fer els 21 anys, que llavors era la majoria d’edat, i patia per si m’enviarien la policia, que no me la van enviar. Al cap d’anys, la meva mare em va demanar perdó. Era una dona intel·ligent, va anar veient que el món canviava i es va adonar que m’havia reprimit.

Parlaven en català amb tota la família menys amb nosaltres perquè no tinguéssim “accent”, deien. Quina ximpleria! Però si em sembla que tinc setze cognoms catalans! Vaig aprendre català a la universitat.

Quan vaig anar a veure l’exposició de Miró a l’antic hospital de la Santa Creu, el 1968, no vaig entendre res. I es va acabar convertint en el meu artista preferit. “Com detectes l’art bo?”, em pregunten sovint. Doncs amb formació i entrenant l’ull: has de veure molts museus i moltes exposicions, però també t’ho han d’explicar bé. Aquesta va ser la meva gran sort. A la universitat vaig tenir el José Milicua, que donava art antic però també et parlava de Tàpies, i la Maria Lluïsa Borràs, la més moderna de totes i el meu referent.

Està oblidada, com tants i tantes altres a Catalunya. Les meves memòries no tenen cap intenció venjativa, però sí que explico dos o tres episodis de grans injustícies, i el de la Borràs n’és un. Ho havia de ser, la directora de la Fundació Miró, però la dona de Miró, la Pilar Juncosa, li va agafar mania perquè havia portat Miró a la Tancada de Montserrat.

Unes quantes. La del Macba, per exemple. Jo era la candidata dels socialistes per dirigir-lo i crec que queia bé a la fundació, però els convergents volien la Josefina Matamoros. Per desllorigar l’empat, van nomenar el Manolo Borja-Villel. Sempre he pensat que al Macba una persona tan radical com jo els podia destorbar. Les persones polèmiques fem nosa. El Ferran Mascarell em va dir que els que m’havien vetat al Macba eren els artistes. Potser també hi va influir, perquè els artistes dels quals no en parles s’enfaden.

Aquí molesta la gent que té opinions pròpies i les explicita obertament.

A la família Maragall la coneixia de joventut. Amb el seu germà Pau, que tenia molta aura, vam ser cunyats set anys. La seva mort és un misteri. Quan a Pasqual el van fer alcalde, el vaig anar a veure. Jo, innocent, li vaig dir que tenia una pila d’idees. “No necessito idees, necessito funcionaris.” Sí que em va fer cas quan li vaig recomanar que calia comprar art contemporani dels joves del moment. Em va atorgar 30 milions de pessetes, amb què vaig comprar una dotzena d’obres, de Sergi Aguilar, Susana Solano, Carlos Pazos... Dues o tres són al Macba, però la resta no ho sé i m’agradaria saber-ho.

Em va enviar a la casa del baró amb una carta seva. Però, és clar, competíem amb Madrid, que oferia una baronia a Tita Cervera, un palau en plena Castellana i més diners. Ens va tocar una part petita, però vaig fer que Milicua escollís els quadres, i són boníssims.

Avui l’espai de la crítica d’art a la premsa és escarransit i no hi ha polèmiques. Sempre he escrit el que penso i amb un llenguatge entenedor. Llavors, especialment a Madrid, la crítica d’art era abarrocada. Em vaig entroncar amb els anglesos i els nord-americans, que amb poques línies deien tot el que s’havia de dir, i si no valia res, ho escrivien sense por.

Tots érem marxistes, però jo no estava gens d’acord amb l’estètica que volien imposar. Jo estava per l’art d’avantguarda. Políticament m’he anat moderant. Soc socialista. Als setanta ja sabia que ho era, de feminista, i amb un petitíssim grup ens reuníem per parlar sobretot de les nostres vides sexuals i de la relació amb els homes. Com més gran em faig més m’adono de les desigualtats. És clar que hem millorat, les dones, però ens falta molt. Va massa lent.

Aquí vam tenir la Carmen Giménez i la María Corral al capdavant de dues grans institucions. Però també s’ha de dir que eren persones amb un bagatge econòmic fort darrere. El que era difícil era pujar des de baix. Sempre que he tingut l’ocasió d’ajudar una dona ho he fet perquè sé perfectament el que costa que et donin una oportunitat.

De jove no vaig voler tenir fills per privilegiar la feina, després vaig estar amb una parella gran i ja no tocava. No m’importa, però és una part de la feminitat que no he viscut. Hi ha molts moments de soledat en les carreres de les dones. I les que sí que han pogut compaginar-ho tot, quin mèrit!

L’única cosa horrorosa que teníem era Franco. Quan va morir, va ser un esclat de llibertat. Aquella Barcelona tan entusiasta en què els projectes els fèiem en grup, no com avui que està tot tan atomitzat, sí que la trobo a faltar.

De jove no parava. No volia avorrir-me mai. M’he anat calmant, amb l’edat, però la curiositat per tot allò nou la mantinc.

Li he dedicat tres anys i he acabat esgotada. M’ho demana tothom, que faci la segona part. Però m’ho he de pensar bé, com vull plantejar-la. Professionalment vaig fer coses més importants encara. I per exemple m’ha faltat explicar tot l’afer dels papers de Ràfols-Casamada que van acabar als Encants. Sé la història del que va passar. Para la gravadora.