“Sense ulls propis no hi pot haver mirada global”

Sí, jo, quan algú em diu: “Jo soc del món”, sempre pregunto: “Però... d’un món que està en aquesta galàxia? Un món metafísic?”, ja que, si em parlen d’un món físic i, concretament, del planeta Terra, entenc que seran d’algun punt concret del planeta Terra, no? O és eteri? Tot això, ho dic, és clar, amb una mica d’ironia, però és que, per ser universal, cal ser primer d’algun lloc. Si no, per una qüestió física, no existeixes. Això és Newton, és Einstein... No és en cap cas una opinió política.

Que existeixi. Sé que és una resposta molt concisa, però és realment el que més m’agrada. No vull destacar que fem la millor orxata o les millors muixerangues (tot i que les fem!), sinó que, igual que qualsevol cultura del món, nosaltres, aquest mateix món, també l’habitem i existim. L’antípoda de tot això seria la no-existència, el monocolor, parlar un mateix idioma, prendre tots el cafè d’una mateixa manera, anomenar les taronges, si són grans, “taronges” i, si són petites, “mandarines”, tot obviant que existeixen 50 noms per definir-les, de la mateixa manera que els esquimals en tenen 300 per definir el gel. Estic convençut, en resum, que sense ulls propis no hi pot haver mirada global. Quan algú, de fet, diu que té “mirada global”, de seguida penso: “Però... amb quins ulls ho estàs mirant? Amb els del país del costat, que ens va envair fa 300 anys?” Perquè també són ulls, els seus... I molt bonics, per cert! M’encanta Lorca i la meitat dels meus gens són andalusos. Però... són uns altres ulls. I jo només demano que no vulguin substituir-los pels meus!

Sí, Rosa de Mar, Volia ser trobador, En primera fila.... Algunes giren una mica al voltant d’aquesta idea que hem estat comentant de poble, tot i que, a mi, el que em diverteix no és anar repetint una idea que considero òbvia des de fa segles, sinó fer melodies noves que m’emocionin.

No, perquè, de 100 intents que faig, el públic n’acaba coneixent un parell. Ara, quan una melodia m’emociona, n’estiro el fil fins a convertir-la en cançó. Si tinc sort, que no se’n té sempre...

Sí, perquè m’agrada fer-ne pocs i fer-los bé. Ara, com deia, en tinc cinc o sis, però, tot i així, em continua costant molt dir que tinc una cançó nova. M’han d’emocionar de la primera a l’última nota i, quan això passa, buscar la primera síl·laba, la primera frase...

Doncs mira, em diuen sovint que canto millor que mai, que la meva veu ha guanyat en greus. I penso: “Ostres, seré jo l’únic que pensa que cantava millor abans?” Abans segurament volava més, amb la veu, però no tenia el timbre tan rodó que tinc ara. El meu cervell enviava ordres a la meva gola per fer tal nota o tal cabriola i, normalment, la gola ho acceptava. Ara, quan l’hi proposa, no li dona pas ordres, sinó proposa coses, la gola ho accepta... o no ho accepta [riu], però el cas és que estic fent un munt de concerts!

M’he adonat, amb el pas dels anys, que és millor ser buscador que no pas trobador. La cançó, de fet, comença així: “Volia ser trobador, però l’únic que sé és que intento trobar. Per tant, senzillament, soc un buscador, en l’ofici d’autor que li encanta cantar.” Jugo, és clar, amb aquest doble significat de trobador com a cantant o joglar i com a persona que troba. I no sé si arribaré a trobar o no, però... no està malament passar-se la vida buscant, ja que vol dir que estàs en moviment i avançant!

Sí, la idea em va venir durant una nit d’insomni. Volia celebrar la vida, l’amistat, la companyia i la unitat cultural del País Valencià, les Illes i el Principat, que són els països més importants dels Països Catalans. Hi ha qui em va dir que era una idea meravellosa però quasi impossible, però, a mi, si era meravellosa, no m’importava que fos quasi impossible!