Art
Josep Playà Maset
Periodista
“Mai sabrem si al darrer moment Dalí volia canviar el testament”
L’exalcalde de Figueres Marià Lorca s’ha confessat amb el periodista Josep Playà, autor del llibre ‘Els últims secrets de Dalí’
El polític, vers lliure, no havia explicat fins ara que el pintor, a les portes de la mort, li va demanar que li portés un notari
Els últims anys de la vida de Salvador Dalí van ser, mediàticament parlant, una mina de notícies d’alt voltatge. A primera línia d’on s’ordien els afers més transcendentals i controvertits, el periodista Josep Playà Maset (Castellgalí, 1957; des de menut viu a Garriguella) en va anar informant primer a l’Avui i després a La Vanguardia, sovint amb sucoses exclusives. Una de les seves fonts privilegiades va ser Marià Lorca (Navata, 1938), regidor i alcalde de Figueres durant aquell període del Dalí crepuscular. Vers lliure de la política, Lorca es va guanyar la confiança de l’artista que humanament importava a pocs. Més de 40 anys després, l’exalcalde ha dipositat en Playà el relat complet del que va succeir als cercles on es movien els fils del món dalinià, especialment els del seu testament, que va ser a favor de l’Estat espanyol. El resultat d’aquestes confessions és el llibre Els últims secrets de Dalí (Editorial Gavarres). Lorca s’explica sense cotilles i Playà hi posa el context amb les diferents versions oficials i extraoficials. Si els queden dubtes després de llegir aquesta entrevista, els poden plantejar demà, dissabte (19 h), al veterà periodista, que presentarà la publicació al Casino de la Societat l’Amistat de Cadaqués.
Li ha canviat la percepció que tenia dels últims anys de Dalí arran de fer aquest llibre?
No, però sí que he tingut la sensació que hi havia determinats episodis que eren més complexos del que m’imaginava i que alguns personatges van tenir un paper més rellevant que desconeixia. El llibre no aporta cap revelació que canviï la biografia de Dalí, però sí aspectes per acabar d’entendre més bé què va passar en temes polèmics al voltant del llegat i les pugnes que hi va haver al seu entorn i entre la Generalitat i l’Estat.
No ho és, una revelació important, que un Dalí a les portes de la mort demanés a l’alcalde Lorca que li portés un notari?
Es coneixia com el “segon secret”. Quan Lorca va comunicar el desig que li havia transmès Dalí de ser enterrat sota la cúpula del Teatre-Museu, va deixar anar que li havia encomanat alguna cosa més però que ja arribaria el moment de fer-la pública. Sempre que li ho preguntaven callava, perquè considerava que en no haver-se finalment concretat no aportaria res o fins i tot ho entorpiria tot encara més.
Ara aporta informació inquietant de l’entorn de Dalí.
Mentre Gala va ser viva, Dalí ho va tenir tot sota control: la seva imatge, els diners, els secretaris... Quan ella mor, perd aquest control. Malalt i deprimit, sense família, perquè no tenia cap relació amb la seva germana, i sense secretari, perquè no es refiava d’Enric Sabater quan es va adonar que s’havia enriquit, es troba sol, una situació que segurament no havia viscut mai. Tret del pintor Antoni Pitxot, no tenia gairebé ningú més. I és llavors que apareixen uns personatges clau en aquesta última etapa. Recorre a Robert Descharnes pels drets d’autor, que també se li havien sortit de mare, i per a les qüestions legals fiscals li posen l’advocat madrileny Miguel Doménech, que certament li va solucionar alguns dels problemes que tenia: el fet de no haver declarat mai a Hisenda, de tenir l’obra repartida per tot el món amb dificultats per poder-la repatriar... Però, al mateix temps, el fan presoner d’aquest entorn. Depèn d’ells.
Pitxot, Descharnes i Doménech, l’anomenada ‘troica’. Com aconsegueix Lorca guanyar-se aquest Dalí que, es deia, tenien segrestat?
Lorca fa un procés d’aproximació a Dalí i Dalí li correspon perquè el veu com algú que no té interessos personals amb ell i que és una autoritat per fer complir el que li demani. Per ser enterrat al museu, en tenia prou amb dir-ho a l’alcalde. Per fer canviar el testament al darrer moment, si és que és el que pretenia, no en tenia prou, però sigui com sigui és en ell que confia perquè li porti un notari.
Doneu per fet que volia canviar el testament?
Probablement, però no ho sabrem mai, és un dels molts enigmes que quedaran de Dalí. Per a què més podia voler un notari? Per ratificar que volia ser enterrat a Figueres? Quan abans havia dit que volia ser enterrat a Púbol li van aconsellar que anés a un notari i ho va descartar. En tot cas, al seu entorn sí que s’ho devien pensar, que volia canviar el testament, des del moment que Doménech va dir a Pitxot “este pájaro nos va a dejar con el culo al aire”. D’aquesta frase que Lorca va sentir es pot interpretar que Doménech es va posar nerviós. Després de tota l’actuació decidida que havia fet l’Estat per acostar-se a Dalí, havien donat per fet que el tema del llegat estava aclarit. Que hi havia un temor en l’entorn per si el sempre sorprenent Dalí feia un gir de guió, sembla clar. Però, hi insisteixo, no podem especular res més perquè, fins i tot pressuposant que volgués canviar el testament, no sabem exactament què volia fer. Recuperar el testament de l’any 1980 en què repartia el 50% a la Generalitat i el 50% a l’Estat? O un dels primers testaments en què ho deixava tot a l’Estat però amb la condició que tot es quedés a Figueres?
En aquell moment, Lorca a qui ho va explicar?
A poques persones del seu cercle personal. Quan vam començar a preparar el llibre, fa cinc anys, feia pocs mesos que ho havia dit al president Pujol, que el va animar a fer-ho públic. Pujol és dels que, quan va transcendir el testament, van afirmar que es va sentir enganyat, no sabem ben bé per qui. Ni ell ni ningú coneixia aquesta versió que ara Lorca ha revelat. Ni la frase de Doménech ni el que va succeir després.
El notari mai va entrar a l’habitació de Dalí a la clínica Quirón. Deixem per als lectors del llibre els detalls de les maniobres intrigants que ho van impedir. Per cert, que el secret que volia ser enterrat al seu museu, vostè va ser el primer periodista que ho va publicar, a l’Avui.
Aquell dia jo era a la clínica, com molts altres periodistes, i tots, no només jo, vam sentir, en el moment d’iniciar la roda de premsa diària dels metges, una infermera que va cridar Lorca. Em vaig esperar i quan va sortir li vaig anar a preguntar. Aquell dia es va limitar a dir-me que Dalí li havia fet una petició important. M’ho va explicar en primícia quan Dalí s’estava morint.
Va portar cua, i encara en porta.
Un cop mort Dalí, no pas mentre era viu, altres persones –el seu antic secretari Enric Sabater, el seu fisioterapeuta i Pitxot– van confirmar que també els ho havia dit, que volia ser enterrat a Figueres. Quan Dalí decideix anar-se’n a viure a Púbol, llavors la seva intenció sí que era clarament ser enterrat allà, al costat de Gala, que per això hi ha dues tombes. Quan s’incendia el castell, se’n va a viure a Figueres, al costat del seu museu, i aquí s’hi està els últims cinc anys. Aquests cinc anys en què sembla que l’única cosa que realment l’interessava, perquè ja no pintava ni escrivia, era el seu museu, fan entendre que canviés d’opinió. Si és que ja no feia més temps que s’ho rumiava, perquè sempre havia dit que la cúpula era el centre del seu univers. Gaudí i Sert, als quals admirava tant, també van ser enterrats a les seves grans obres, la Sagrada Família i la catedral de Vic. Al cap i a la fi Púbol és un regal que fa a Gala, i amb aquell joc que van acordar tots dos que ell no podia anar-hi si ella no l’invitava. Púbol és el santuari de Gala i el Teatre-Museu, el santuari de Dalí. Entenc les persones que tenen la visió més romàntica de Púbol, però la decisió de Dalí està justificada.
Vostè el va entrevistar, aquest últim Dalí, i remarca que una de les frases que més li repetia era “deixeu-me tranquil”. A què es referia?
Dalí s’havia creat un personatge amb la complicitat dels mitjans de comunicació. Però, com t’he dit, hi ha un moment que perd el control sobre la seva imatge. Aquest Dalí tan debilitat en va concedir força, d’entrevistes, però en canvi no es va deixar fotografiar massa. Quan veus les poques fotografies que hi ha d’ell, comprens que s’hi resistís. Per a algú que havia dominat tant l’escena, que havia tingut una imaginació i una creativitat tan desbordants, al meu entendre aquest “deixeu-me tranquil” era sobretot un dir “quedeu-vos amb el Dalí que heu conegut.” Però no ho aconsegueix perquè la pressió mediàtica era constant. I els que el rodejaven, precisament per no ser acusats de tenir-lo segrestat, intentaven que sortís de tant en tant. Les poques aparicions de Dalí són gairebé forçades.
Lorca irromp com una nota discordant en aquest entorn i en un sector cultural, intel·lectual i polític que no veu de bon ull Dalí. Com se’n surt?
Segurament s’explica per la seva pròpia trajectòria. Empresari que s’ha fet a si mateix, no és un polític clàssic. Ell considera que s’ha de ser pragmàtic i que Dalí és un actiu i s’hi ha de jugar fort. El veu feble i necessitat d’un suport. Lorca sovint es troba bastant sol a la pròpia ciutat de Figueres. Quan Dalí diu que vol que la Torre Gorgot es digui Torre Galatea i, a més, que vol que estigui decorada amb els ous i els pans, l’enrenou és gran. Lorca ho veu clar tot d’una perquè intueix que amb els anys tothom ho reconeixerà. I els temps li han donat la raó. Avui ningú es recorda del nom de Torre Gorgot i la façana dels ous i els pans és la més fotografiada de Figueres.
Podríem definir el paper de la Generalitat de, com a mínim, ambivalent?
Hi ha moments, sobretot al principi, que la Generalitat discrepa de la línia de Lorca. I mentre l’Estat fa molts passos per complaure Dalí, a la Generalitat només en fa alguns el president Pujol, però la resta de conselleries hi posen més distància. Cal context: Dalí tenia l’estigma de pintor franquista. I, durant la Transició, les seves provocacions no es van entendre. A Catalunya va sortir un moviment molt crític. Era més mal vist aquí que a la resta d’Espanya. Hi ha l’episodi de l’intent de compra de La Madonna de Portlligat, que la Generalitat va aturar quan hi va haver unes inundacions al Pirineu. Aquest tipus de coses deceben Dalí i segurament també deceben Lorca. Tot això també explica el que acabarà passant.
Lorca sempre pensa en els interessos de Figueres, i per això també uns i altres l’acusen de localista.
Lorca, que es mou per instint, segueix aquella frase de Dalí que diu que per arribar a ser universal cal partir de la cosa local. I en aquest sentit els temps també li han donat la raó: Figueres és la capital de l’univers dalinià. Quan es discutia on havia d’estar el centre d’estudis, per exemple, Descharnes defensava l’opció internacional i Doménech, l’opció estatal. A la Generalitat, és cert que al principi Pujol li prega que pensi “en clau nacional”, però al final el president s’adona que l’alcalde ha jugat bé les seves cartes i acabarà seguint la seva estratègia.
Tornant a la Torre Galatea, Lorca també li ha explicat per primer cop com la va comprar l’Ajuntament.
Hi va haver un moment delicat, amb Dalí dient que no hi estava interessat, la Generalitat dient que si Dalí no hi estava interessat retirava els diners que s’havia compromès a posar per comprar-la, i l’Ajuntament, també disposat a girar full. Lorca, en canvi, veu que un edifici situat al costat del museu, la ciutat l’havia de comprar. I la manera com ho fa també s’entén només per aquest perfil de polític tan especial que té. Se’n va anar al propietari i li va dir que la hi compraria ell mateix per posar-la a disposició de l’Ajuntament el dia que volgués al mateix preu. Lorca ho va anunciar, l’Ajuntament llavors sí que va decidir comprar-la i la Generalitat va aportar els diners. Una operació així avui seria impensable.
Què va passar amb la ‘troica’?
Van acabar tots enfrontats. Sobretot amb Descharnes, que actuava per lliure. Havia tingut la clau de Portlligat, habitació a Púbol... Generava recels. També pel seu compte va crear la societat Demart, que gestionava els drets de Dalí. Finalment, el president de la fundació, Ramon Boixadós, el va fer fora.
Lorca no l’hauria fet fora.
No estava d’acord amb algunes decisions que havia pres Descharnes, però sempre posava per damunt de tot la voluntat de Dalí. Si Dalí havia nomenat una sèrie de persones membres vitalicis de la fundació, s’havia de respectar. Quan el 1984 es crea la fundació, Dalí dona plens poders a la troica.
Lorca pensava i continua pensant que, pel que fa al llegat, no es va complir la voluntat de Dalí. Per ell, la cosa menys important és que l’hereu fos l’Estat; el que no accepta és que algunes de les obres més importants marxessin a Madrid. Com valora la seva opinió?
El president Pujol, com he dit, va fer alguns intents d’aproximació a Dalí, evidentment pensant en el testament. Lorca creia que no calia tocar el testament, sinó fer que Dalí donés més obra a la fundació perquè d’aquesta manera segur que es quedaria a Figueres. Quan es va saber el testament, la Generalitat va veure en el ministre Semprún algú favorable a Catalunya amb qui es podia arribar a un acord. Tenint en compte que Madrid es podia haver quedat tota l’obra, es podria considerar que no era un mal acord per Catalunya. Però Lorca, al qual no van cridar per participar en les negociacions perquè era un element distorsionador, no hi estava d’acord. Si Dalí, sosté ell, va pregonar que el Teatre-Museu era el seu centre, tot havia de quedar-se a Figueres. I, sobretot, argumenta Lorca, les obres que havia dit fins i tot a quin lloc en concret del museu s’havien d’exposar. El gran masturbador pot ser patrimoni de l’Estat, però si Dalí el volia a Figueres i al final se’n va anar a Madrid, no s’ha respectat la seva voluntat. Lorca va discrepar no només del repartiment pactat entre Estat i Generalitat, sinó també amb la fundació, que el va acceptar com un bon acord per a Figueres.
Hi ha coses que no s’entenen. Segons l’acord, el Macba té dret a disposar d’entre deu i quinze obres de Dalí. Mai cap director del museu n’ha reclamat ni una.
En la negociació d’aquest punt hi va influir Daniel Giralt-Miracle, un dels impulsors del Macba. Com se sap, el museu acabaria optant per una línia d’art contemporani més recent. El MNAC només té dos quadrets de primera època. És absurd que a Barcelona, podent-n’hi haver, no hi hagi obra de Dalí.
Li agradaria fer el mateix llibre però amb la veu de l’advocat Doménech, un dels últims que queden vius?
Quan vaig fer algun intent, no vaig rebre resposta. La seva versió d’aquesta operació d’Estat està recollida al llibre El último Dalí [de Màrius Carol, Juan José Navarro Arisa i Jordi Busquets, publicat per Ediciones El País el 1985]. Però no està tot explicat. Per exemple no sabem exactament com es fa el testament. No hi ha testimonis. Doménech fa un esborrany? Aquest Dalí que està tancat a Púbol, amb una depressió per la mort de Gala, va dictar al notari el testament? I un altre misteri: quan mor, el testament es filtra abans del temps preceptiu que ha de passar per obrir-lo, però el que transcendeix no és el mateix: hi ha petites diferències. És evident que es filtra (directament el ministeri? Doménech?) una versió.
Podríem concloure que Lorca és dels pocs que van jugar net?
Ni tan sols es va atrevir mai a demanar a Dalí una dedicatòria per por que semblés que tenia interessos amagats. Sense conèixer especialment el món dalinià, acaba fent una immersió en pocs anys i amb diversos gests arriba a la faceta més humana de Dalí. També hi va tenir un paper clau el seu secretari, Joan Francesc Burgas.
S’ha guardat res, l’exalcalde?
Crec que no. Per això s’ha esperat tant temps a explicar-se, per tenir la llibertat per fer-ho en un moment que ja no té responsabilitats. És una persona diplomàtica, i segurament alguns judicis sobre alguns dels protagonistes són més moderats del que pensa realment.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.