Gran conversador, Jonás Trueba (Madrid, 1981) captiva l’interlocutor amb reflexions profundes, comentaris lleugers, moments d’humor... No és estrany, tractant-se del fill i nebot de Fernando i David, i un pensa, en sentir-los per separat, que seria fantàstic compartir algun sopar de Nadal amb tota la família. Tampoc és estrany que hagi creat el guió de Volveréis, amb què va guanyar el premi a millor film europeu de la secció Quinzena de Realitzadors del Festival de Canes, a partir de converses enregistrades amb Itsaso Arana i Vito Sanz, que són coguionistes i protagonistes del film i, en la vida real, la seva parella i un bon amic. Jonás està d’acord que molts dels seus films retraten moments diferents de l’amor: Todas las canciones hablan de mí, Los exiliados románticos, La reconquista, La virgen de agosto...
D’on surt la idea de la festa de la separació, que sembla l’origen del projecte?
Sí, exacte, és l’origen de tot el guió. Ho va dir Fernando [Trueba, el seu pare], però ja fa molts anys i no amb la voluntat de donar-me una idea per a una pel·lícula, sinó gairebé com un consell per a la vida. I, curiosament, aquest consell va quedar al meu cap. Potser fa 20 anys o més que vaig sentir aquesta frase. Ha perdurat al meu cap moltíssim de temps. I, en un moment, una amiga s’estava separant i m’ho estava explicant i li dic: “Hauríeu de celebrar una festa per honorar la parella que has tingut durant molts anys, que era meravellosa.” I ella, encara que es va sentir temptada, no va ser capaç de fer-ho. Em feia molta pena, era d’aquestes parelles que penses que mai no se separaran. Jo crec que és llavors que m’adono que s’ha de fer una pel·lícula. Sovint penso que s’ha de fer la pel·lícula per arribar allà on no arribes de vegades en la vida real, per anar una mica més enllà. Les pel·lícules et permeten especular.
Fer una comèdia és la millor manera d’afrontar aquest tema?
Jo crec que sí. Quan ho pensava, aquesta idea de celebrar la separació es connectava molt directament amb un argument de comèdia, fins i tot amb un esquema de pel·lícula no tan llunyà de les comèdies clàssiques de Hollywood, en què sempre hi solia haver un casament, una festa..., i moltes vegades tractaven de parelles que volen divorciar-se o hi havia alhora un casament i un divorci pel mig... Ho vaig connectar amb això i vaig pensar que potser podria fer alguna cosa així a la meva manera. La veritat és que mai em vaig plantejar que amb això es pogués fer un drama, tot i que es podria. De fet, recordo que alguns companys, quan els deia que faria una comèdia a partir d’aquesta premissa, em miraven una mica com dient: “Compte! No frivolitzis amb una cosa tan seriosa com és una separació i tot el que implica!” I a mi, en canvi, m’agradava el punt de repte que té la comèdia sempre. En el fons, la comèdia repta el drama de la vida.
Com van escriure el guió, que signa amb els protagonistes, que són la seva parella, Itsaso Arana, i un amic, Vito Sanz?
Quedàvem sovint, teníem moltes converses. Sempre he sentit que la manera de treballar un guió és a còpia de converses, més que fer versions i escriure. Conversar sense escriure. De vegades el que fèiem era conversar, especular, sense por d’obrir possibilitats. I el que sí que fèiem de vegades era gravar-nos les converses i un temps després, quan estàs davant de l’ordinador, les recuperes perquè saps que hi ha idees. Els guions s’han d’escriure una mica de manera molt semblant al que és la vida, no? Com quan quedes amb els amics a parlar i tal. Simplement que t’obligues a quedar sistemàticament i a parlar al voltant d’una mateixa cosa, però també s’hi barreja moltes vegades que ens estem explicant experiències de la vida, perquè fem les pel·lícules una mica amb aquest material. Aleshores diria que és un procés que té alguna cosa sistemàtica, que té alguna cosa de xerrada i de picar pedra, de dedicar-hi molta estona i de confiar. Especular sobre una pel·lícula de vegades és estrany, moltes vegades no ho tens clar, et preguntes si val la pena o per què estàs gastant tantes hores a pensar-ho. Però alhora hi ha alguna cosa que et diu que sí, que estarà bé.
Aquest dubte del creador és força generalitzat, no?
Jo crec que és general, és normal, i a més està bé, jo crec que un creador aprèn a conviure amb el dubte, a integrar-lo, a entendre’l, a reconèixer-lo. Perquè al final saps que aquest dubte estarà allà sempre, no te’l treus mai. Jo crec que els creadors hem de treballar amb el dubte, amb la frustració, amb la renúncia, amb moltes coses que no són fàcils de manejar, i crec que al final el nostre ofici consisteix sobretot a saber gestionar aquestes coses, integrar-les i fins i tot et diria fer-ne un motor positiu, creatiu. El dubte i la frustració poden ser creatius.
La repetició d’una mateixa situació davant de gent diferent genera reaccions molt diverses i resulta còmica...
Intuïa que aquesta idea de la repetició podia ser molt rica, a molts nivells, en part perquè la repetició crec que és intrínseca a la vida, però sobretot al cinema, sempre estem treballant amb la repetició. De vegades he pensat també que la repetició en realitat no existeix. Mai no repeteixes exactament res igual. Allò que et sembla repetició ho és, i alhora no ho és. Els protagonistes repeteixen la mateixa frase, de vegades igual, als uns i als altres, i el resultat no és el mateix. Això és força interessant a molts nivells i em sembla que el cinema és un art que treballa molt bé la repetició, aquesta cosa de poder mostrar el mateix personatge dient exactament el mateix i veure clarament que no és exactament el mateix, perquè ho veus a la cara, en un gest subtil, en un lleuger canvi d’entonació... I això pot ser un món, i pot revelar-te o fer-te intuir un munt de coses. Penso també que, la vida real, la fem a còpia de repeticions quotidianes, des que ens aixequem fins que anem al llit estem repetint gestos, frases, parlem les mateixes coses amb les mateixes persones o diferents... I, no obstant, el cinema ho eludeix, fa l’el·lipsi perquè ja ho ha explicat. I a mi m’agrada reivindicar això, i et diria, a més, que la comèdia funciona molt per aquí. Una de les pel·lícules més emocionants i divertides que he vist mai és Atrapat en el temps, de Bill Murray. És un manifest poètic de la repetició. I aquí entens molt clarament com un home passa de la desesperació inicial d’aixecar-se cada dia en el mateix dia i tenir els mateixos diàlegs amb les mateixes persones al mateix lloc, fins al punt que al principi es vol suïcidar, a agafar-li el gust. Comença a comprendre i comença a continuar repetint, però millorant. Vaig pensar en aquesta pel·lícula que a mi em va marcar moltíssim de jove quan la vaig veure. També m’he adonat que jo he treballat molts anys repetint amb les mateixes persones, els mateixos espais. O sigui que la repetició per a mi era una qüestió que ja hi era abans d’abordar aquesta pel·lícula. El que passa és que ara en fem el tema principal.
Les seves pel·lícules fan mirar cap a dins, fan plantejar a l’espectador situacions semblants que un ha viscut, l’interpel·len... Té aquesta intenció de posar un mirall al davant del públic?
M’encantaria dir-te un sí rotund, perquè t’escolto i m’alegra, m’emociona que una persona que no conec se senti interpel·lada, senti que la pel·lícula la fa mirar cap endins d’ella mateixa, em sembla l’ideal, arribar a aquest punt d’estar compartint alguna cosa amb una persona que no coneixes i que aquesta persona ho agafi, ho reculli i ho treballi per dins. El que passa és que no et pots plantejar tampoc això, intentes treballar humilment amb allò que tens, amb l’esperança d’establir una conversa amb altres persones. I de vegades em resulta estrany perquè soc conscient que faig pel·lícules força personals, i no tinc la certesa de si estic boig o se m’entén, si soc massa particular, específic. Però després en canvi trobo gent a qui li passa com a tu i em reconforta molt, em dona confiança que val, es pot fer. De vegades, quan vas més a allò concret i no estàs obsessionat per agradar a tothom i per connectar amb tothom, potser acabes sent més genèric, més universal, sent curiosament més íntim, més concret.
Fernando, el seu pare, diu que no volia fer el paper de pare de la protagonista. Per què va insistir que fos ell?
Igual que dic que amb Itsaso i Vito veia la pel·lícula a través d’ells, amb el meu pare passava el mateix, d’una manera semblant. A més, per mi, en general, els actors de les pel·lícules mai no han estat intercanviables, o sigui, a mi no em passa això que he escrit un guió, un personatge en abstracte, penso en un actor, aquest actor de sobte no té dates, no pot i penso en un altre. Això no m’ha passat i no crec que em passi mai. Per mi és com una mica inamovible. Si l’actor no pot en aquesta data, jo canvio la data. Per mi la pel·lícula està pensada a partir d’ell. Aquesta pel·lícula està pensada a partir del meu pare en molts aspectes, primer perquè la idea original em ve d’ell, i em semblava que a més era un cercle que es tancava d’una manera bonica: d’ell ve la primera idea, i de sobte, incrustar-lo dins la pel·lícula com a personatge, com jugant una mica a l’estereotip del pare de la núvia de totes aquestes pel·lícules clàssiques. A més, sentia un desig, ja fa temps, de filmar el meu pare, i simplement no m’havia atrevit perquè no havia trobat potser l’excusa bona i aquí em sembla que era perfecta. Ell es va resistir una mica, però crec que més per respecte que per una altra cosa. Després es va divertir molt.