La recuperació d’un símbol
El 1868, després de molts anys de lluita, va començar l’enderrocament de la Ciutadella, erigida com a càstig des del 1715
La recuperació de l’immoble va comportar un munt de dificultats i un litigi interminable amb els antics propietaris
-
Ban del 1841. -
El projecte per al parc de la Ciutadella. -
Portada del Dictamen del 1890. -
Uns vista aèria de l'espai durant l'Exposició del 1888. -
Una pintura que reprodueix les obres d’enderrocament de la Ciutadella AHCB. -
Gravat de l’església del parc de la Ciutadella. -
Un gravat de l’inici oficial de l’enderrocament de la Ciutadella ARCA. -
L'exterior del Parlament el 1932.
“Es va construir principalment per tenir en calma i amb la deguda obediència” Barcelona i, així, “tot el Principat, per les infaustes experiències que s’han tingut en tantes rebel·lions que s’hi han fomentat”. La frase anterior correspon a l’enginyer general a qui el duc de Berwick havia confiat la direcció del setge de Barcelona a partir del 6 de juliol del 1714 i que es convertiria, una vegada va caure la ciutat, en el principal dissenyador de la fortalesa que ocupava l’actual parc de la Ciutadella de Barcelona. Es deia Joris Prosper van Verboom i era d’origen flamenc, però la seva identificació amb la corona espanyola el va portar a canviar-se el nom per Jorge Próspero de Verboom.
La construcció de la Ciutadella, que es va perllongar durant nou anys, entre el 1715 i el 1726, va tenir un impacte brutal a la Barcelona d’aleshores, ja prou castigada per un setge especialment virulent. La delimitació de l’esplanada que havia d’ocupar la fortalesa va comportar la destrucció total o parcial de 38 carrers, l’enderroc de 1.016 cases i edificis diversos i el desplaçament de més de 6.000 persones. A banda d’això, es va destruir el veritable pulmó econòmic de la ciutat, el barri de la Ribera. Un testimoni de l’època, Francesc Gelat, remarcava que la construcció de la fortalesa havia “espatllat lo terç de Barcelona” i exclamava: “Quina cosa és lo rigor d’un rei!”
La fortalesa havia de permetre reforçar les defenses al sector més desprotegit de la marina i el punt més feble de la defensa de terra, aquells que el mateix Verboom havia aconsellat atacar i per on les tropes francocastellanes van entrar a la ciutat. A més de proporcionar protecció dels atacs exteriors, també hauria de subjectar militarment la ciutat. Un dels màxims especialistes en la guerra de Successió, l’historiador Josep Maria Torras i Ribé, sentencia que “és impossible no caure en la sospita que, al marge de la seva evident finalitat militar i de sotmetiment polític, la fortalesa hauria estat concebuda també com un acte de devastació urbanística i de represàlia econòmica sense precedents contra els vençuts, aplicat amb la clara intenció de destruir de soca-rel les bases del teixit industrial de la ciutat”, i, d’aquesta manera, “abatre definitivament l’orgull d’aquells naturals”.
La Ciutadella es va convertir, amb el pas dels anys, en una mena de Bastilla catalana, un espai temut i odiat alhora per la ciutadania. Francesc Carreras Candi, una persona poc avesada als extremismes, escrivia el 1916 que “esdevingué odiada per pares i fills, i s’esperava una ocasió favorable per fer-la desaparèixer”. La primera oportunitat va sorgir el 1841, quan va esclatar una revolta protagonitzada per progressistes i republicans. La Junta de Vigilància, l’òrgan revolucionari de la ciutat, va acordar-ne l’enderroc, que s’inicià amb una gran festa en què el degà de la junta, Joan Antoni Llinàs, amb un pic a la mà, va cloure el seu parlament amb unes paraules solemnes: “Ciutadans, en ocasions com aquesta els nostres liberalíssims avis, els nostres venerables consellers, no deien més que: «Comencem!»” Com si es tractés d’un trofeu de guerra, cadascun dels participants en l’acte se’n va endur a casa seva una pedra com a record. Però, malgrat l’ímpetu popular, quan es va reprimir la revolta, el regent Baldomero Espartero va ordenar la reconstrucció del tram malmès a càrrec de l’Ajuntament. La destrucció també es va intentar per vies més formals, com ara la de la reforma urbanística. En la seva proposta d’Eixample de la ciutat, l’arquitecte Ildefons Cerdà defensava l’enderroc de diverses fortificacions, entre les quals hi havia la Ciutadella. Però l’Estat va reaccionar amb contundència. Una reial ordre del 9 de desembre del 1858 va imposar “que a Barcelona es conservin i millorin les fortificacions del castell de Montjuïc i de la Ciutadella”. Era clar que en la pugna que mantenien la societat barcelonina i el govern de l’Estat no només hi havia en joc criteris urbanístics i de salubritat pública, sinó també el manteniment d’un símbol, que per a l’Estat era de control i subjecció militar, mentre que per a la ciutat era d’alliberament i progrés.
L’expulsió dels Borbons
Amb el triomf de la Revolució de Setembre del 1868, que va comportar l’expulsió d’Isabel II, hom va associar la fi de la dinastia dels Borbons amb la destrucció del principal símbol de la seva opressió. I es va presentar una oportunitat immillorable per resoldre un litigi que es mantenia enquistat. El 3 d’octubre del 1868, la Junta Revolucionària de Barcelona decretà l’enderrocament de la fortalesa de la Ciutadella i de l’angle sortint de l’ala esquerra del fort de Drassanes. I, amb gran solemnitat, va remarcar que es tractava d’un “just homenatge a l’opinió pública i una nova i enèrgica protesta contra la dinastia borbònica, el fundador de la qual va erigir [la Ciutadella] en símbol ignominiós de la tirania exercida per la casa proscrita”. No es tractava només d’una aspiració de les noves autoritats. Tres dies després, el Diario de Barcelona publicava una sol·licitud signada per més de 2.000 ciutadans en la qual se’n demanava l’enderrocament.
L’inici oficial de les obres de demolició es va produir pocs dies després; concretament, el 16 d’octubre, en un acte carregat de solemnitat. A les dotze del migdia, una multitud de barcelonins es van concentrar al davant del consistori. Pocs instants després, una processó cívica, presidida per les autoritats municipals i acompanyada per tres bandes de música, es va dirigir fins al recinte. Segons les cròniques de l’època, tot el camí era ple de gent, però la concentració encara seria més nombrosa al punt d’arribada, el jardí del general. Allà, es va descobrir una làpida commemorativa i les autoritats van pronunciar discursos abrandats que posaven en evidència els lligams entre la dinastia desterrada i el recinte que hom es disposava a enderrocar. Segons el cronista del Diario de Barcelona, “en caure aquelles parets que han escoltat tants gemecs de les víctimes que hi han estat empresonades, la música va tornar a tocar l’himne de Riego mentre el poble clamava per la llibertat i cridava: «A baix la Ciutadella!»” Tanmateix, malgrat l’ímpetu inicial, el procés d’enderrocament d’aquella immensa mola no va resultar gens senzill i, encara menys, la recuperació de l’espai per a ús públic.
Un regal enverinat
La cessió de la Ciutadella es va fer, alguns mesos després, a través d’una llei ex professo. La via utilitzada i el debat parlamentari que es va produir al Congrés deixen constància del recel que generava l’operació entre els polítics i els militars espanyols. Alguns dels opositors argumentaven que, amb la cessió de l’espai, “es malmeten els interessos de l’Estat” i es concedien uns privilegis a Barcelona que altres ciutats podien reclamar, un argument bastant sorprenent si tenim en compte de quina manera s’havien obtingut els terrenys de la Ciutadella a partir del 1715. Altres diputats encara anaven més enllà i entraven en consideracions sobre la descentralització i la necessitat que es preservés “la unitat de la nació”, suposadament amenaçada per la cessió d’un edifici militar a un ajuntament. En la seva rèplica, el diputat català Victor Balaguer va vincular la lluita contra els Borbons el 1714 al destronament d’Isabel II que s’havia produït alguns mesos enrere, i, més concretament, va remarcar els beneficis higiènics de la cessió i l’esforç de la ciutat de Barcelona, ja que, fins aleshores (el 16 de novembre del 1869), l’Ajuntament ja s’havia gastat més de quatre milions i mig de pessetes en les tasques d’enderrocament de les muralles de la fortalesa. I recordava els acords entre el govern provisional i la junta revolucionària en el cas de la Ciutadella.
El 19 de desembre del 1869, finalment, la Gaceta de Madrid va publicar la llei que certificava la cessió dels terrenys de la Ciutadella a l’Ajuntament de Barcelona. Tot i el recel que havia generat, es tractava d’un regal enverinat, sobretot, pels condicionants que s’imposaven, certament humiliants si tenim en compte com s’havien obtingut els terrenys i com s’havia construït la Ciutadella. El primer de tots era l’obligació que l’Ajuntament assumís les despeses d’enderrocament “fetes i pendents de fer”, la qual cosa va obligar a fer les obres en diverses fases. De fet, la demolició no es va poder completar del tot gairebé fins a vint anys després, amb motiu de l’Exposició Universal del 1888. El poble de Barcelona, doncs, havia patit el càstig de construir la fortalesa i, 150 anys després, es veia forçat a assumir-ne l’enderrocament. La llei també preveia que, si l’Ajuntament es volia vendre una part dels terrenys per finançar les obres d’enderrocament i adequació de l’espai, només podia destinar-hi un màxim de 5.000 metres quadrats dels terrenys i, si feia ús d’aquesta via, l’Estat es reservava el dret a percebre l’1,5% dels beneficis de la venda.
El segon compromís que acceptava l’Ajuntament era construir, “pel seu compte, la caserna o casernes que siguin necessàries per donar cabuda al nombre de soldats que formen la dotació ordinària de la Ciutadella”, una imposició que s’acabaria executant a partir del 1889, amb la construcció de les casernes al passeig Colom, actualment ocupades per la Universitat Pompeu Fabra. Aquesta condició també va generar conflicte, atesa la dificultat, per part de l’Ajuntament, d’assumir les despeses de construcció dels nous equipaments i les exigències de les autoritats militars, que van obligar a satisfer la quantitat compromesa inicialment, malgrat que els costos de construcció finals van ser lleugerament inferiors.
El darrer condicionant, però, era el més enverinat i imprevisible de tots. Segons el qual, l’Ajuntament de Barcelona acceptava “la responsabilitat d’indemnitzar els propietaris que en forma legal justifiquin tenir-hi dret”. Es tractava d’una mesura suggerida per alguns propietaris dels terrenys, que ja s’havien personat en la tramitació parlamentària de la llei. De fet, els descendents dels antics propietaris ja havien començat a fer sentir la seva veu el 1864, arran de l’aprovació de la reial ordre del 5 d’abril del 1864. I el mateix ministre, durant el debat al Congrés, havia advertit que hi havia un mínim de 700 antics propietaris que tenien dret a reclamar algun tipus d’indemnització.
Hom, doncs, n’estava perfectament avisat. El 1869, poques setmanes abans de fer-se efectiu el traspàs de la Ciutadella, el Diario de Barcelona publicava un article en què advertia del perill que representava el litigi amb els descendents dels propietaris i confessava que es trobava molt lluny de considerar “la cessió d’aquest terreny amb les càrregues que duu com un benefici enorme que es fa a Barcelona en detriment de l’Estat”. No es tractava d’un advertiment ociós, sense fonament. Poques setmanes després de donar-se a conèixer la reial ordre del 5 d’abril del 1864, que autoritzava l’enderrocament de la Ciutadella, s’havien produït les primeres mobilitzacions dels hereus dels propietaris que havien estat expropiats el 1715. Les autoritats municipals, doncs, eren plenament conscients de la polèmica que es podia generar, i més tenint en compte que alguns dels propietaris, amb la marquesa d’Ayerbe al capdavant, ja s’havien personat en el debat parlamentari per tal de reclamar que hom tingués en compte els seus drets.
L’Estat, en qualsevol cas, no només es va voler treure un problema del damunt, sinó que va incloure una referència explícita a les possibles reclamacions dels antics propietaris, amb la qual cosa va contribuir a generar un efecte crida als descendents, que ja sabien a quina porta havien de trucar si volien percebre alguna indemnització pels danys i perjudicis generats des del 1717. No resulta gens estrany, si tenim en compte aquests condicionants, que la recepció de la Ciutadella generés un ampli debat ciutadà, amb un munt de veus que expressaven la necessitat de no acceptar el projecte de llei que es debatia al Congrés. Malgrat tot, l’Ajuntament de Barcelona va fer cas omís dels advertiments i va assumir els condicionants.
Ben aviat, doncs, es van poder comprovar les conseqüències de la “cessió”. En el cas de les indemnitzacions, la via judicial es va encetar amb un primer contenciós presentat per la marquesa d’Ayerbe en representació del seu fill. En l’escrit reclamava a l’Ajuntament que li pagués “per tots els danys i perjudicis amb motiu de la violenta ocupació de què va ser objecte per part del rei Felip V”. Després d’un llarg litigi, el 1886 l’Audiència de Barcelona va sentenciar que l’Ajuntament estava obligat a indemnitzar el marquès amb 10 milions de rals “pels terrenys que al passeig del parc tenien els seus avantpassats”. La sentència es va convertir en la punta de llança de més de 600 reclamacions, una autèntica allau que l’historiador Salvador Sanpere recolliria, alguns anys després, en un llibre entre notarial i reivindicatiu. A banda del marquès d’Ayerbe, la resta de propietaris es van organitzar i van crear una associació per tal de pressionar l’Ajuntament de Barcelona, que es va veure inundat per centenars de reclamacions i per un litigi d’abast notable.
Un procés llarg
A banda d’aquests obstacles burocràtics, el procés de reconversió de l’espai en parc no va resultar gens senzill. Primerament, per la destrucció de l’antiga fortificació. De fet, les obres d’enderrocament de la Ciutadella esdevindran una imatge quotidiana per als barcelonins. Però, en algun cas puntual, aquests treballs tindran un evident caràcter simbòlic. Aquest és el cas, per exemple, de la vella torre medieval de Sant Joan, situada molt a prop d’on actualment hi ha el llac del parc. Es tractava de l’únic element de les antigues fortificacions que l’enginyer Verboom havia volgut conservar i, durant més de 100 anys, havia fet les funcions de presó política, per la qual cosa era especialment odiada pels barcelonins. Resulta perfectament comprensible, doncs, que les obres de demolició, immortalitzades en un gravat contemporani, generessin una notable expectativa entre els ciutadans. L’acte inaugural es va celebrar el 1871.
No serà fins al 1889, durant l’Exposició Universal de Barcelona, que s’aprofitarà l’avinentesa per urbanitzar tota la zona i consolidar-la com a parc de la ciutat. Dels immobles que es mantenien dempeus, només en subsistiran tres: la capella, el palau del governador i l’arsenal. El primer, tot i l’intent de convertir-lo en panteó dels catalans il·lustres, encara avui manté la seva destinació com a capella militar, amb accés limitat i un ús extraordinàriament restringit. En el cas del palau del governador, actualment l’edifici està destinat a docència com a institut de secundària. Encara resulta més simbòlica la destinació de l’arsenal, primerament reconvertit en palau, més endavant destinat a museu i, des del 1932, habilitat com a seu del Parlament de Catalunya. Precisament en el discurs de Francesc Macià durant la sessió inaugural de la cambra catalana, el president de la Generalitat va fer referència al fet que aquell acte se celebrava “dintre d’aquests murs que el destí ha volgut que fossin, justament, els mateixos que alçà per abatre Catalunya l’usurpador de les nostres llibertats”. L’escarni que s’havia començat a ordir el 1714 s’havia convertit, més de 200 anys després, en el símbol de l’autogovern.