Vulnerabilitats al Visa

El fotoperiodista andalús, resident a Barcelona, Emilio Morenatti no arribarà al Visa per la Imatge de Perpinyà (31 d’agost -15 de setembre) fins dimecres. Abans, s’haurà passat una setmana prenent imatges dels Jocs Paralímpics de París. I aquesta cobertura per a l’agència Associated Press (AP) no és per casualitat, sinó que s’ha convertit en una de les seves especialitats, de la mateixa manera que la seva retrospectiva en el certamen té aquest fil conductor sobre la seva feina durant 30 anys. És una de les 26 exposicions de la 32a edició del festival, que com cada any reflecteix un món esquinçat per les tragèdies però al qual aquests fotoperiodistes posen rostres perquè no les oblidem.

“El que volia és destacar el tema de la discapacitat”, ens explica Morenatti des de París sobre la seva retrospectiva. “Quan vaig perdre la cama, va ser un clic. I es va confirmar en gran manera quan vaig cobrir la pandèmia. I, entremig, hi ha hagut altres moments semblants, com el còlera a Haití, el 2016. I tota una sèrie de feines en què m’enganxa la part vulnerable de la societat.” Efectivament, al fotoperiodista en cap d’AP a l’Estat espanyol li van amputar el peu esquerre després d’una explosió a l’Afganistan el 2009, en una sortida amb l’exèrcit estatunidenc.

“L’última feina a Ucraïna, amb la gent que ha perdut extremitats, és una mica així”, ens continua dient sobre la seva missió temps després de la invasió de Rússia. “Cada cop vaig afinant més, perquè trobo la manera més empàtica d’accedir a les víctimes.” I ho amplia a les seves vivències els últims quinze anys: “Gràcies a l’empatia que per sort o per desgràcia m’ha generat perdre una cama, ser segrestat [a Gaza el 2006], patir una emboscada i enterrar amics, m’he interessat per una part concreta de la societat, i això no hauria passat sense aquestes experiències.” Per això, la seva exposició porta el llarg títol de Recorregut d’un fotògraf, a través de la quotidianitat, els conflictes i la pèrdua personal. Són una trentena d’imatges que ha seleccionat l’editor sènior d’AP, el català Enric Martí, que ha tornat a Barcelona però “continua treballant amb horaris de Nova York”. Amb l’objectiu que cada imatge sigui “una finestra independent i que, el conjunt, mostri aquesta vulnerabilitat”.

Res millor, en aquest sentit, que continuar aquests dies prenent imatges dels Paralímpics de París, com ja va fer a Londres i Tòquio. “Quan arribo als Paralímpics, des del primer moment em sento molt especial”, ens recorda. “Perquè jo també vaig amb la meva pota enlaire. Em sento un d’ells. Ens saludem pel carrer, de coix a coix. I això em possibilita un apropament a l’hora d’anar al backstage i saludar-los”, comenta.

Com a gran testimoni aquests dies a Perpinyà, hi ha les imatges del palestí Loay Ayyoub, que, amb el sobri títol de La tragèdia de Gaza, presenta les fotografies que va fer per a The Washington Post just després dels atemptats de Hamàs contra la població israeliana el 7 d’octubre passat i els bombardejos immediats indiscriminats del govern de Netanyahu que ja han causat més de 40.000 morts palestins. Israel no deixa entrar cap periodista a Gaza i són els mateixos palestins els que agafen la càmera per donar a conèixer a la resta del món el que està passant. Hi ha més de cent periodistes morts, també per això. “Volia mostrar la crisi humanitària a la qual es veuen sotmesos els civils a Gaza”, escriu el mateix Ayyoub, que després d’haver-se hagut de desplaçar diverses vegades del nord al sud de la Franja, al febrer va poder fugir a Egipte.

Una exposició complementària és Cisjordània, del rus Sergey Ponomarev, en què reflecteix de quina manera les autoritats i els colons han intensificat els últims mesos la repressió i els atacs mortals contra la població palestina ocupada. En l’editorial d’aquest Visa, el seu director, Jean-François Leroy, reivindica per aquest motiu el rol dels editors de fotografia: “En el moment en què l’accés a les zones de conflicte es restringeix cada cop més, el talent d’un veritable director de fotografia és més necessari que mai.”