Cinema

Peter René Pérez i Lucija Stojevic

Protagonista i directora de ‘Pepi Fandango’

“Els que hem sobreviscut als camps ens sentim culpables”

La documentalista croata retrata Pepi Fandango, un jueu vienès d’origen sefardita que va sobreviure al camp de Ribesaltes

“Milions de persones van sobreviure i no s’explica la seva història, però han viscut sempre amb aquest pes”, diu la cineasta

Somrient, afable, atent, ple d’energia, malgrat els seus 88 anys, Peter René Pérez (Viena, 1936) ens atén en una terrassa amb vistes durant el Festival de Màlaga, acompanyat per la cineasta croata establerta a Barcelona Lucija Stojevic (Zagreb, 1980). Res sembla indicar que aquest jueu vienès d’origen sefardita va patir un dels pitjors episodis del segle XX: durant la Segona Guerra Mundial, va ser deportat al camp de concentració de Ribesaltes amb la seva família, quan tenia cinc anys. En va poder sortir, quan el seu pare va anar a treballar en una mina, però els records d’aquells fets traumàtics l’han acompanyat sempre. En especial, els nens gitanos que, separats dels pares, com ell, s’hi comunicaven cantant fandangos. Encara plora quan sent aquest pal del flamenc. La seva història arriba aquest divendres als cinemes amb el documental Pepi Fandango , nom amb què el coneixen els seus amics andalusos.

El documental està plantejat com un viatge d’anada i tornada, des de Viena fins a Paterna de Rivera, a Cadis.
Peter René Pérez. Jo tenia una certa confiança en l’equip de rodatge, però vaig sentir por fins que vaig veure la pel·lícula per primera vegada. És molt diferent del que esperàvem Alfredo [amic músic que l’acompanyava al viatge] i jo, però és molt millor del que em temia. Hi he descobert ben aviat una certa poesia que ve de l’equip de la pel·lícula. És molt difícil, perquè jo no sentia cap poesia en la meva vida. Ni en la meva infantesa, ni després a la feina, no hi havia poesia. Si treballes al sector petrolier, com vaig fer jo, no hi ha poesia. Agraeixo molt la feina de Lucija.
Lucija Stojevic. Una de les coses difícils va ser com estructurar aquesta pel·lícula, perquè no hi ha una trajectòria narrativa natural. Bé, si ho donessis a algú com Spielberg, en faria una pel·lícula completament diferent. Òbviament es concentraria en aquest moment del cant, del drama dins del camp de concentració. Això és una manera com més fàcil, però no sé si és la manera més veritable. Amb el temps vaig conèixer Pepi més i més, vaig estar intentant entendre’l. L’origen de la pel·lícula és una recerca, amb un respecte, perquè hi ha un trauma aquí. I tot el procés de la pel·lícula és gairebé un procés de teràpia, d’alguna manera. Era una recerca amb un filtre de veritat. Realment no li va passar res, va sobreviure. Milions de persones van sobreviure i no s’explica la seva història, però han hagut de viure tota una vida amb aquest pes. D’alguna manera, aquesta pel·lícula tracta d’un antiheroi. Pepi no ha fet res heroic, ha sobreviscut, i porta el pes d’haver sobreviscut. I la pel·lícula és un homenatge també a totes aquestes persones de les quals no es parla tant.
Vostè va viure la pel·lícula com una teràpia, també?
P.R.P. La paraula teràpia... és una mica crua. És una teràpia en el sentit que, en certs moments, durant els deu anys que hem trigat a fer aquesta pel·lícula, jo tenia por de pensar en aquells moments de la meva infantesa, de parlar-ne, revivint-ho al meu cap i a les meves entranyes, com es diu a Andalusia. Ha estat un alleujament. Gràcies! Ens resulta molt difícil parlar del nostre passat. Els que hem sobreviscut als camps ens sentim molt malament, ens sentim culpables, perquè els altres han mort. Paco, el gitanito, va morir al camp quan el tenia agafat de la mà. Mà a mà amb mi! No hi ha cap explicació. Contra això no hi ha teràpia.
Només es pot aprendre a conviure-hi, amb això.
L.S. Sí, i cercar maneres d’expressar-se. Pepi al final va escriure el seu fandango. [Durant el documental intenta escriure’n un, sense èxit].
L.S. Ho va fer en una nit.
I la música?
P.R.P. No, no, no hi ha música.
L.S. És el proper projecte. Hem de trobar un cantaor [riu].
P.R.P. He trobat dos cantaors, un de Granáa i un de Cadi [ho pronuncia en andalús]. Els agradava moltíssim. Un es va posar a plorar. No són versos típics de fandango. Són una mica llargs. Parlant de pals de flamenc, és un romanç. El vaig fer en una nit amb una ampolla de fino. És la meva història, i també és una síntesi de la pel·lícula.
Diu al documental que amb els fandangos plorava. Com se sent ara quan els escolta?
P.R.P. Sempre em tornen a vessar les llàgrimes dels ulls. Per mi és una emoció. Perquè els nens cantaven els fandangos als pares i a l’inrevés, al camp de concentració. I cap dels guàrdies s’adonava que hi havia aquesta comunicació. Hi havia la possibilitat de dir: “Mare, tinc gana!”, “Mare, em fa mal la panxa!” Sempre deien la paraula mare. [Parla en castellà, però diu mare, en català]
Això és català. Hi havia gitanos de la Camarga?
P.R.P. N’hi havia de tot arreu.
L.S. Sí, hi havia gitanos catalans, també.
Com se sent compartint amb tothom la seva història?
P.R.P. Sempre em provoca emoció. Sovint perdo el fil de la història, perquè em venen imatges de la meva infantesa i aquells temps van ser de debò durs. Per mi és molt difícil, explicar-ho, parlar tantes vegades de la meva vida. I mai no surt de la mateixa manera. El que em sembla important una vegada després és una altra cosa.
Què li ve al capdavant quan pensa en la seva infantesa?
P.R.P. La imatge que em va transmetre la meva mare, explicant-me com era feliç amb el marit i la família sefardita a Viena. Vivia a casa nostra la meva besàvia, que ja tenia més de 90 anys. Recordava que ballava a taula amb castanyoles, que no és una tradició sefardita, perquè quan van deixar Espanya encara no existien. Però ella sempre amb castanyoles, que nosaltres anomenàvem palillos. Hi havia aquest desig d’estar més a prop d’Espanya, de tornar-hi. Ballava una barreja de balls orientals. M’ha vingut al cap la meva mare amb els ulls brillants. Estava amb molt bona gent!
Com va conèixer Peter?
L.S. És una persona que impacta i que sap transmetre la seva història, això és important. El vaig conèixer gràcies a un amic que el coneix des de petit, perquè els seus pares són molt amics de Pepi. I quan vaig estar fent la meva anterior pel·lícula, La Chana, com sempre passa amb les pel·lícules, teníem problemes de finançament. Aleshores em va dir: “La propera vegada que siguis a Viena, troba’t amb Pepi, és el nostre amic de tota la vida i està molt obsessionat pel flamenc. Crec que té contactes a la televisió austríaca, potser et pot ajudar. Truca-li, és un encant.” I li vaig trucar quan vaig ser a Viena, perquè la meva mare i la meva germana viuen allà. Em va dir que hi anés, vaig anar a casa seva i al cap de cinc minuts ja vam estar al seu menjador.
Lucija, quina impressió li va fer Peter quan el va conèixer?
L.S. Jo no en sabia res, de la seva història. Quan el vaig conèixer, a casa seva, em va posar un disc de flamenc. Va sonar la cançó dels crèdits de la pel·lícula i va començar a plorar. Es va emocionar i em va començar a explicar la història. I vaig quedar molt impactada, pel pes que encara estava portant, per com la música el va obrir, per paral·lelismes que podia veure amb el món d’avui. Al final d’aquesta trobada, ja tenia molt clar que havíem de fer alguna cosa, no sabia què, encara. I vam començar, a poc a poc, però va durar molts anys.
Pepi va dir de seguida que sí, a fer una pel·lícula, o s’ho va haver de pensar?
P.R.P. Em va fer pensar primer per què exposar la meva vida en una pel·lícula, i la vida dels meus fills. Ells van dir immediatament que no. No m’ho podien impedir, però no volien entrar-hi de cap manera, ni el seu nom ni res. Però bé, per l’esperit de dur la contrària, ho vaig fer. No tinc por de parlar del meu passat. Va començar una mica així. I va anar molt ràpid. L’equip és molt bona gent, cadascú en la seva manera diversa. Hi havia un segon aspecte a tenir en compte: al camp de concentració els nens, que abans ho havien après dels pares, especialment a Espanya, deien: “Això és català! Això és gitano! Això és andalús!” [Ho diu simulant menyspreu] I quan em van dir que el Samu, amb qui ens hem fet molt amics, i l’equip de la pel·lícula són catalans, de seguida vaig dir que sí.
L.S. Samu [Samuel Navarrete] és el director de fotografia. Treballem amb un equip molt reduït, busquem ser gairebé part de la família, desaparèixer. Hi havia moments de rodatge en què només vam ser-hi el Samu i jo. Ens entenem molt bé, no ens cal ni parlar. Busquem aquesta intimitat a la imatge, també.
P.R.P. El meu amic guitarrista, Alfredo, que surt molt a la pel·lícula, però ja ens ha deixat, em deia: “Hi ha una cosa que no m’agrada perquè estem actuant més i més com a actors. I jo no soc un actor, jo soc músic, jo soc guitarrista.”
A la pel·lícula diu que l’esperança i el coratge no s’han de perdre mai. Ha estat la seva filosofia de vida?
P.R.P. Jo de vegades he perdut el coratge, perquè vaig estar molt malalt, de nen, en sortir del camp. Jesús Rivera, un metge espanyol que treballava a la mina amb el meu pare, deia que no tenia remei, que em deixessin morir als braços de la meva mare, que em quedava un mes o un mes i mig. Però m’aferrava a la vida. El meu pare posava el puny al meu pit i em deia: “Maleït gos, tu has de viure, perquè nosaltres no podem viure sense tu.” Però això em va ajudar, avui ho puc dir. Tothom em va ajudar, la meva mare també, d’una manera diferent, amb afecte. El meu pare i jo vam aprendre dels miners espanyols, que eren la majoria on treballàvem, que la condició de treballador és una noblesa, és una cosa gran. I quan ja tenia un lloc de feina important, a Àustria, jo podia parlar amb treballadors, de tu a tu.
L.S. Jo el veig sempre amb una vitalitat increïble. Amb 87 anys ha vingut a Màlaga.
El cognom de Pérez d’on ve?
P.R.P. Ve del meu origen sefardita. És una branca turca, però el meu pare ja va néixer a Bulgària, a Plovdiv, que en aquells temps es deia Filipopel o Filipople en francès. També van néixer allà el seu germà i la seva germana. I la família va ser una de les primeres que tenien aigua de la muntanya a casa, cap al 1901 o 1902.
La seva família, doncs, ve d’allà i va acabar vivint a Viena?
P.R.P. Sí, perquè en aquell temps, el domini dels musulmans no era dolent per a nosaltres, al contrari. Si es recorda el que havia passat a Espanya durant la dominació musulmana, en certa manera allò era un paradís. Hi havia gent de les tres religions, sense cap problema per treballar junts. El capítol dels Reis Catòlics va ser una altra història, deixem-ho estar ara.
A Plovdiv no era així...
P.R.P. També va canviar després de la Primera Guerra Mundial, quan els turcs van perdre aquest domini sobre Bulgària. Va haver-hi un rei búlgar, que no era catòlic, era cristià ortodox, i no estimava tant els jueus, és molt clar. Com deia el meu avi, calia anar-se’n en direcció a l’Occident, més a prop d’Espanya. El somni de tornar, el somni que fa poc he complert oficialment al Senat. He tornat a Espanya. [Va ser convidat a donar el seu testimoni al Senat espanyol el gener passat.] És el que deia el meu pare: “Tu tornaràs!” La meva família va trobar a Viena una bona atmosfera, volien estudiar. Però l’àvia es va morir, i l’avi va perdre el cap. Se’n va tornar de nou cap a Bulgària i va deixar els fills quan amb prou feines tenia 16 anys el gran. El meu pare va haver de mantenir la família fent traduccions, acompanyant professors, metges... Perquè ja parlava uns set idiomes. Aquesta és la història de la família de la part del meu pare. La meva mare era d’una família catòlica vienesa, que parlava només el vienès. Però bé, l’amor, també en els temps durs de la guerra, va funcionar de manera increïble. Tots dos units ens van salvar, a ells, al meu germà i a mi.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia