Un recull de relats condemnat al fracàs absolut

Un recull de contes –gènere que té la fama de no vendre– escrits per un heterosexual blanc que voreja la seixantena –tot i que hi ha relats escrits fa més de trenta anys– i, aquí arriba l’argument definitiu, israelià, sí, sí, israelià, avui dia està condemnat al fracàs. Tot i que estigui ben editat i ben traduït al català, que l’estil sigui personal, que molts arguments siguin brillants, que el conjunt ofereixi una excel·lent panoràmica de l’obra d’un autor... serà un fracàs absolut.

Som en una societat en què, sovint, primer es jutja –o es prejutja, en sentit pejoratiu– i tot seguit es dispara. A matar. I, de tant en tant, al final es llegeix. I en casos com el d’avui, fàcilment, es canvia d’opinió.

Etgar Keret ha dirigit algunes pel·lícules, ben valorades, ha escrit força guions de cinema i de televisió i és considerat el millor exponent de la narrativa en hebreu de les darreres dècades. Va néixer a Tel-Aviv el 1967, per tant, ja s’acosta a la seixantena. Ups. És casat amb Shira Geffen, actriu, guionista i directora de cinema. I tenen un fill. Keret és heterosexual i, en algunes narracions, mostra una masculinitat desacomplexada, assumida o, també, en alguns casos, crítica. Això cada cop sona pitjor...

El cas és que La Segona Perifèria, que ja va publicar el llibre de no-ficció de Keret, Set anys de plenitud (2022), ha publicat Les edats de l’home. Antologia de relats (1992-2019), d’Etgar Keret, amb tria, traducció i un aclaridor pròleg de Paul Sánchez Keighley. Diem aclaridor perquè s’expliquen els criteris de traducció, tenint en compte que Keret juga amb l’oralitat, amb la puntuació i amb l’argot i Sánchez ha volgut ser el màxim de fidel a l’estil peculiar de l’autor, no sempre respectat en traduccions a altres llengües. Ho aconsegueix i, sense forçar res, tot flueix i manté el sentit i la coherència.

El títol, Les edats de l’home, està ben trobat, perquè Sánchez i l’editor, Miquel Adam, van decidir construir un recorregut cronològic triant els contes de Keret segons l’edat i el punt de vista dels protagonistes, sovint envoltats d’una aparent pàtina autobiogràfica, si més no de pulsions anímiques. Per tant, els 47 contes, d’entre dues i quatre pàgines de mitjana, els han dividit en els blocs Infància, Adolescència i servei militar, Joventut, Maduresa i Ultratomba.

En aquest cas, té més sentit que mai llegir els contes per ordre i observar com els personatges i els conflictes van canviant, com també madura, acompanyant el mateix Keret, l’estil i les temàtiques. De les perverses bromes infantils a l’absurd servei militar, de la fal·lera per follar a la por de tenir un fill, sempre amb preguntes sobre el sentit de la vida, en detall o en global, amagades entre les ratlles del text.

L’autor vola i empeny a volar. Es permet tota mena d’imatges surrealistes, com ara que un vent molest que omple de sorra els ulls dels soldats acabi amb ells bevent cerveses, fumants porros i jugant a cartes. O que un noi tingui una xicota guapa i simpàtica que quan es fa de nit es converteix en un paio obès i groller. O que una parella, en comptes d’un fill, pareixi un cavall. O el titulat Hemorroide, que en comptes de ser escatològic és filosòfic, amb un viatge simbòlic d’anada i tornada magistral.

I també toca temes com els costums israelians, que posa en qüestió sense necessitat d’adjectivar-los, perquè Keret fa l’efecte que confia en la intel·ligència del lector. En un dels molts rituals que els israelians solen obeir, un dia l’any sona una sirena durant un minut i tothom deixa de fer el que estigui fent i, en silenci, allà on siguin, es posen drets, en senyal de respecte pels morts. En un conte, un adolescent a punt de ser apallissat per dos nois més grans, fuig d’ells mentre sona la sirena. Cada lector ja ho valorarà, tot i que la interpretació, per força, serà tan variable com la seva cultura i nacionalitat.

Potser Adorno tenia raó i “després d’Auschwitz, la poesia ja no és possible”, però l’humor sí que és possible i necessari. Etgar Keret n’escampa molt al llarg del llibre, sovint una mica amarg, “és la millor manera d’enfrontar-me a la violència, la pena i la por”, ha assegurat en alguna entrevista.

Les edats de l’home serà un fracàs, però en part és lògic perquè el mateix Keret afirma que “escriure és de fracassats”.