estrenes de cinema
Emotiu viatge de l’autobús 47 de Torre Baró al centre
“Quan van tornar a veure l’autobús que pujava a Torre Baró amb l’Eduard al volant, que s’assembla molt a Manolo Vital, els actors no vam ser protagonistes, sinó espectadors del que passava: els veïns estaven aplaudint, cridant... Va ser realment molt emocionant.” Clara Segura ajuda amb les seves paraules a entendre què va significar el rodatge d’ El 47 , la història d’un conductor d’autobús, Manolo Vital, que va segrestar el seu vehicle i el va pujar fins al barri de Torre Baró, als límits de Barcelona, construït pels seus propis veïns i oblidat per l’administració.
Era l’any 1978 i abans-d’ahir a la nit, 46 anys després, van ser els veïns del barri els que van baixar en autobús, al centre de Barcelona, i van assistir, emocionats, a la preestrena de la pel·lícula, que avui arriba als cinemes. Al cinema Aribau hi havia tot l’equip de la pel·lícula, encapçalat pel director Marcel Barrena i els actors Eduard Fernández i Clara Segura, i també hi van assistir les autoritats: l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni; el ministre de Cultura, Ernest Urtasun...
La màgia del rodatge es va traslladar al cinema Aribau. Antonio, un dels veïns que va conèixer Manolo Vital, recordava a la catifa vermella: “La reivindicació de transport per al barri era de feia molt temps, i sempre hi va haver el silenci de l’Ajuntament, fins que Manuel un dia va pujar amb l’autobús. Només ho sabia la seva dona. Se li va ocórrer la idea i va dir al cobrador que baixés, que ell continuava cap amunt. Vam veure un autobús que venia, un dels articulats, no un de normal. Els carrers no eren tan amples, vam eixamplar amb pics i pales els revolts perquè pogués girar, el vam aixecar per darrere...”
Però la màgia d’El 47 no només ha connectat amb els veïns de Torre Baró i els barcelonins. Ho explicava Marcel Barrena a la catifa vermella: “Hem ensenyat la pel·lícula a compradors polonesos que ploraven perquè era la història de la seva família. Torre Baró és on passa la pel·lícula, però és una història absolutament universal. No només és barcelonina i catalana, també és espanyola i d’Europa. El segrest del 47 és una excusa per explicar que som una espècie que es mou, que viatja i busca un lloc millor, és un símbol de tots nosaltres. Qui té avui en dia vuit cognoms catalans? Ningú! Jo tinc un cognom andalús i un altre del País Basc, jo soc i visc com a català, però soc una barreja.”
Eduard Fernández torna a fer un d’aquells papers que l’han fet guanyar als Gaudí i Goya (suma 7 premis i 24 nominacions). “Aquesta vegada he interpretat un heroi involuntari –explica–. Va fer una heroïcitat, un poema preciós: segrestar un autobús perquè ell pensava que s’havia de fer.” Creu que Manolo Vital reivindicava, sobretot, “la dignitat de l’ésser humà que viu en un barri de Barcelona, la dignitat dels emigrants, la dignitat personal de voler tenir aigua corrent, transport...” “No es va acomplexar a l’hora d’anar a l’Ajuntament. Sentia que tenia el mateix dret que els altres a tenir coses. La pel·lícula és un homenatge als immigrants, a la gent senzilla i humil.”
Marcel Barrena subratlla la importància del petit acte de rebel·lia que va protagonitzar: “El segrest de l’autobús va canviar Torre Baró i l’extraradi sencer. Va passar una cosa meravellosa, que he sabut després: a Sevilla, Bilbao, Badalona... va passar el mateix. Resulta que Manolo Vital va crear un subgènere dins de la revolució que era el segrest d’autobusos. De les petites coses neixen les grans coses. Donem per fet que tenim aigua a casa, metro, però no hem parat a pensar com es van aconseguir. Doncs amb la mà d’obra, gràcies a la gent que surt a la pel·lícula, als obrers.”
Futur alcalde al bus
No podem continuar aquest article sense revelar que Pasqual, un personatge secundari que agafa sovint l’autobús de Manolo, és Maragall, futur alcalde de Barcelona. L’interpreta Carlos Cuevas, que comenta: “He intentat fer-li un homenatge amb el màxim respecte. Vam parlar amb el director de fer-ho bonic, no imitar-lo; li hem volgut fer un homenatge amb tot l’afecte.”
Els fills de l’alcalde van ser a la preestrena i Cristina Maragall va dir: “És una sorpresa, una picada d’ullet del director cap a la relació que realment va tenir el pare amb el protagonista de la pel·lícula.” El que és ficció és que es coneguessin a l’autobús. La seva germana Airy recordava: “Abans de ser alcalde, el pare ja era funcionari de l’ajuntament i tenia una relació molt propera als barris.”
Sergi Verdaguer interpreta un polític de l’Ajuntament de Barcelona que no queda molt ben parat. “M’ha tocat molt fer de cabró al teatre, al cinema no tant –diu–. Està molt bé. Represento molts polítics, que diuen: «Sí, sí!», però no. Moltes vegades la política no està a l’altura de les circumstàncies.”
La pel·lícula té un final feliç conegut per tothom, però el final del barri no ho ha estat tant. José Manuel, un altre veí que ha fet d’extra, diu: “Tenim molt poques coses. Som un barri molt reivindicatiu, i el poc que tenim ho hem aconseguit nosaltres. Cal que inverteixin una milionada en urbanitzar Torre Baró!” Es veu que hi ha polítics del 2024 que encara diuen: “Sí, sí!”, però no.
