“La música és el camí més curt per dialogar amb altres cultures”

Fa vint anys que porto el mateix ritme (amb un centenar de concerts a l’any, i quatre enregistraments) i no noto el pas del temps. Em llevo cada dia amb molta il·lusió i ganes d’estudiar… La idea d’aturar-me, o jubilar-me, encara no la considero. Faig un ofici meravellós, que em permet estar cada dia al costat de gegants de la música, i amb la música dels quals intento transmetre tot allò que he après en la vida i crear amb les seves obres moments únics de bellesa i d’emoció… sempre amb la complicitat de tants músics amics, que m’acompanyen fidelment, alguns des de fa més de quaranta anys.

Un gran amic i un gran inspirador, a través del qual vam conèixer moltes coses interessants sobre la filosofia, la literatura, i la política... Era una persona amb una qualitat intel·lectual enorme i, gràcies a ell, vam descobrir a finals dels cinquanta i començaments dels seixanta, poetes, historiadors, escriptors i pensadors, amb visions del món molt diferents a les que estàvem acostumats a tenir. Amb Hespèrion XX teníem molt clara la idea de fer música antiga com si fos d’avui, fidel a les fonts però, alhora, renovada. I amb tota la vitalitat de músics del nostre temps.

Un músic sens dubte molt interessant, bon compositor i director, però sobretot una persona molt culta i musical. Jo vaig estar cinc, quasi sis anys, a l’Escolania, i amb ell vaig aprendre música. Primer, cantant i, després, quan em va haver canviat la veu, estudiant solfeig, harmonia, contrapunt… Aquelles classes eren fabuloses i em van marcar i canviar la vida.

Amb molta tendresa. La mare em cantava. Era dolça i optimista. El pare era un republicà que al final de la guerra va quedar ferit a prop d’Igualada per la metralla, la qual cosa el va acabar matant molt jove perquè això li va produir un càncer. Creia profundament en el model republicà i social, i en la política ben feta. Era un enemic acèrrim del franquisme i en va patir les conseqüències. Era una persona molt afectuosa però també, quan s’enfadava, podia arribar a ser molt colèric!

Estic convençut que, en la vida, hi ha coses que passen que no són casualitat. I que passen perquè, simplement, han de passar. Quan vaig acabar els estudis de violoncel, per exemple, tothom deia que havia de tocar en una orquestra, que m’hi guanyaria bé la vida. Vaig, però, dir que no, que jo volia ser lliure per estudiar i perfeccionar-me. I va ser aleshores quan vaig descobrir la viola de gamba i vaig canviar d’instrument, convençut que allà hi havia un nou repertori i un nou instrument a descobrir. Al principi no en tenia ni idea, però vaig fer molta recerca a les biblioteques de París, Londres i Brussel·les, i també em vaig passar deu anys treballant-hi set o vuit hores al dia. I, de mica en mica, la música mateixa t’anava dient com interpretar-la. Perquè la música, quan la treballes bé, et parla. La relació que pots mantenir amb la música, al capdavall, és la mateixa que pots mantenir entre dues persones que s’estimen o són amigues. Hi ha vegades que les persones no s’entenen, perquè no interpreten prou bé les necessitats de la persona que estimen. I, en la relació que tenim amb la música, pot passar el mateix.

Diria que hi conviuen dues tendències. La primera, amb grups com els que cada estiu procurem invitar al Festival Savall (al monestir de Santes Creus), fidels a les fonts, però que fan una feina creativa i exigent. I, després, hi ha els conjunts que busquen l’èxit més aviat amb programes transgressors. Una de les grans dificultats d’avui, en tot cas, és l’accés a un munt d’informació, que pot arribar a provocar un cert desànim entre els que comencen, ja que mai no podran arribar a conèixer del tot aquest món. Quan jo vaig començar, l’any 1964, hi havia molts menys estudis musicològics i pràcticament poquíssima musica antiga editada en facsímil. Per descobrir el món de la viola de gamba vaig decidir d’anar a estudiar les obres antigues a la Bibliothèque Nationale de París i a la del British Museum de Londres, i allí vaig descobrir la immensa riquesa del repertori d’aquest instrument quasi oblidat. A París vaig estudiar les edicions originals o manuscrits dels grans mestres francesos: Sainte Colombe, Marais, Couperin, Caix d’Hervelois, Forqueray. A Londres vaig descobrir la gran riquesa musical de l’època elisabetiana: Hume, Dowland, Tye, Gibbons, Loocke, Byrd, Jenkins, fins arribar al gran Purcell. Era un món més accessible i a l’abast, molt diferent al d’avui, en què hi ha massa informació però, en canvi, pocs elements per saber amb exactitud com encaminar els aprenentatges. Hi ha avui, no obstant això, gent jove molt ben preparada, com constatem des de fa uns anys a les acadèmies que organitzem arreu. Gràcies als conservatoris especialitzats arreu d’Europa hi ha cada dia més joves realment ben preparats.

Primerament el de fer país, omplint de belles músiques uns espais històrics importants, que culturalment i històricament mereixen ser més coneguts tant per la gent del país com internacionalment. I, després, el poder programar obres i repertoris essencials, interpretats pels nostres diferents conjunts: Hespèrion XXI, LCRdC, la Jove Capella, LCNdC i LCdN LMdCdN, i també de poder unir músics amb l’afany de deixar una empremta artística però també social. Encara que enguany hàgim dedicat el festival específicament a la convivència, cada any intentem elaborar programes en què això s’hi vegi reflectit. La música és el millor pont i el camí més curt per dialogar amb altres cultures.

La música no pot aturar la guerra d’Ucraïna ni l’horror a Gaza, però podem fer saber el nostre rebuig a tanta barbàrie, i ajudar a entendre, amb els nostres concerts, que el diàleg és possible, fins i tot amb cultures amb les quals estem aparentment oposats. Jo he fet tocar sovint junts músics armenis i turcs, jueus amb palestins, tot mostrant que existeix un diàleg possible basat en el respecte. Fa quatre anys vam impulsar un projecte musical Orpheus 21, amb músics emigrants refugiats a Europa, procedents de països en guerra, i els músics als quals vam poder ajudar ara tenen una vida més digna, ja que ara són reconeguts com a músics i com a persones, posant en relleu que la música pot ser també un espai de salvació.

Si estic molt cansat puc arribar dormir set o vuit hores, però si dormo bé cinc hores, ja estic bé. I, tot i que acostumo a anar a dormir molt tard, m’agrada aixecar-me d’hora…

Llegir, principalment. Literatura, filosofia, història... Llegir és una de les coses que em va salvar la vida quan, amb dotze anys, vaig agafar el tifus i vaig esta a punt de morir. Vaig llegir Jules Verne, o La filla del capità de Puixkin, i això em va crear un món de fantasia que, després, em va animar a viatjar i que, en mi, va ser fascinant.

El primer que hem d’aconseguir perquè el meu llegat perduri és que la Fundació tingui prou suport econòmic per poder tirar endavant. Si, per exemple, l’orquestra Philharmònica de Berlín, fundada el 1882, va continuar després de la mort del seu primer director és perquè va tenir un suport de tota una ciutat i d’un país. I han anat trobant sempre bons directors! No et diré els noms, però conec directors actuals que podrien fer amb la nostra orquestra projectes fantàstics. Hi ha gent jove, molts dels quals del nostre país, que estan fent molt bons projectes de música antiga i que d’aquí a uns anys podrien agafar el relleu. És cert, però, que hi ha una realitat: si hem d’anar a la Philharmonia de París i omplir la sala de 2.200 places, si no hi soc jo, com a director, ara com ara, difícilment omplirem la sala. Mentre pugui, doncs, continuaré dirigint i tocant, però quan ja no pugui, amb els recursos necessaris, el cor i l’orquestra estic convençut que poden continuar funcionant perfectament amb altres directors escollits segons els repertoris i la seva qualitat.

La Comissió Europea vigila i investiga les pràctiques, fusions i ajuts estatals anticompetitius, per tal de garantir condicions de competència equitatives per a les empreses de la UE i assegurar una oferta àmplia i justa, però amb la cultura això no passa, i menys amb la música. Les lleis europees de la competència equitativa no s’apliquen a la música. A Espanya hi ha unes 25 orquestres simfòniques amb subvencions que van dels 5 a més de 20 milions d’euros anuals, i cap d’elles té projecció internacional. En canvi, no hi ha ni un sol grup de música històrica subvencionat correctament en la seva totalitat. És el país que té el patrimoni més ric del període medieval i renaixentista, però no hi ha ajudes estables ni suficients perquè els conjunts de música històrica puguin ser competitius a escala internacional. És per això que no podem amagar que el tema del pressupost és un dels problemes més greus que tenim els músics independents ara i en el futur pròxim. Actualment amb els nostres conjunts tenim ja molts projectes confirmats a moltes sales i festivals importants fins al 2027, però tenim un problema greu amb els pressupostos, ja que moltes de les grans sales a Europa estan patint també la crisi de la cultura i han reduït molt els honoraris que poden oferir (que a més només cobreixen els concerts i no els assajos preparatoris). Això vol dir que sense recursos econòmics per finançar els assajos dels programes que oferim, i també per poder pagar les 20 persones de l’equip de la Fundació, no podem ser competitius. Tenim un pressupost anual de més de 6 milions d’euros, fem uns 3.000 contractes a músics anualment, més de 100 concerts arreu del món, i visitem les principals sales de concerts regularment. No hi ha cap institució privada al país que ens iguali en el nostre camp. I a més, oferim oportunitats als joves músics professionals amb les nostres acadèmies per participar en una orquestra de música amb instruments d’època. Actualment s’acosten temps més foscos; ja estem veient que a tots els països on l’extrema dreta ha arribat al poder s’han tallat les subvencions a la cultura. Holanda, per exemple, és un desastre. Nosaltres tenim ajudes importants de la Generalitat, de l’Institut Ramon Llull, del Ministeri de Cultura de França, de la Diputació de Barcelona, i també del Ministeri de Cultura d’Espanya, ajudes indispensables i que agraïm moltíssim, però que són insuficients per cobrir totes les despeses les tres acadèmies per a joves professionals que fem cada any, per preparar, organitzar i fer el més d’un centenar de concerts que donem al món cada any –a més de 20 països diferents– a banda de poder cobrir les despeses d’infraestructura anuals que tenim a la Fundació CIMA. Hem passat d’una època en què les orquestres simfòniques també interpretaven Bach, Händel, repertori barroc... a una altra època en què han deixat de fer-ho, i aquests repertoris els han assumit orquestres independents amb instruments d’època, com la nostra, però que no tenen subvencions comparables! És a dir, hi ha orquestres simfòniques amb subvencions astronòmiques que fan un repertori de, màxim, 200 anys i, en canvi, els que fem tota la resta de repertoris –medieval, renaixentista, barroc...– hem de sobreviure en un mercat sense lleis de competència justes. Cada dia estem competint amb orquestres que poden oferir concerts a preus molt baixos, perquè els músics tenen un salari mensual i estan 100% subvencionades. En canvi un concert amb la 9a de Beethoven amb el nostre cor de 36 cantants i la nostra orquestra de 65 músics, pot superar els 110.000 euros de cost (degut als preus desbordats dels viatges i dels hotels a Salzburg, a Berlín o a Viena). I aquí encara falta afegir els tres o quatre dies d’assajos indispensables per preparar bé el concert, que corren sempre a càrrec nostre. Perquè el veritable problema, que mai es comenta, és que nosaltres (i tots els grups de música històrica) disposem d’ajudes molt limitades, i malgrat això, estem competint amb èxit a casa nostra i arreu del món, amb orquestres que tenen recursos milionaris. Per aquest motiu la veritable i sorprenent notícia es: l’orquestra El Concert de les Nacions i La Capella Nacional de Catalunya han presentat amb èxit absolut l’integral de les simfonies de Beethoven al Festival de Salzburg 2024, i el 2025 les portaran a la Konzerthaus de Viena, i que el pròxim 12 de setembre seran a Linz, el 1r d’octubre a París, i el 16 d’octubre a Barcelona amb un nou programa de simfonies de Schubert, Schumann i Bruckner (la Nullte) per celebrar els 200 anys del naixement de Bruckner.

Que tots els partits de l’Ajuntament votessin l’any passat, per unanimitat, un compromís per buscar una seu a Barcelona per a la nostra Fundació va ser un pas molt important. De moment estem valorant quin espai a Barcelona seria el més idoni. Però el més important seria que se’ns reconegués, a escala nacional i europeu, la nostra condició de “museus vivents de la música”, ja que sense l’activitat dels músics que ens dediquem a fer reviure amb criteris històrics un patrimoni mil·lenari (800-1800), tota la música anterior al 1800 no es podria escoltar. Com deia Furtwängler, “la música és la mes espiritual de les arts, ja que només existeix en el moment que un cantant canta o un instrumentista toca”. Si tractéssim les pintures del Museu del Prado com tracten les institucions públiques la música històrica, només es podrien veure exposades les obres de Goya fins a les del nostre temps. Tots els tresors anteriors estarien amagats en sales no accessibles. Crec que els músics que mantenen viu un patrimoni mil·lenari haurien de tenir un suport econòmic similar al que tenen els museus d’art per fer accessibles les grans obres mestres a tothom. No oblidem que la música que es va desenvolupar a diverses veus i polifonia a partir del segle XIII, als principals monestirs i abadies d’aquí i d’Europa, i que ha continuat gràcies als grans compositors com Dufay, Josquin, Victoria, Monteverdi, Purcell, Bach, Haydn, Mozart, etc. és la veritable llengua comuna a tots els pobles d’Europa. Una llengua esdevinguda universal que ens cal preservar, ja que és un tresor molt fràgil, que depèn sempre de la qualitat dels músics que la interpretaran.