Silencis enmig de la turba

Avui és el dar­rer dia de Fira Tàrrega. Amb el cen­tre de la ciu­tat col·lap­sat, arriba al comiat entre la nostàlgia i l’esgo­ta­ment. Les nits a la capi­tal de l’Urgell d’aquests dies són molt con­tras­ta­des: entre la festa d’uns i la feina per tenir els esce­na­ris pre­pa­rats per a l’endemà dels altres. Un car­tell de 51 pro­pos­tes implica haver pro­gra­mat el cir­cuit dies abans i tenir canell per si es rep alguna reco­ma­nació en fira. En aquest cas, l’estrena de Perdón, dels Infor­malls (que també estan pro­gra­mats en el Tem­po­rada Alta) va ser un dels títols pro­vats de repes­car, tot i que l’afo­ra­ment del pavelló muni­ci­pal és limi­tat. La core­o­gra­fia, a base de voler diver­tir-se amb acci­ons extra­va­gants, en fa l’espec­ta­cle ideal per als amics i espec­ta­dors fidels de Nao Albet i Mar­cel Borràs (que sem­pre han dit que fan mun­tat­ges per sor­pren­dre els amics a qui no els agrada l’escena). El tre­ball de segui­ment de les obres amb suport de la fira garan­teix que la majo­ria de les peces tin­guin uns aca­bats dra­matúrgics nota­bles. També es capta una certa influència euro­pea a renun­ciar a l’actor i reforçar l’escena amb màsca­res, des­fi­gu­ració del ros­tre o l’eli­mi­nació dels per­so­nat­ges: renun­ciar a la mirada per cap­tar l’atenció de l’espec­ta­dor pot tenir, pun­tu­al­ment, el comodí de la sor­presa per al públic, per acce­dir a una certa intros­pecció.

Diven­dres a la nit, la com­pa­nyia Ça Mache va tenir l’ensurt d’haver d’atu­rar l’estrena per un error tècnic. El seu Incen­dis al bosc de Sant Eloi, sense per­so­nat­ges, con­vida a ima­gi­nar què pas­sa­ria si tota la Terra cremés alhora, adver­tint la pre­ci­o­si­tat del foc. Com també ho van ser les bom­bes en els con­flic­tes bèl·lics (Pere Riera a Bar­ce­lona rela­tava que els ciu­ta­dans de Vall­vi­drera con­tem­pla­ven des de l’altura entre ater­rits i mera­ve­llats els focs de pólvora escla­tant al cen­tre de la capi­tal). L’efecte de Ça Marche és catàrtic pel que té de metàfora i preciós per la seva repre­sen­tació (sense pro­vo­car cap incendi, tot­hom va sor­tir fumat del mun­tatge). Després de l’ensurt, Ça Marche, final­ment, va sal­var dues de les tres ses­si­ons pre­vis­tes. Incen­dis dia­loga mol bé amb el Jue­gos infi­ni­tos de l’artista mexi­cana Cris­tina Mal­do­nado, que, a la tarda, s’havia fet en aquell mateix racó del parc. Atesa la insistència de trans­cen­dir dels humans, de la neces­si­tat de recor­dar les per­so­nes que ja no hi són emer­geix una certa angúnia a ser obli­dat. I, en canvi, la natura evita aquest trauma, perquè assu­meix millor aquest joc infi­nit de morir per ser matèria perquè altres vis­quin, en un cicle vital har­moniós.

La com­pa­nyia Fadu­nito ha fet 20 anys i ha estre­nat la seva peça mes con­tem­pla­tiva. . Després de donar-se a conèixer amb espec­ta­cles d’ani­mació, ara, des­pla­cen els espec­ta­dors en silenci tot con­vi­dant-los a remi­rar la ciu­tat. Tàrrega, amb la seva bri­llan­tor i les seves (poques) cases aban­do­na­des, res­pira una calma nota­ble, un cop ha pas­sat el ser­vei de neteja (tan efec­tiu com sorollós). Opia educa la mirada amb una peça breu i intensa, sense ni un mot amb uns actors que fan més de con­duc­tors res­pec­tu­o­sos amb el silenci que de per­so­nat­ges de cap trama. Juan Igna­cio Tula a L’ins­tant T s’atre­via a fer un exer­cici quasi medi­ta­tiu amb el seu hula hoop de ferro i que des­plaça per la inèrcia dels malucs al coll i al braços com Raquel Gual­tero amb el seu ball de der­vix, intros­pec­tiu, a 360º. En els dos casos, hi ha petits secrets que acom­pa­nyen a la con­tem­plació. Tula (com­pa­nyia 7 bis) hi suma un con­tra­te­nor que va ele­var l’ambi­ent de la plaça Major un diven­dres a la tarda amb el públic amun­te­gat en una trans­cendència nota­ble. L’artista Pau Palaus enganxa per la ingenuïtat clàssica. La Córco­les invoca amb el funam­bu­lisme una estètica que s’alça per sobre de la turba i ena­mora amb la finesa. Mul­ti­tud i silen­cis. Tàrrega suma con­cep­tes antagònics; per això cap­tiva.