Fotografia

Un Visa pour l’Image marcat per la guerra de Gaza

Els principals premis del festival els han obtingut fotoperiodistes palestins de la Franja com a únic testimoni gràfic possible

L’alcalde de Perpinyà, Louis Aliot, es va negar a entregar el guardó de la ciutat a Loay Ayyoub, adduint que justifica Hamàs

No un, sinó tres són els premis atorgats en el Visa pour l’Image de Perpinyà d’aquest any (fins al 15 de setembre) a fotoperiodistes palestins que cobreixen la guerra de Gaza. Els únics possibles de fer-ho perquè Israel impedeix que hi entri cap altre reporter i l’únic testimoni possible són ells mateixos des de dins. El Visa d’Or d’actualitat el va guanyar dissabte passat Mahmud Hams per les seves imatges per a l’Agence France-Presse. El Visa d’Or de la premsa va ser per a una fotoperiodista, Samar Abu Elouf, per a The New York Times. I el Visa d’Or de la ciutat de Perpinyà Rémi Ochlik per a Loay Ayyoub per a The Washington Post. Cap dels tres va poder ser present a Perpinyà per rebre els guardons, tot i que ja s’han exiliat a Qatar, els dos primers, i a Egipte, el tercer. I, en aquest últim cas, l’alcalde ultradretà Louis Aliot es va negar a entregar-li el premi.

Aquesta és la prova de fins a quin punt aquest conflicte al Pròxim Orient, que es va tornar a encendre el passat 7 d’octubre amb l’atac contra població civil israeliana del grup palestí Hamàs a la frontera de Gaza i que ha desencadenat una operació de bombardejos indiscriminats del govern de Benjamin Netayanhu a la Franja, és un polvorí també a França, amb les majors comunitats musulmana i jueva d’Europa. Alhora de reflectir-ho en una de les 26 exposicions d’aquesta edició, el director del festival , Jean-François Leroy, va optar per incloure la d’Ayyoub (una de les seves fotos la publicàvem en un anterior article sobre el Visa) sota el títol La tragèdia de Gaza i una segona amb el sobri enunciat de Cisjordània sobre la violència dels colons i l’exèrcit israelià contra els palestins d’aquest territori ocupat coincidint amb la guerra més al sud, a càrrec del fotoperiodista rus exiliat Sergey Ponomarev. Un tractament que no ha estat del grat de l’alcalde, absent dissabte passat quan un representant de The Washington Post recollia en nom d’Ayyoub el guardó de la ciutat.

“Mai abans havia ocorregut que el diàleg, malauradament, no fos possible”, va lamentar Leroy en la projecció nocturna del dijous, el dia que l’organització va escollir per fer una cronologia en imatges de tretze minuts i més de 200 fotos des del 7 d’octubre sobre el conflicte. Aquella nit sí que hi era Aliot, encara que es notava la freda relació entre ell i Leroy després de l’anunci de l’alcalde dies abans i malgrat que l’Ajuntament hagi signat un conveni de tres anys més per subvencionar econòmicament el festival. El diari local L’Indépendant situa aquesta subvenció en 680.000 euros anuals, més la cessió d’espais i personal.

El dia de la inauguració, el 31 d’agost, Aliot va manifestar que ni ell ni ningú de l’ajuntament lliurarien aquest premi, decidit per un jurat internacional, “a un fotògraf que qualifica, en les seves xarxes socials, Hamàs de resistència palestina”. La veritat és que el mateix director Leroy precisa que “moviment de resistència islàmica” és la traducció com acrònim de Hamàs i no pas el que pensi el fotògraf de 29 anys Ayyoub. Els 8.000 euros de l’Ajuntament, d’altra banda, aniran a parar efectivament al reporter que no va acudir a Perpinyà per por de no poder tornar a entrar a Egipte, on espera un permís de treball mentre la seva família segueix a Gaza. Fins al febrer, quan va poder travessar la frontera, es va anar desplaçant amb altres fotògrafs del nord al sud de la Franja, dormint en hospitals i, de vegades, en tendes de campanya, per no posar en perill la seva família tornant a casa. Reporters Sense Fronteres avalua en 137 el nombre de periodistes morts a la Franja, sovint de manera intencionada per part de l’exèrcit israelià.

La queixa de l’alcalde es feia extensiva al fet que “hi ha un estrany silenci sobre el 7 d’octubre i els milers de víctimes israelianes“, en referència al fet que no hi ha una exposició específica sobre la massacre de Hamàs. La rèplica de Leroy va ser que hi hauria aquesta projecció nocturna, amb aquesta puntualització: “No està d’acord amb les meves decisions editorials, però em deixa total llibertat per exercir-les.” Una relació que, des de la victòria d’Aliot el 2020, no s’havia tensat mai així tot i l’estratègia de l’ultradretà, vicepresident del Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, d’utilitzar la immigració i l’islamisme com a argument electoral i la línia universalista i de denúncia dels règims totalitaris i repressors de la direcció del festival. Les brillants retrospectives del neerlandès Ad van Denderen, l’iranià Alfred Yaghobzadeh i l’estatunidenca Paula Bronstein en són un testimoni.

En conversa amb Ponomarev, sobre la seva exposició Cisjordània, aquest ens va afirmar que la guerra de Gaza “ha donat lloc a l’aplicació per part dels israelians del que els palestins anomenen un càstig col·lectiu”. El fotoperiodista, que treballa per a The New York Times i no pot tornar a Rússia des de la invasió d’Ucraïna, és clar sobre la cobertura periodística a la Franja: “No crec que ni Israel ni Hamàs vulguin cap mitjà internacional allà.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.