Memòria documental, memòria encarnada

El primer que sé de tu, quan era petita, és la teva mort, un 13 de setembre de 1979, com si abans hi hagués un buit encara més buit que la teva desaparició. Jo tenia dos anys i mig, i el que recordo és en les meves cèl·lules però no en la meva memòria conscient.

He bastit el teu relat, que és també la meva història, amb el que altres persones que et van conèixer m’han explicat des de petita. Durant molts anys vas ser: “qui va difondre la psicoanàlisi lacaniana en castellà”, “un artista de l’avantguarda argentina” o “l’autor d’alguns llibres sobre teoria de l’art i psicoanàlisi”.

Tothom em parlava de les teves fites intel·lectuals, i jo cercava el pare i continuava sense trobar-te.

Fins que el 2014 l’Ana Longoni em va convidar a participar en una exposició que comissariava sobre la teva trajectòria. El primer moment en què et trobo és a Historia de una transmisión, l’obra resultant de les entrevistes realitzades amb el cineasta Andrés Duque, per a l’exposició Oscar Masotta, la teoría como acción (2017-2019) que itineraria des del MUAC-UNAM a Ciutat de Mèxic, al Macba a Barcelona i, finalment, al Parque de la Memoria, a Buenos Aires. En aquesta ciutat vaig trobar les cartes que enviares a la meva àvia Teresa, i que vaig publicar a Tendremos que encontrar un lugar donde encontrarnos (edicions La Caníbal), gràcies a la beca de Barcelona Producció-La Capella, el 2020.

El moment actual ve marcat per una dolorosa pèrdua: l’oblit de la mare, i la seva malaltia, i també per un capbussament en l’arxiu familiar que és gairebé un renéixer. El desordre ha estat potser el signe que l’ha acompanyat sempre. I, jo diria, més que el desordre, l’atzar. Un arxiu familiar atzarós i desorientat, amb aparicions espectrals que s’encarnen al present i m’acompanyen en aquesta cerca amorosa del pare que vas ser, i en aquest descobriment, també, del pensador de l’art i la psicoanàlisi, del performer, el docent, l’encuriosit intel·lectual amb unes maneres de fer que a vegades em sento meves. Tot i no haver-te conegut, els documents mostren camins propers, potser el sentit de la paraula herència.

En la mudança a la casa on vaig viure des dels deu anys, he trobat caixes que no sabia que existien, amb documents i fotografies que avui són un tresor en què tot allò que m’han transmès oralment esdevé memòria documental, amb la seva fascinant materialitat, i també memòria encarnada. Per què, em dic, no hi ha en aquests papers la petjada de les mans que els tocaren, dels cossos que els transportaren, i també el traç de les noves vides que començaren a Europa, amb els segells fronterers del passaport; el “justificante de inscripción en el registro de trabajadores extranjeros” on figura la teva “actividad: escritor”; o la capçalera de la teva adreça en els sobres i el paper de carta dels intercanvis epistolars entre Barcelona i Buenos Aires?

En un armari trobo dues agendes negres amb lletres daurades. Hi anotes una sola paraula: “Freud” o “Lacan”, assenyalant els horaris dels teus seminaris a Barcelona, Màlaga, Madrid o Vigo. Entre les pàgines hi ha també cartes de dol, adreçades a la meva mare el mateix 13 de setembre en saber de la teva mort. En llegir-les per primer cop, commoguda, sento com en aquests documents el relat s’encarna. Avui, deu anys després d’aquella trobada amb l’Ana Longoni, puc tramar en aquestes línies el fil dels afectes i el d’una vida consagrada a la transmissió de les arts i la psicoanàlisi.

Vas ser pioner a situar el còmic en l’àmbit artístic amb la I Bienal Mundial de la Historieta el 1968 a l’Instituto Di Tella. I amb la codirecció de la revista Literatura Dibujada (1968-1969) i la publicació de La historieta en el mundo moderno (1970). En aquesta aventura t’acompanyà l’Oscar Steimberg, avui un reconegut semiòleg. Va ser ell, durant l’entrevista que li vaig fer a Buenos Aires, que em va donar una clau de la teva forma de fer, l’entusiasme que contagiaves quan iniciaves un projecte i la capacitat de transmetre’l i fins i tot de despertar vocacions.

Amb la mateixa passió que t’acostares al còmic vas interrogar-te sobre l’art del teu present i hi posares el cos i l’escriptura. En companyia de Roberto Jacoby, Raúl Escari i Eduardo Costa, fundant amb ells el grup Arte de los Medios, amb happenings com Para inducir el espíritu de la imagen (1966), El helicóptero o El mensaje fantasma (1967). I publicares llibres com Happenings (1967) o El Pop Art (1965), d’escriptura individual i col·lectiva.

Quan vas arribar a Europa el 1974, en el vaixell Eugenio C, la teva activitat se centrava en la psicoanàlisi lacaniana i la seva transmissió. I, de nou, no vas treballar mai sol. A l’Argentina i a Espanya vas comptar amb la complicitat de Jorge Jinkis, Germán García, Marcelo Ramírez Puig o Pepe R. Eiras, entre moltes altres persones que no anomeno però que són ben presents en aquest homenatge. A Barcelona vas organitzar els primers grups d’estudi de Freud i Lacan al taller de l’artista Josep Guinovart, i el 1977 vas fundar la Biblioteca del Campo Freudiano. També a Barcelona es van celebrar les Jornades de Psicoanàlisi els anys 1978 i 1979 a la Fundació Joan Miró.

Després de la teva mort, el teu entusiasme perviu en les teves obres. La teva contemporaneïtat arriba fins avui i es transmet gràcies a artistes com Dora García i la seva lúcida mirada a l’avantguarda artística en el projecte Segunda vez, amb una repetició de dos dels teus happenings, i el documental realitzat el 2018, entre d’altres articulacions de la seva obra. També el col·lectiu argentí Un Faulduo reivindica aquesta intempestivitat masottiana a La historieta en el (Faulduo) mundo moderno, la reapropiació plàstica i intervenció performativa del teu llibre sobre el còmic.

En aquest homenatge als 45 anys de la teva absència, em veig en tu, pare. Travessada per una inquietud intel·lectual que a vegades em lleva la son, per l’afany de transmetre amb la docència i l’escriptura i l’entusiasme de no fer les coses sola, de treballar en col·lectiu. Però en aquest “em veig en tu” també hi ha la mare, la Susana Lijtmaer, a qui dedico també aquestes línies que en acostar-se a tu, s’acosten també a les nostres vides sense tu. Ella m’ha transmès l’amorosa perseverança i el defensar una vida d’acord als nostres desitjos. “Quan va morir el pare”, em vas dir recentment, “la teva presència em va fer suportar el dolor de la seva pèrdua”. Tu, mare, vas curullar la meva infantesa mancada de pare. Quan això es publiqui et portaré un alfajor i aquest diari, i compartiré amb tu la joia d’aquest text de sol i de dol. D’homenatge i comiat, però també de celebració de la vida que tu i el pare em vau donar.