Arts escèniques
Salvador Sunyer
Director del festival Temporada Alta, que comença aquest vespre amb el ‘Carmina Burana’ de la Fura dels Baus
“Actualment, la burocràcia està impedint l’art”
L’edició més llarga de la història (s’ha avançat tres setmanes) manté el format habitual
Defensa que els artistes directors de festivals o de teatres públics puguin actuar en el cartell que programin
Salvador Sunyer és una veu imprescindible en el sector teatral del país. El Temporada Alta és la referència de tardor a Catalunya perquè es presenten obres internacionals habitualment inèdites i perquè s’impulsen les estrenes de bona part de les produccions de casa. Amb el seu treball constant, han situat la creació catalana internacionalment i, alhora, han introduït les arts en viu als centres de Salt i Girona, dins de l’horari lectiu. Sunyer gasta aquell humor negre dels pessimistes però el mou la utopia més generosa. I és temut perquè pot saludar fent imprevistes, simpàtiques i sorolloses plantofades a l’espatlla.
Temporada Alta vol fer un festival diferent, edició a edició?
Mai. En cap cas es vol fer un festival diferent de l’altre. Són diferents perquè les obres que pots programar canvien; per tant, han de ser diferents per força. El que sí que intentes és, quan has fet un error gros, intentar no repetir-lo.
Enguany es parla del festival amb més títols i llargs de la història.
Aquest any surten més espectacles perquè hi ha menys espectacles internacionals que ens cabessin als escenaris de Girona, o que estiguin de gira aquestes dates. Si tens un cost una mica més baix en espectacles molt grans, pots fer més espectacles que no siguin tan cars. Cada quatre anys, més o menys, sí que revisem el festival. En un moment determinat, vam decidir posar-hi espectacles internacionals; en una altra època vam decidir fer-hi coproduccions, i això va quedar integrat. En una altra època vam dir: “Ara intentarem que serveixi perquè el d’aquí surti a fora”; per això aquest any hem acabat d’anar a Avinyó. I, en un altre moment, vam dir: “Ara intentarem que arribi a escoles i instituts.”
Aquest any no hi ha Korsunovas, ni Jatahy, ni Rigola ni Luppa, per exemple. Tampoc la Liddell… Són noms habituals al cartell, any rere any en les darreres edicions.
A nosaltres, ens agrada seguir alguns artistes; no hi ha gaires festivals que ho facin. Potser no venen cada any, però sí que van apareixent periòdicament. N’has dit alguns. Xavier Albertí en seria un altre. Entre molts d’altres... Nosaltres procurem mantenir-los i també que cada any entrin propostes noves, gent nova. Aquest cop, per exemple, es podrà veure Thauma o els Informalls, que són dues companyies d’aquí, joves, que no havien estat mai al festival, i amb els internacionals, igual: Guillermo Cacace fa La gaviota. És un argentí que no ha estat mai ni aquí ni a Espanya. O el grup Bonobo, xilens, tampoc hi han estat mai. Però, alhora fixa-t’hi, hi ha la Marina Otero, en Sergio Blanco... La idea és incorporar-ne de nous, junt amb els que es van repetint.
El Temporada Alta és un festival de teatre bastant insòlit perquè és de gestió privada,
Sí, de festivals de teatre, n’hi ha molt pocs. En canvi, en música ho són gairebé tots.
No hi ha pressions per renovar direccions artístiques, com ara la seva. Està pensant en un relleu?
Fa anys que soc el director, però no des del principi. Entenem la direcció com una gestió col·legiada. És evident que jo duraré molt poc; és una obvietat. Però la raó de l’equip més àmplia és per disposar d’una direcció artística més horitzontal, més planera, i que hi hagi més gent que hi treballi. Ara, no deixa que hi ha d’haver algú que faci de director, òbviament, que és qui ha de sortir a explicar les coses, però per al que és triar les obres i anar a veure obres de teatre, etc., som uns quants.
Hi ha massa festivals a Catalunya?
Sempre poso l’exemple de França, on hi ha un centenar de teatres públics i no sé pas quants festivals. És bo que n’hi hagi molts perquè així hi ha més gent que entra al món de la creació, teatre, dansa, circ, però també et passaria igual amb altres llenguatges, amb cinema, amb el que tu volguessis, i per tant com més portes hi hagi millor. I després jo crec que és bo que vagin sortint festivals més petits, que amb el temps ja es veurà en què es convertiran. De festivals, com passa amb les persones, n’hi ha que duren molt i n’hi ha que duren poc. Per a mi, com més n’hi hagi, si tenen un sentit i sobretot no són còpies dels que ja hi ha, millor. Encara diré més: jo animaria els artistes joves que n’engeguin si veuen un forat que s’ha d’omplir i se’n veuen amb cor i amb energia.
Actualment, hi ha un debat sobre com han de ser les direccions, sobretot en gestió pública. Ha sortit la polèmica de Lluís Homar al Teatro Clásico, de Madrid. Els directors han de ser artistes o han de ser gestors? Quins límits s’han de posar els directors d’escena per autoprogramar-se?
Els directors de festivals o de teatres públics, privats o no públics, no han de ser, necessàriament, ni directors de teatre o de dansa o coreògrafs, ni gestors. Jo crec que poden ser una cosa o poden ser l’altra. Dependrà, per mi, de les ganes, de com ho facin, òbviament, i de l’energia que vulguin posar a cada cosa. Si el director d’un festival és també director artístic, és absurd que no hi pugui fer les seves obres. Perquè bàsicament se l’ha agafat per la seva trajectòria, no per la seva gestió, perquè en general no n’ha fet. Per tant, jo crec que un director artístic ha de poder fer, en un festival o en un teatre, les seves obres. Una altra cosa és que llavors es poden mirar les fórmules i els límits, i els dies que dedicaràs o el temps que dedicaràs a dirigir espectacles teatrals, que hi hagi algú a la casa mateix que t’ajudi i que faci l’altra feina perquè no quedi despullada. És un error tenir un director d’escena o coreògraf que no pugui programar les seves obres.
Hi ha més propostes a Salt que a Girona, enguany? Aquest és l’any en què esclata, finament, la potència del centre de creació d’El Canal.
Què correspon a un municipi o a l’altre és una cosa que mirem nosaltres i els polítics, com és lògic, de cada un dels llocs. Des del punt de vista artístic i del públic, això compta molt poc. No se m’havia acudit de pensar si hi havia més coses a Salt o a Girona. Sí que és veritat que hi ha una cosa que és bàsica i és essencial, i és que després d’uns anys nefastos, El Canal funciona i des del meu modest punt de vista funciona bé, té sentit el que fa i compleix una funció no local sinó de país. Per tant, és clar, El Canal funciona bé, s’hi assaja i actua. No són per a Temporada Alta, només faltaria, sinó durant tot l’any. El que sí que és rellevant per mi és que El Canal fa la funció per la qual es va construir el 2007, finalment, després d’uns anys, per mi, nefastos.
L’any passat van fer una aventura amb els monologuistes a La Mercè. Aquest any es manté només la Charlie Pee.
També hi ha el Buenafuente i el Pongo, però que ja estan dins de la programació. Bé, són tres i l’any passat eren quatre. No estan en un espai sol. El monologuisme és una forma d’humor català; són nets d’en Rubianes i pares d’en Buenafuente. Quan va sortir la possibilitat de portar l’humorista, vam entendre que calia un major aforament. Al Pongo, de Judit Martín (amb Alba Florejachs i Mónica Ballesteros), necessiten més espai, per això el van posar en un teatre, que és allà on toca. No repetim específicament a La Mercè, tot i que va anar superbé i dona gust treballar-hi. De fet, hi farem altres coses, com una intervenció de La Veronal, per exemple.
El Temporal Alta té dues potes molt importants: el teatre internacional i el suport a les produccions de casa.
Al teatre internacional també tendim a coproduir. És la fórmula que permet que les companyies catalanes facin viatges d’anada i tornada.
Què passaria si no hi hagués el Temporada Alta, aquest 2024?
Jo crec que amb tot el que és de cultura, si no hi fos no passaria res. És a dir, passaria si la gent no pogués menjar, si la gent no tingués electricitat... Si no, no passaria res que fos socialment considerat greu. Ara, sí que és veritat que el que passaria és que primer es perdria un dels importants lligams que té el país amb l’estranger [l’any passat es va representar per primer cop un muntatge íntegrament en català al festival d’Avinyó]. També els artistes tindrien una porta menys per anar a trucar amb els seus projectes per anar a buscar coproductors. Això segur. Tercer: hi hauria a Catalunya menys opcions per als ciutadans per veure espectacles internacionals, i en el cas, òbviament, de Girona i la seva àrea, moltes menys opcions de veure espectacles. Hem de tenir en compte que l’Ajuntament hi posa escassament una vuitena part del pressupost global del festival. Per tant, si només fos la programació, amb els diners municipals es veurien... una vuitena part, exactament, dels espectacles que es poden fer. I quart, sense el Temporada Alta no hi hauria possibilitat que totes les escoles i tots els instituts, a través de la Fundació Ciutat Invisible, tinguessin contacte amb el món escènic.
El director del Grec, Cesc Casadesús, es lamentava dels increments de costos per acollir programació internacional. Hi coincideix, no?
Els costos internacionals han pujat molt perquè s’han apujat molt els viatges i perquè aquí a casa també s’han apujat molt els hotels; per tant, és obvi que s’han apujat molt. Les solucions són, de cara als viatges, intentar posar-se d’acord amb més gent per portar coses, és a dir, coses que portem aquest any a Llibertat d’Amèrica, que en portem moltes, doncs ens posem d’acord amb el festival de l’Otoño de Madrid, amb el de Cadis, Tolosa, Itàlia o amb París, perquè els vols més cars que són els que venen d’Amèrica per a tu. Aquesta és una manera d’abaixar-los. Hotels i això no hi ha manera d’abaixar-ho. Costa el que costa i encara que els portis junts, quan els tens aquí els tens aquí. I per tant, simplement els costos s’han apujat i s’han de pagar.
Casadesús també criticava les dificultats administratives en una entrevista publicada a aquest mitjà, aquest estiu.
A Catalunya i Espanya algú s’hauria de mirar la part administrativa. S’està fent molt costerut i afecta extraordinàriament la part artística. Tant per les formes de subvenció que pateixen moltíssim les companyies com per les necessitats legals per fer espectacles en espais que no siguin estrictament teatrals.
Això passa tant a Catalunya com a Espanya?
Sí, això és bastant general. Després depèn dels interventors i secretaris que hi hagi a cada espai. Actualment, la burocràcia està impedint l’art. Si és complicat per a nosaltres, que som un projecte gran, per a companyies i per a gent jove i així, es converteix en una tortura insuportable. Corregir-ho no costa diners; més aviat n’estalvia, perquè no hi hauria d’haver tanta gent fent papers, i en canvi, facilitaria que la burocràcia es mogués amb més agilitat.
Ha estat un problema per aconseguir els permisos per a l’espectacle de set hores que fan per Celrà a l’aire lliure?
No, perquè és a l’aire lliure i també perquè l’Ajuntament de Celrà ha posat totes les facilitats. Aquest no és el problema
La catedral és difícil?
Tampoc perquè la relació es fa directament amb el capítol de la catedral i és un espai obert al culte i que ja ho té tot disposat per rebre gent. . Girona és del llocs d’Europa on és més difícil disposar d’espais alternatius per fer teatre. Per exemple, havíem fet un espectacle boníssim, a l’antic teatre de l’Odèon. Ja va ser difícil, llavors; ara seria una cosa complicadíssima.
Còmplices
Germans del Grec
Grec i Temporada Alta mostren una complicitat generosa, que potser no passa en altres places “com ara a Madrid o a París”, diu Sunyer. “Mai no ens hem barallat per espectacles. És absurd. Si es fa, s’encareixen.” No ho han fet amb Cesc Casadesús ni ho faran amb la nova directora, Leticia Martín, amb qui ja han iniciat converses. L’objectiu compartit és “que passin per Catalunya el màxim nombre de coses possibles”. Sovint, es truquen per completar programacions. Pel que fa a les produccions del país, “en general, el que coprodueix un no ho coprodueix l’altre, perquè hi ha molt poques portes”. Temporada Alta procura que les seves coproduccions s’estrenin al festival, però pot programar peces estrenades al Grec com ara produccions que han fet temporada a Barcelona. Si no, seria impossible programar fins a 110 títols aquesta edició, raona. El ministre de Cultura ha avançat interès a convidar alumnes al cinema. Sunyer està d’acord amb la democratització de la cultura, però confia a ampliar-ho a l’art en viu i “sense degradar”. Evidentment, una projecció és molt més barata que una actuació en viu, però Sunyer defensa des dels 0-3 anys fins a la universitat. Aquest any, es faran unes 100 funcions per a escoles i instituts, i les veuran cap a 5.000 alumnes. L’any passat les van veure 5.400 nens i nenes, i no només es fan espectacles, sinó que, per exemple, se’ls convoca al Torneig de Dramatúrgia. I aquí tenen una formació prèvia: els ensenyen a escriure teatre amb autors, directors, intèrprets. “Jo crec que sí que és una bona línia, que amb cinema és més barata i, per tant, més factible, però que d’alguna manera, entre tots, hauríem de trobar que tinguessin nens i nenes accés a totes les formes aquestes.”
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.