‘Borgen’: mirall polític intacte

Ara fa catorze anys que es va estrenar Borgen, una sèrie de televisió de drama polític danès desenvolupada per Adam Price, creador d’un altre èxit televisiu de Danmarks Radio (DR), The killing, que va tenir una versió nord-americana. En aquest cas, malgrat centrar la ficció en la política d’aquest petit país nòrdic, la sèrie va saber atrapar els espectadors de tot el món i va obtenir elogis de molts polítics i periodistes, així com de figures tan influents com Stephen King, que en el seu dia no va dubtar a manifestar la seva devoció per la sèrie i a situar-la per sobre de Breaking Bad i Joc de trons.

Ara que el 3Cat n’ha emès les tres temporades més la seqüela de vuit capítols estrenada el 2022, igualment aclamada per la crítica, ens adonem que el pas del temps la manté com el clàssic que és, fins i tot oferint un mirall contemporani a moltes de les trames que hi apareixen. Des de tripartits fallits a maquinacions polítiques a contracorrent ideològic que tenen nefastos resultats electorals (això en clau de política propera), passant per problemes ecològics i bèl·lics que no acaben de solucionar-se.

A Borgen –títol que fa referència a El castell, el nom informal del Palau de Christiansborg, que s’utilitza sovint com a metonímia del govern danès– se segueix la carrera política de Birgitte Nyborg (Sidse Babett Knudsen, brillant en el paper), una dona amb conviccions fermes que aconsegueix contra pronòstic convertir-se en la primera dona primera ministra de Dinamarca. És la líder del partit del partit de centreesquerra De Moderate (Els Moderats) i la seva dedicació al càrrec afecta la seva vida personal, especialment la sentimental i familiar. També, en la constel·lació de personatges del seu univers destaquen Katrine Fonsmark, presentadora de notícies de TV1; Kasper Juul, analista polític i assessor de premsa de Nyborg; Torben Friis, editor de notícies de TV1; Phillip Chriastiansen, el marit de Birgitte, i Hanne Holm com a periodista.

El retrat que es fa d’aquest microcosmos recorda la manera de fer de la referencial The Wire, focalitzant en un àmbit més concret el punt de mira i l’anàlisi d’uns personatges que no paren de créixer amb complexitat i matisos, sabent equilibrar la ideologia en un punt intermedi en què la majoria d’espectadors es poden sentir còmodes i empatitzar amb aquesta dona, que de ben segur arreglaria els problemes que la majoria de polítics no paren de causar.