Una novel·la de nassos

Alapont és un fuster de categoria que ha perdut la dona quan el fill de tots dos, Aristides, comptava amb prou feines sis anys. Home senzill, acomodatici, ha criat tot sol el xiquet: s’hi ha desviscut, de fet. L’adolescència del noi ha estat molt revessa, però tots dos se n’han acabat sortint. Quan Alapont hi estava més desesperat, i ja no sabia a què recórrer, va tenir una idea prodigiosa: començar a construir un artefacte molt ambiciós que havia d’ajudar que el fill recuperés el senderi. No se’ns aclareix mai per a què serveix, l’artefacte: sí que sabem, però, que, mentre Alapont o el seu aprenent Radu treballen al taller, l’aparell està sempre en marxa. Com una mena d’àngel de la guarda del xicon esgarriat.

El taller d’Alapont és al mont dels Perduts. Al peu, hi ha una marjal (un aiguamoll). La marjal és plena no pas d’aigua, sinó de cafè. En un indret suburbial, erm i sense mica de gràcia estètica, un s’hi va trobant tot de nassos escultòrics que semblen búnquers: són una mena de contenidors que engoleixen tot allò que s’hi llença i que ho converteixen en fum. Qui estigui familiaritzat amb la literatura del valencià ja sap que els elements desconcertants, fins i tot tocats d’un cert surrealisme, conviuen, amb harmonia, amb altres que no ho són tant o gens. I que hi ha personatges o motius que salten d’un llibre a un altre, component cadenes de sentit. En aquest, posem per cas, el mateix autor hi treu el nas i ha de corregir de seguida la seva actitud per no quedar com un morós. O tornem a tenir notícia del fabulós Arxiu d’Ones que un personatge genialoide, que ja coneixíem, ha tingut la paciència de recopilar. O recordem la fal·lera de l’escriptor per la mort i per tot el que l’envolta.

Més que no pas el de narrar, Baixauli té el do d’escriure històries que ens convencen. I el d’haver estat capaç de crear un món de ficció propi, molt singular, que creix títol rere títol. En aquesta novel·la, enginy a banda, curiositats a part, s’aprofundeix, amb molt de tacte, en les relacions, sempre controvertides, fràgils com la porcellana, entre un pare i un fill. Aquesta és la vertadera substància de l’obra (i, tot seguit, ja ve l’artifici). Una frase de Robert Bresson marcarà el punt d’inflexió en la difícil convivència entre Alapont –que té una paciència de sant– i son fill Aristides –que, com els adolescents més recalcitrants, hi ha una època que es capté com un caragirat–: “Fes que aparega allò que, sense tu, mai no es veuria.” Allò que ha d’aparèixer en la vida d’Aristides és el cinema, un llenguatge universal que pugui adoptar com a propi. I s’hi llançarà de cap! És a partir d’aquí que la seva vida canviarà (i, de retruc, la de son pare). El pare –la modèstia personificada– és un magnífic artesà, no aspira a res més: “Alapont va prendre més consciència encara de la seua insignificança com a individu. No era ningú, no havia fet res important.” El seu fill, però, té ambició artística, i prou talent. Estudiarà en una bona escola prop de Londres, firmarà uns primers treballs prometedors... Hi ha tot de detalls, en la vida anglesa del xicot, que són un goig per al lector. Però no serà fins que son pare sigui mort, només llavors, que Aristides descobrirà que el responsable dels seus dies era algú. Algú, més enllà de ser l’autor de les belles joguines, tan duradores, de la seva infantesa; algú, més enllà de ser un meritori cuiner d’arrossos deliciosos: Alapont ha estat un pare que ha posat el coll perquè ell, el fill, pogués tirar endavant, i que ha deixat, també, una obra. Em sembla que la novel·la reivindica la línia tan prima que, de vegades, separa l’artefacte artístic de l’artefacte degut a un bon artesà.

També reivindica els bons sentiments que fan estendre la protecció d’algú més enllà dels llaços de sang. Radu, el fill d’una família de romanesos arribats fa poc a València, mostra un gran interès per la fusteria. I Alapont, que se n’adona de seguida, li ensenya l’ofici i, a poc a poc, se’l va afillant. Al fill li deixarà, en herència, la casa; al jove aprenent, el taller on s’ha format (i cal suposar que la cartera de clients). Alapont transmet a Radu els coneixements de la professió, conscient que, malgrat que “hi havia un corrent familiar que acabava amb ell”, el taller que li havia llegat el seu pare podria tenir continuïtat en el noi. Així també està contribuint que “aparega (per a Radu) allò que, sense ell, mai no es veuria”.