Una novel·la de nassos

Ala­pont és un fus­ter de cate­go­ria que ha per­dut la dona quan el fill de tots dos, Aris­ti­des, comp­tava amb prou fei­nes sis anys. Home sen­zill, aco­mo­da­tici, ha criat tot sol el xiquet: s’hi ha des­vis­cut, de fet. L’ado­lescència del noi ha estat molt revessa, però tots dos se n’han aca­bat sor­tint. Quan Ala­pont hi estava més des­es­pe­rat, i ja no sabia a què recórrer, va tenir una idea pro­di­gi­osa: començar a cons­truir un arte­facte molt ambiciós que havia d’aju­dar que el fill recu­perés el sen­deri. No se’ns acla­reix mai per a què ser­veix, l’arte­facte: sí que sabem, però, que, men­tre Ala­pont o el seu apre­nent Radu tre­ba­llen al taller, l’apa­rell està sem­pre en marxa. Com una mena d’àngel de la guarda del xicon esgar­riat.

El taller d’Ala­pont és al mont dels Per­duts. Al peu, hi ha una mar­jal (un aigua­moll). La mar­jal és plena no pas d’aigua, sinó de cafè. En un indret subur­bial, erm i sense mica de gràcia estètica, un s’hi va tro­bant tot de nas­sos escultòrics que sem­blen búnquers: són una mena de con­te­ni­dors que engo­lei­xen tot allò que s’hi llença i que ho con­ver­tei­xen en fum. Qui esti­gui fami­li­a­rit­zat amb la lite­ra­tura del valencià ja sap que els ele­ments des­con­cer­tants, fins i tot tocats d’un cert sur­re­a­lisme, con­vi­uen, amb har­mo­nia, amb altres que no ho són tant o gens. I que hi ha per­so­nat­ges o motius que sal­ten d’un lli­bre a un altre, com­po­nent cade­nes de sen­tit. En aquest, posem per cas, el mateix autor hi treu el nas i ha de cor­re­gir de seguida la seva acti­tud per no que­dar com un morós. O tor­nem a tenir notícia del fabulós Arxiu d’Ones que un per­so­natge geni­a­loide, que ja coneixíem, ha tin­gut la paciència de reco­pi­lar. O recor­dem la fal·lera de l’escrip­tor per la mort i per tot el que l’envolta.

Més que no pas el de nar­rar, Bai­xauli té el do d’escriure històries que ens con­ven­cen. I el d’haver estat capaç de crear un món de ficció propi, molt sin­gu­lar, que creix títol rere títol. En aquesta novel·la, enginy a banda, curi­o­si­tats a part, s’apro­fun­deix, amb molt de tacte, en les rela­ci­ons, sem­pre con­tro­ver­ti­des, fràgils com la por­ce­llana, entre un pare i un fill. Aquesta és la ver­ta­dera substància de l’obra (i, tot seguit, ja ve l’arti­fici). Una frase de Robert Bres­son mar­carà el punt d’inflexió en la difícil con­vivència entre Ala­pont –que té una paciència de sant– i son fill Aris­ti­des –que, com els ado­les­cents més recal­ci­trants, hi ha una època que es capté com un cara­gi­rat–: “Fes que apa­rega allò que, sense tu, mai no es veu­ria.” Allò que ha d’aparèixer en la vida d’Aris­ti­des és el cinema, un llen­guatge uni­ver­sal que pugui adop­tar com a propi. I s’hi llançarà de cap! És a par­tir d’aquí que la seva vida can­viarà (i, de retruc, la de son pare). El pare –la modèstia per­so­ni­fi­cada– és un magnífic artesà, no aspira a res més: “Ala­pont va pren­dre més consciència encara de la seua insig­ni­fi­cança com a indi­vidu. No era ningú, no havia fet res impor­tant.” El seu fill, però, té ambició artística, i prou talent. Estu­diarà en una bona escola prop de Lon­dres, fir­marà uns pri­mers tre­balls pro­me­te­dors... Hi ha tot de detalls, en la vida anglesa del xicot, que són un goig per al lec­tor. Però no serà fins que son pare sigui mort, només lla­vors, que Aris­ti­des des­co­brirà que el res­pon­sa­ble dels seus dies era algú. Algú, més enllà de ser l’autor de les belles jogui­nes, tan dura­do­res, de la seva infan­tesa; algú, més enllà de ser un meri­tori cui­ner d’arros­sos deli­ci­o­sos: Ala­pont ha estat un pare que ha posat el coll perquè ell, el fill, pogués tirar enda­vant, i que ha dei­xat, també, una obra. Em sem­bla que la novel·la rei­vin­dica la línia tan prima que, de vega­des, separa l’arte­facte artístic de l’arte­facte degut a un bon artesà.

També rei­vin­dica els bons sen­ti­ments que fan esten­dre la pro­tecció d’algú més enllà dels llaços de sang. Radu, el fill d’una família de roma­ne­sos arri­bats fa poc a València, mos­tra un gran interès per la fus­te­ria. I Ala­pont, que se n’adona de seguida, li ense­nya l’ofici i, a poc a poc, se’l va afi­llant. Al fill li dei­xarà, en herència, la casa; al jove apre­nent, el taller on s’ha for­mat (i cal supo­sar que la car­tera de cli­ents). Ala­pont trans­met a Radu els conei­xe­ments de la pro­fessió, cons­ci­ent que, mal­grat que “hi havia un cor­rent fami­liar que aca­bava amb ell”, el taller que li havia lle­gat el seu pare podria tenir con­tinuïtat en el noi. Així també està con­tri­buint que “apa­rega (per a Radu) allò que, sense ell, mai no es veu­ria”.