ÒPERA
Ollé aixeca l’òpera de Xostakóvitx com a ‘thriller’ per empoderar la dona
El compositor rus va escriure ‘Lady Macbeth de Mtsensk’ per reivindicar el paper de la dona a la Rússia comunista
Stalin va tallar de soca-rel la seva saga operística, amb un article al ‘Pravda’
Àlex Ollé, artista resident del Liceu, estrena la seva primera producció amb l’òpera maleïda de Dmitri Xostakóvitx. El compositor rus, de ben jove, va estrenar Lady Macbeth de Mtsensk com a himne per al nou règim soviètic: havia de ser el primer títol que mostrés el paper emancipador de la dona a Rússia. Tot i que va rebre moltes felicitacions pel debut, la producció (i la resta del projecte) es va aturar en sec quan un editorial del Pravda (el diari oficial comunista) blasmava el títol per antirevolucionari. La llegenda diu que va ser el mateix Stalin que va escriure l’article, després de veure la funció. El compositor, al qual s’havia planejat el seu assassinat, va haver de sobreviure component simfonies. L’òpera, que es va poder veure fugaçment el 2002 (9 funcions) en una producció de gira al Liceu, s’estrena dimecres vinent i preveu 8 funcions més, fins al 7 d’octubre (ara, amb producció pròpia).
Per a Àlex Ollé, aquesta partitura té un clau de thriller en què cada personatge té el seu to musical que l’identifica i manté fidel la intenció del músic: Que el públic empatitzés amb la protagonista, Katerina, tot i haver assassinat el seu entorn per aconseguir treure’s de sobre el jou masclista. Per Ollé, l’òpera fa un retrat d’una societat del 1934 que, avui, encara no ha canviat prou.
Si hi ha una particularitat afegida a la proposta escènica és que els intèrprets circulen durant les tres hores llargues del muntatge sobre un llit d’aigua. Vol ser la metàfora que evidenciï la depressió en què viu una dona que, contínuament se sent traïda. De fet, Katerina canta al darrer acte: “L’aigua del llac és completament negra. Negra com la meva consciència. I quan el vent xiula al bosc, el llac fa onades, grans onades de por.” Ollé ha advertit que l’aigua, que s’utilitzarà un cop tractada (uns 20.000 litres) els retiraran de l’aigua freàtica que periòdicament emergeix dels soterranis del teatre. Aquest sistema servirà també per a una futura producció la temporada vinent, ja ha advertit el director convidat.
Els dos cantants presents a la roda de premsa d’aquest matí, Sara Jakubiak (Katerina) i Pavel Cernoch (Serguei) celebren una posada en escena valenta i molt coherent. Per a Cernoch, fa de Serguei per tercer cop, celebra que s’hagin incorporat els punts de vista dels artistes al personatge. Pons admet que els estudia “quan estan distrets” abans de la rèplica corresponent. Incorporar la seva mirada permet que tothom e senti més còmode. Sara Jakubiak debuta en el rol de Katerina.
El Gran Teatre del Liceu torna a estar de celebració, perquè engany faran 25 anys de la reobertura del teatre a les Rambles. Va ser un moment crucial en el fet que tots els sectors polítics i socials, insisteix el director general Valentí Oviedo, es van posar d’acord en què calia recuperar el Liceu després de l’incendi. Es va fer, a més amb una mirada molt més àmplia, que incorporés a tot el públic i que obrís la porta al món audiovisual. Avui la programació escolar, la de l’Under35 (adreçada als joves, que enguany està programada pel 7 d’octubre), les òperes comunitàries i el segment audiovisual són referents internacionals.
La ira de Stalin
Per què Stalin va veure l’òpera com a contrarevolucionària? Podria ser per l’escena en què apareix una policia corrupta o quan el sacerdot de l’escena apareix contínuament embriagat. Tampoc està clar que el comunisme volgués una dona alliberada, fins al punt de ser una assassina en sèrie, admet el director musical Josep Pons. Per a l’escenògraf Alfons Flores, el dilema comunista no és que la dona agredís a altres persones, sinó que ho fes com una decisió individual; no s’hagués malvist si els treballadors d’una fàbrica linxaven el capatàs, afegeix.
Josep Maria Flotats, el 2008, va estrenar una producció, titulada ’Stalin’ al Tívoli on el dictador provava de justificar les seves atrocitats per a la protecció del seu règim, un mirall, de fet, al que ell va veure d’anticomunista a la partitura de Dmitri Xostakóvitx. Per a Josep Pons, tallar aquesta carrera del compositor d’òpera va ser una de les terribles conseqüències culturals de l’estalinisme. Si amb menys de 30 anys, havia estat capaç de fer una peça renovadora, què no hagués fet en els altres 40 de vida?