Art

art

Sala Dalmau, 45 anys i com el primer dia

El 1979 obria al número 349 del carrer del Consell de Cent, als baixos de la Casa Lleó Morera, la Sala Dalmau, una galeria d’art que ha esmicolat el lema mare del món dels negocis i de la pròpia existència: renovar-se o morir. Quaranta-cinc anys després, no ha canviat res i està vivíssima. Tot és com sempre. La decoració del local, singularitzat pel verd de la moqueta i l’entapissat. I la línia de les exposicions que presenta: avantguardes històriques i d’artistes vius que d’una manera o altra creen avui sota l’influx de la modernitat del segle XX. A fora d’aquest establiment amb aires de galeria parisenca del 1900 sí que ha mutat tot, començant pel carrer mateix, transformat en un bulevard.

És clar que no tot és igual 45 anys després. Ja no hi és la persona que va fundar la galeria, Francesc Draper, un col·leccionista que als anys seixanta va formar part d’un grup que donava suport als artistes joves i mirava de dinamitzar l’escena cultural de la ciutat en dictadura. El grup es deia Nonell, i a la galeria li va posar Dalmau en homenatge a un dels galeristes barcelonins que havien tingut més olfacte per les avantguardes en el moment en què s’estaven gestant, Josep Dalmau, el primer que va organitzar una exposició de Miró (i no va vendre res).

Però aquell 1979 Francesc Draper no estava sol en l’aventura. Al seu costat hi tenia la seva filla Mariana, joveníssima, que quan ell va morir, el 1999, estava preparada per liderar el projecte, amb l’ajuda de dos dels seus germans, Cati i Lucas. Tots tres continuen obrint avui la porta de la galeria. De fet, sempre està oberta. “Excepte quan fa molt fred, hi posem una falca. Si no hi és la gent et demana permís per entrar. Els costa d’entendre que som com petits museus oberts gratuïtament”, explica la Mariana.

Que una galeria d’art de Barcelona compleixi 45 anys és un fet excepcional. Quantes n’ha vist tancar la Dalmau durant tot aquest temps! Al Consell de Cent s’ha acabat convertint en la més veterana, junt amb Eude, Gothsland i para de comptar. El secret? “Som diferents. I ens hem mantingut fidels als nostres coneixements i als nostres sentiments. Mai podria defensar el que no m’agrada. Ningú m’ha marcat cap camí: he fet el meu i sense pensar en modes ni en el que podia ser més comercial”, diu Draper, que ha traduït el feliç aniversari en una exposició de regal: una retrospectiva d’un dels artistes més emblemàtics de la Dalmau, Joaquim Torres-García.

És curiós. Torres-García va morir 30 anys abans que obrís la Dalmau, molt dolgut amb una Catalunya que va passar d’entronitzar-lo a llançar-lo a la paperera de la història. La ignorància és atrevida perquè, un cop lluny del nostre país i del noucentisme encotillat, l’artista uruguaià va fer el cim en el món de l’art internacional. El cas és que va morir sense saber que tres dècades després emergiria aquesta galeria que el defensaria amb dents i ungles. Sempre present en les col·lectives i protagonista de quatre individuals. En l’actual hi ha molt a celebrar, no només els 45 anys de la sala. També els 150 del naixement del geni constructivista. I la passió amb què els col·leccionistes barcelonins han adquirit la seva obra. On? A la Dalmau, és clar, que ara els ha demanat que cedeixin els Torres-García que un dia van adquirir al seu espai per a aquesta exposició que estarà oberta fins a finals d’octubre. Una dotzena, i no estan a la venda. N’hi ha 35 més dels fons de la galeria que sí que ho estan. Els preus no són aptes per a totes les butxaques. Però per veure’ls no s’ha de pagar res.

Amb Mariana Draper estirem el fil de la història que va arrencar en la primera mostra d’estrena de la Dalmau, el 1979, d’Hernando Viñes, nebot del cèlebre pianista i compositor. Havia nascut a París i mai havia exposat a Barcelona. “Des del primer dia vam tenir clar que volíem descobrir al públic barceloní el treball d’artistes catalans i espanyols exiliats per raons diverses: polítiques, culturals...” La Mariana sent debilitat per Manuel Ángeles Ortiz. També per un altre maleït, J. Fín. No sempre ha estat fàcil convèncer els col·leccionistes que pagava la pena apostar-hi. “El 1994 vam organitzar la primera mostra de Jacint Salvadó i no el coneixia ningú. La temporada passada li vam fer una nova mostra i va ser un èxit.”

Un carrer que reneix

De moments durs, els que vulguin. La crisi del 2008 els va enxampar amb un projecte que havia costat déu i ajuda, dedicat a Le Corbusier. “Doncs va anar molt bé.” Durant l’època del pare Draper en van muntar una de grossa amb totes les primeres espases del cubisme. La premsa va passar olímpicament d’informar-ne i les vendes van ser magres. Per no parlar del daltabaix de la pandèmia. Ni de les obres interminables del Consell de Cent, un carrer que alguns donaven per liquidat com a pol galerístic i està renaixent: espais que n’havien marxat han tornat. “I a la nostra galeria ens entra més gent que mai.”

Passi el que passi, la Dalmau continuarà anant a la seva. Com el primer dia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.