Cinema

cinema

Una nova ‘Emmanuelle’ per començar un festival

La nova Emmanuelle, dirigida per la francesa Audrey Diwan i protagonitzada per Noémi Merlant, inaugura avui la 72a edició del Festival de Sant Sebastià. Una aposta que té a veure amb la voluntat manifestada, des de fa uns quants anys, d’incorporar mirades femenines, que fa que la secció oficial sigui pròxima a la paritat i que en el conjunt del festival hi hagi més de cinquanta pel·lícules dirigides per dones. En el cas d’Emmanuelle, presentada a concurs, és una elecció molt significativa. La famosa i enormement comercial adaptació que, fa cinquanta anys, Just Jaeckin va realitzar d’una novel·la eròtica signada per Emmanuelle Arsan mostrant-hi les experiències sexuals d’una dona es considera pròpia d’una fantasia masculina concebuda per al plaer masculí: la manera com hi és exhibit el cos de Sylvia Kristel, intèrpret de la jove reiniciada, amb el guiatge d’homes, en el sexe a Tailàndia, cosa que fa que també es projecti en el film un imaginari occidental respecte al món asiàtic com un lloc sexualment exòtic.

Com es podia suposar i ella mateixa ha declarat, Audrey Diwan, amb la col·laboració en el guió de la també directora Rebecca Zlotowski, ha abordat la novel·la per reinterpretar-la posant en el centre la recerca activa del plaer per part d’una dona independent que, en el seu cas, es desplaça al Hong Kong actual per motius de feina com a executiva d’una cadena d’hotels. Després de guanyar fa tres anys el Lleó d’Or a Venècia amb una notable adaptació de L’esdeveniment, en què Annie Ernaux relata les seves dificultats quan era jove per avortar clandestinament, Diwan diu que ha volgut fer lliurement una exploració de la recerca del plaer per part d’una dona en “l’era post Me Too”.

Si l’Emmanuelle de Diwan, que es projectarà en la sessió inaugural en què es concedirà el premi Donostia honorífic a Javier Bardem, crea certa curiositat, no hi ha dubte que, per motius diferents, també ho fa la nova pel·lícula d’Albert Serra, Tardes de soledad. Una aproximació a la tauromàquia des d’un punt de vista documental que el cineasta defineix com a inèdit, cosa que no ha d’estranyar: sempre busca imatges que no s’hagin vist. Concentrant-se en el món dels toreros, a través principalment d’Andrés Roca Rey i Pablo Aguado, Serra diu haver-ho filmat d’una manera íntima que fa que s’hi vegin (i s’hi escoltin) coses mai capturades abans. El cineasta, que competirà per primer cop al festival després d’haver presentat bona part dels seus films a Canes, afirma que no l’interessa la tauromàquia, però sí allò que ha “descobert la càmera”, també de manera plàstica. Tampoc no l’interessa la polèmica que pot generar una pel·lícula relacionada amb el toreig. Diu que no vol jutjar, sinó mostrar. En tot cas, la polèmica ja hi és: el Pacma ha demanat, sense èxit, a l’organització la retirada de Tardes de soledad del festival suposant que “humanitza una pràctica violenta”.

Directors reputats

A la secció oficial competiran directors amb la reputació internacional del francès François Ozon, el japonès Kiyoshi Kurosawa i el nord-americà Joshua Oppenheimer, que, amb The end, ha volgut fer un musical (no pas convencional i amb Tilda Swinton) després dels seus documentals, entre els quals destaca el controvertit The act of killing, en què diversos criminals parlen de la seva participació en les matances de comunistes a Indonèsia als últims anys seixanta. També ho faran dos directors veterans amb una llarga trajectòria: el grecofrancès Konstantinos Costa-Gavras, de 91 anys, hi durà Le dernier souffle, en què un metge i un escriptor dialoguen sobre la vida i la mort, i l’anglès Mike Leigh, de 81 anys, Hard truths, en què, fidel al seu cinema social ocupat en la gent de classe obrera, mostra la lluita constant d’una dona plena de dolor.

Dues cineastes espanyoles habituals a Sant Sebastià, Iciar Bollaín i Pilar Palomero, també concursaran: la primera amb Soy Nevenka (sobre el cas real de l’economista Nevenka Fernández, regidora del PP a Ponferrada que, fa poc més de vint anys, va denunciar l’alcalde de la ciutat, Ismael Álvarez, per assetjament sexual i va aconseguir que fos condemnat, però no el suport del partit de tots dos i tampoc prou el social, de manera que va traslladar-se a Anglaterra, on segueix residint) i la segona amb Los destellos, en què una dona es retroba amb el seu exmarit, molt malalt, i sent una proximitat inesperada amb un home que se li havia convertit en un estrany.

Més directores

Dues altres directores espanyoles presentaran les seves noves produccions a la secció oficial, però fora de competició: Paula Ortiz ho farà amb La virgen roja i, després del seu èxit amb Cinco lobitos, Alauda Ruiz de Azúa amb la minisèrie Querer. I tres directores més aspiraran a la Concha d’Or a la millor pel·lícula: la xilena Maite Alberdi, la portuguesa Laura Ferreira i la nord-americana Gia Coppola, filla de Gian-Carlo Coppola, que va morir d’accident als 22 anys, neboda de Sofia Coppola i neta de Francis Ford Coppola, que, a la secció Perlak, presentarà Megalopolis, una pel·lícula megalòmana, com és tan propi del director, que va provocar una marcada divisió d’opinions en l’estrena oficial al Festival de Canes.

No hi ha dubte que la secció Perlak és un ganxo fonamental del festival per atraure espectadors: l’oportunitat de veure pel·lícules que, en bona part provinents de Canes, semblen destinades a protagonitzar la temporada cinematogràfica vinent. És el cas d’Anora, amb la qual Sean Bsker va guanyar la Palma d’Or, i de La llum que imaginem, dirigida per l’hindú Payal Kapadia amb una sensibilitat que va merèixer el Grand Prix; premiades o més o menys reconegudes al mateix Festival de Canes, també es projectaran com a perles el musical Emilia Pérez, de Jacques Audiard; La sustancia, de Coralie Fargeat; Parthenope, de Paolo Sorrentino; La llavor de la figa sagrada, de Mohammad Rasoulof; Oh, Canada, de Paul Schrader, i Bird, d’Andrea Arnold. Presentada a la Mostra de Venècia, un plat fort és Marco, film dels bascs Jon Garaño i Aitor Arregi sobre Enric Marco, que, interpretat per Eduard Fernández, va inventar-se una vida com a deportat a un camp de concentració nazi.

Podria ser una perla premiada a Venècia amb el Lleó d’Or, però The room next door (La habitación de al lado) es projectarà al festival per concedir a Pedro Almodóvar, en la recta final del festival, un dels premis Donostia d’enguany. Al començament, n’hi haurà un altre per a la gran Cate Blanchett, que el rebrà en certa manera a canvi de la projecció de Rumours, una sàtira política poc inspirada que, dirigida per Guy Maddin i els seus col·laboradors Evan i Galen Johnson, està produïda en part per la mateixa actriu, que hi interpreta la cancellera alemanya en una trobada imaginària dels líders polítics del G7.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.