cinema
A la recerca del plaer perdut
La revisió d’‘Emmanuelle’, dirigida per la cineasta francesa Audrey Diwan, inaugura el festival de Sant Sebastià
L’Emmanuelle d’Audrey Diwan no viatja a Tailàndia vivint-hi experiències sexuals que Just Jaeckin va filmar, amb una estètica llepada de postal, exhibint el cos de Sylvia Kristel per al plaer masculí. Reencarnat en Noémie Merlant, omnipresent en el film a competició que ha inaugurat el festival de cinema de Sant Sebastià, el personatge es desplaça al Hong Kong actual per motius de feina, però emprendrà una recerca del plaer que sembla haver perdut: no només el sexual, sinó el de la vida mateixa. Aquesta Emmanuelle treballa com a controladora d’un grup empresarial que, pels seus interessos, pretén que faci un informe desfavorable de la directora (interpretada per Naomi Watts) d’un hotel de luxe a Hong Kong: pot retrobar el plaer en la mesura que, en relació amb diversos personatges que li fan de mirall i a la vegada semblen producte de la seva fantasia, s’allibera de la funció que ha assumit dins del sistema capitalista.
En roda de premsa a Sant Sebastià, Audrey Diwan ha declarat que, sense tenir present la pel·lícula de Jaeckin, ha partit de la novel·la original, signada amb el pseudònim d’Emmanuelle Arsan, per plantejar-se de quina manera abordar l’erotisme des d’una perspectiva actual i com a dona. La seva opció és amagar més que mostrar per tal de convidar l’espectador a la imaginació i també a projectar-se en Emmanuelle: què ens diu el personatge, atrapat en un hotel convertit pràcticament en l’únic escenari de la pel·lícula, sobre el fet de viure en el món contemporani seguint unes pautes que, a la recerca de l’èxit o acordant-se al que s’espera de nosaltres, duen a la insatisfacció i a la pèrdua del plaer.
Com en el cas de L’esdeveniment (2021), la pel·lícula anterior d’Audrey Diwan, tot passa pel cos de la protagonista. Però si l’adaptació de la novel·la homònima d’Annie Ernaux, que hi relata el seu patiment per avortar d’una manera forçosament clandestina a la França dels últims seixanta, és una exploració en el dolor, la seva Emmanuelle ho és en el plaer o, més aviat, en les dificultats d’arribar-hi. Això s’expressa a través del personatge, que, al principi, tot ho fa de manera mecànica i sense satisfacció, compresos els actes sexuals; però també amb una estètica que va evolucionant de la fredor a una certa calidesa. El resultat és una pel·lícula interessant per allò que es proposa i d’alguna manera aconsegueix pel que fa a una diferent representació de l’erotisme a través de la recerca d’una dona del seu plaer. Tanmateix, té alguna cosa d’avorrida. Potser perquè els habitants de l’hotel de luxe no resulten atraients. O potser per alguna cosa que, al capdavall, també és interessant: contradiu les expectatives sobre una pel·lícula eròtica fugint-ne dels clixés.
La 72 edició del festival de cinema, doncs, ha començat amb una nova Emmanuelle. També ho farà, a la sessió de la inauguració oficial, amb la concessió de l’honorífic Premi Donostia a Javier Bardem; amb la posada en marxa de les seccions Nous directors i Zabaltegi, on s’hi projecten les pel·lícules menys convencionals o posem-hi que experimentals, de les Perles presentades abans en altres festivals (com ara Emilia Pérez, Anora i La llum que imaginem, triomfadores a Canes) i de la retrospectiva Itàlia violenta, que, sobre el cinema policíac italià que en molts casos també és polític, s’enceta ni més ni menys que amb Ossessione, la primera pel·lícula de Luchino Visconti.