Zeleste, retrobaments i absències

Amb el nom d’Els 50 de Zeleste, Barcelona, a través de La Mercè, va homenatjar ahir a l’avinguda de la Catedral l’esperit lliure i creatiu d’aquella escena musical sorgida fa mig segle en un local, ja inexistent, del carrer Argenteria. Hi ha haver presències destacades d’alguns dels músics que en van prendre part, com les de Joan Albert Amargós, Carles Benavent, Xavier Batllés o Manel Joseph, però, també, una absència certament inexplicable: la de la Companyia Elèctrica Dharma, que no és només una part importantíssima de l’ànima zelestial sinó l’única de totes aquelles bandes que encara es manté en actiu. Els autors de L’oucomballa, naturalment, es preguntaven sorpresos al matí a les xarxes com podien haver estat omesos d’un espectacle com aquest...

Malgrat aquesta patinada, el concert, amb el Liceu Gran Ensemble a l’escenari durant tots els temes, va ser simpàtic i agradable, especialment en la part dedicada a Gato Pérez, amb Carme Canela (que va cantar Granito de sal, un bolero que el Gato li va dedicar), Rafalito Salázar i Yumitus de la Papoya fent ballar un públic integrat, en bona part, per espectadors que, dècades enrere, probablement havien espremut a fons unes quantes nits al vell Zeleste, i en les dues cançons de Pau Riba –Rosa d’abril (L’amor s’hi posa) i Quan la Mercè està contenta– que va interpretar el grup més adequat per fer-ho: La Ludwig Band.

L’inici del concert, amb Joan Colomo quedant-se en blanc en la primera frase de la primera cançó, Qualsevol nit pot sortir el sol, no va ser especialment prometedor, però, mica en mica, l’Ensemble, dirigit per Sergi Vergés, trombonista de l’Orquestra Plateria, i el pianista i compositor Toni Vaquer, autors de tots els arranjaments, va anar agafant embranzida i proposant un seguit d’interessants relectures dels anys de l’Ona Laietana: To de re per a mandolina i clarinet de l’Orquestra Mirasol (amb Xavier Batllés i Dave Pybus de convidats), Font de Música Urbana (amb dos músics sorgits de Zeleste, Carles Benavent i Joan Albert Amargós, que més tard protagonitzarien unes quantes gestes artístiques arreu del món), Epigrama de Toti Soler (amb Mario Mas a la guitarra) o Carnaval de la Plateria (amb Manel Joseph i Pep Torres recordant aquella ja cèlebre Nit de Cap d’Any d’ara fa cinquanta anys).

Un concert, doncs, amb un reeixit tractament orquestral fet per l’equip de Conservatori del Liceu però ennegrit no únicament per l’absència de la Dharma sinó també perquè no s’hi inclogués ni un breu record als dos artífexs de Zeleste, Víctor Jou i Rafael Moll, morts tots dos l’any passat.