Johnny Depp torna rere la càmera amb Modigliani

El 1997, quan Johnny Depp tenia 34 anys, va fer un debut prometedor amb el llargmetratge The brave, protagonitzat per ell i Marlon Brando, que va presentar en el Festival de Canes. Han passat 27 anys i Depp ha esdevingut una gran estrella, d’aquelles que, a més de tenir el nom en lletres grans abans del títol de la pel·lícula, protagonitzen notícies a la secció de successos i a la premsa rosa. Havia fet de productor (a Donostia mateix va presentar el 2020 el documental Crock of Gold: Bebiendo con Shane MacGowan i va rebre el premi Donostia), però mai més havia tornat a dirigir un llargmetratge fins ara, que ha presentat en el mateix festival: Modi, three days on the wing of madness. Es tracta d’un film biogràfic sobre el pintor i escultor italià Amedeo Modigliani (1884-1920) que se centra en tres dies tempestuosos del 1916 a París, on va viure molts anys.

L’estrella de la presentació del film i de la jornada d’ahir en el Festival de Sant Sebastià va ser sens dubte Johnny Depp, que lluïa un aspecte curosament descuidat: barret negre amb ala, ulleres de sol i uns tirants que duia mig trets, penjant per darrere. Els 61 anys li pesen, en l’aspecte físic i en el seu parlar, més pausat, com si s’esforcés, potser pel jet-lag. Poc li va importar a la gent, que veu en ell Jack Sparrow de Pirates del Carib, Eduardo Manostijeras, el Charlie de la fàbrica de xocolata, Gilbert Grape, Ed Wood, el Roux de Chocolat i tants altres personatges memorables que ha interpretat.

El projecte de dirigir Modi va néixer d’una proposta d’Al Pacino, va explicar Johnny Depp en la roda de premsa: “El que em va interessar primer de tot és que Al Pacino em va dir: «Recordes aquest projecte de Modigliani que volia fer fa molts anys? L’hauries de dirigir tu!» Quan Al Pacino parla, has d’escoltar.”

Ha estat una experiència molt diferent de la de The brave, i aquí va insinuar per què han passat 28 anys entremig: “Primer de tot ara no he hagut d’interpretar un paper, que és molt més divertit.” “Simplement, vaig fer el que em sembla correcte, que és permetre als actors explorar els seus papers. Els actors t’expliquen el que volen fer a l’escena, l’escena et comença a explicar la seqüència i les seqüències et van dient què serà la pel·lícula.”

El moment que retrata de Modigliani el va fer parlar, nostàlgic, dels seus inicis al cinema: “Van ser bàsicament per accident, un moment en què les coses van encaixar, quan els neumàtics s’ajusten a l’asfalt de la carretera. Vivia en un petit apartament, en un barri molt dur al costat de Hollywood Boulevard. Van ser uns dies com en un llibre de Hemingway: romàntics, durs, lletjos, curiosos... Hi va haver una mica de tot, però van ser molt bonics. Captar algú que està en el moment de guanyar els seus galons a la vida, ser testimoni d’aquest artista en particular en aquest moment, és molt bonic. Tots hem passat moments difícils en la vida, però potser els vostres no s’han convertit en un serial televisat com els meus.”