El llegat del cigne negre a la pantalla

Jen­ni­fer Jones mai va ser una bona actriu però sí una de les estre­lles més bri­llants del fir­ma­ment de Hollywood. Que el pro­duc­tor David O. Selz­nick en fos el seu Pig­malió i, més tard, el seu marit, hi va aju­dar. Va ser gràcies a ella, de retruc, també s’ha de dir, que Tru­man Capote va con­tac­tar pro­fes­si­o­nal­ment per pri­mera vegada amb la pode­rosa indústria del cinema quan l’amo i senyor de la 20th Cen­tury Fox va reque­rir els ser­veis d’aquell ales­ho­res jove escrip­tor de 29 anys que tenia com a crèdit ser l’autor d’un gra­pat de con­tes i dues novel·les i haver rea­lit­zat un musi­cal per a Bro­adway amb més èxit de crítica que de públic. El van con­trac­tar com a guio­nista de Sta­zi­one Ter­mini, que diri­gi­ria el reco­ne­gut direc­tor de cinema neo­re­a­lista Vit­to­rio De Sica. De fet, Capote, que solia pas­sar llar­gues tem­po­ra­des a Europa –lla­vors es tro­bava a Roma amb la seva pare­lla, l’escrip­tor Jack Dunphy–, era el millor can­di­dat per suplir d’urgència l’aco­mi­a­da­ment d’un altre guio­nista. La pel·lícula no va ser un èxit, al con­trari, però el seu tre­ball va ser elo­giat pel pro­duc­tor i la seva relació amb l’actriu va ser prou bona, perquè l’amis­tat amb el matri­moni Selz­nick/Jones es va per­llon­gar anys.

No cal anar més lluny: aquell mateix any, el 1953, Capote va tor­nar a fer-los un favor quan va acce­dir a col·labo­rar amb el guió estan­cat de La burla del dia­blo (Beat the devil), adap­tació de la novel·la de James Hel­vick en què John Hus­ton diri­gia Jen­ni­fer Jones i Humph­rey Bogart. La pel·lícula tam­poc va tri­om­far a la taqui­lla, tot i que amb els anys va pas­sar a ser con­si­de­rada de culte per molts, però, això sí, el rodatge es diu que va ser d’allò més diver­tit i motiu de safa­reig, amb Bogart insi­nu­ant que a Hus­ton li va encan­tar jugar amb els més jove­nets (es refe­ria a aquell ros amb ulle­res que tenia veu de nen i accent del sud).

A par­tir d’aquí, Capote va anar com­pa­gi­nant l’escrip­tura amb col·labo­ra­ci­ons des­ta­ca­des al setè art. El 1961 va escriure el guió basat en Un altre pas de rosca de Henry James, que es titu­la­ria The inno­cents (aquí la van reti­tu­lar Sus­pense), i va diri­gir amb con­vicció Jack Clay­ton. Aquell mateix any, es va adap­tar al cinema una de les seves obres més cèlebres, Esmor­zar a Tif­fany’s, escrita cinc anys abans, diri­gida per Blake Edwards i amb Audrey Hep­burn com a pro­ta­go­nista. Aquesta sí que va gau­dir d’un gran èxit, tant de crítica com de públic. Tan­ma­teix, com a bon pere­pu­nye­tes que era i mal­grat que admi­rava l’actriu, no se’n va estar de dir que el paper de Holly Golightly hau­ria estat més ade­quat per a Marilyn Mon­roe, la seva eterna amiga.

La tele­visió, aque­lla ger­mana petita del cinema que anava crei­xent a mesura que es feia cada vegada més pre­sent a la vida i a les llars dels nord-ame­ri­cans, també va saber apro­fi­tar l’aura d’aquell peri­o­dista i escrip­tor mediàtic, i l’any 1966 es va eme­tre un docu­men­tal rea­lit­zat pels ger­mans Mays­les, With Love from Tru­man, en què a través d’una llarga entre­vista expli­cava el procés d’escrip­tura d’A sang freda (In cold blood). El lli­bre, un best seller i una fita literària que narra el bru­tal assas­si­nat dels qua­tre mem­bres d’una família de Kan­sas (recor­dem-ho, escrita en bona part a Palamós), va mar­car el gènere del true crime i encara va gua­nyar més ressò amb la pel·lícula, estre­nada tan sols un any després, amb direcció i guió de Ric­hard Bro­oks.

El carisma, la popu­la­ri­tat i, per què no, la polèmica que l’envol­ta­ven, no podien pas­sar des­a­per­ce­buts per a la maquinària de Hollywood, i Colum­bia Pic­tu­res va pro­po­sar-li ser un dels pro­ta­go­nis­tes d’un repar­ti­ment coral encapçalat per Alec Guin­ness, David Niven, Peter Sellers i Mag­gie Smith, a la comèdia Un cadáver a los postres (Mur­der by death, 1976), en què inter­pre­tava un mili­o­nari excèntric que con­vida a un cas­tell els cinc detec­tius més impor­tants de la història per resol­dre un assas­si­nat que tindrà lloc a la mati­nada. Encara que males llengües deien que anava bor­ratxo com una sopa en el rodatge, l’actu­ació de Capote va rebre la nomi­nació als Glo­bus d’Or com a actor reve­lació. A Annie Hall (1977) apa­reix en un cameo fent d’ell mateix, no sabem si amb una copa de més.