Llibres

tot recordant

Jaume Vallcorba, la continuïtat de Fabra

Guardonat amb la Creu de Sant Jordi l’any 2003 per l’impuls constant a l’ensenyament i a l’ús del català, especialment en la clandestinitat de l’època franquista

Tal dia com avui de l’any 2010 va morir a l’edat de 90 anys Jaume Vallcorba i Rocosa, un enginyer i lingüista català deixeble de Pompeu Fabra i pare de l’editor Jaume Vallcorba i Plana.

Nascut a Barcelona, de ben petit ja se li notaven els seus dots literaris. A l’institut va engegar una revista estudiantil de força qualitat anomenada Antena. Fulls setmanals dels alumnes de l’Institut Maragall. El 1937 va ingressar a la Universitat Autònoma de Barcelona per estudiar filosofia, lletres i pedagogia. Allà va ser alumne de Pompeu Fabra i Carles Riba i va ser elegit secretari de l’Associació Professional d’Estudiants de la Facultat, que pertanyia a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC). El 26 de març de 1938 va ser detingut i deportat a un camp de treball a l’Alt Urgell i un any més tard l’exèrcit franquista el va traslladar a Zamora. Al cap d’un temps, va aconseguir anar a Madrid, on va haver de tornar a cursar estudis, ja que aquells reconeguts per la República havien quedat anul·lats. Va llicenciar-se en enginyeria i el 1946 va obtenir una plaça al Servei de Carreteres de la Prefectura d’Obres Públiques de Barcelona. A partir d’aquell moment, en paral·lel i de forma clandestina, va emprendre una activitat creixent a favor de la llengua catalana. Va començar assistint a reunions literàries, va escriure els seus primers poemes i va assajar la prosa narrativa. L’11 de juliol de 1961 va fundar-se Òmnium Cultural. L’endemà mateix hi va haver una reunió en la qual es va crear la Junta Assessora per als Estudis de Català (JAEC), un consorci format per l’Institut d’Estudis Catalans i la Comissió Delegada de Català d’Òmnium Cultural. Vallcorba va inscriure’s a les classes i un any més tard va obtenir el certificat per poder exercir de professor de català. Es va convertir en un gran difusor de la gramàtica i la llengua, no només amb classes clandestines, sinó també pels seus articles de gramàtica setmanal dins el popular Bloc Maragall de Miquel Arimany, i per les seves publicacions gramaticals, de divulgació lingüística i sobre mètodes d’ensenyament de la llengua al Butlletí Interior dels Seminaris d’Ensenyament de Català. Per altra banda, va continuar progressant com a autor literari. Va publicar contes i novel·les i va ser guardonat amb el premi Pompeu Fabra dels Jocs Florals de la Llengua Catalana l’any 1967. El 1971 va esdevenir membre vocal de la JAEC i va començar a publicar reflexions generals sobre qüestions clau de la situació de la llengua catalana, especialment sobre la genuïnitat i la interferència, la política lingüística i la normalització, la psicolingüística i la pedagogia de la llengua. Amb la mort del dictador, Vallcorba encara va incrementar més la seva activitat difusora del català. Va sortir a la llum el seu llibre més reeixit: Els verbs “ésser” i “estar” en català; va ser nomenat membre de la Junta Consultiva d’Òmnium Cultural i vicepresident de la Junta Permanent de Català que va crear la Generalitat l’any 1981; i entre el 1993 i el 1994 va col·laborar en el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, en terminologia d’obres públiques i transports. Fins al final dels seus dies no va parar de fer nous projectes i participar en activitats al voltant de la llengua. Vallcorba ens va acabar deixant set monografies, 139 articles extensos i 2.189 articles breus i aportant una manera d’entendre l’establiment de la llengua i estudiar-la sense interferències del castellà, tot plegat en la línia inaugurada per Pompeu Fabra i Poch.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.