Crítica
Triant lo blanc
Aquest dissabte 28 de setembre, al bell caure de la nit, Rita Payés va signar una actuació íntima, amena i plaent al ja per si entranyable Festival de Cervià de Ter. La cantautora i trombonista de Vilassar de Mar es va presentar en format trio, acompanyada de la mare, Elisabeth Roma, i de la parella, Pol Batlle, que es van ocupar de les guitarres. El trio va triar vestir-se de blanc –era fins i tot ebúrnia la Fender Stratocaster que sostenia Batlle– conferint a la trobada un aire immaculat i de diàfan esperit familiar, sensació que es va estendre també al públic, que omplia la venerable nau romànica de l’església de Santa Maria.
Rita presentava el seu últim llarga durada, De camino al camino , que acaba de sortir de l’atanor. El títol es prefigura adequat pel gir més existencialista que en fa l’autora, tant a nivell de la matèria musical, més nostàlgica i evocadora, com de les lletres, que transcorren el català, el castellà i l’anglès. El nou disc estructurava per tant l’alineació del concert, partint de l’inicialment apropiada Benvingudes, a que es van seguir altres temes introspectius i confessionals com El cervatillo i Si entras tú.
Amb uns delicats arpegis a punt d’entelèquia, Roma disposava les cèl·lules mare en aquest cupatge immillorable de folk, jazz i pop amb retocs de bossa nova, mentre Batlle texturitzava la ionosfera amb certa psicodèlia shoegaze. És un format prou eficaç per espais compactes i que afavoreixen la proximitat, i que es corona amb la veu greu i granulosa, densa i compassada de Payés, que també exerceix amb la capsa de música, el teclat, i clar, el trombó: un instrument òrfic i auri que emana aquella vivificadora oratge que succeeix el desgel o la tempestat.
La cantant també va parlar amb afable simpatia als assistents, convencent-los a entonar el cor de Quién lo diría, una de les cantigues que va repescar de l’anterior àlbum, Como la piel, que contenia més aromes de romanç i somriures. Amb la platea sorprenentment afinada, va constituir un moment màgic i commovedor, estatuint com la maresmenca, malgrat la seva jovenesa, emana una expressivitat profunda i una presència feèrica i relluent, requisits que l’ordeixen capaç d’agafar amb agilitat i expeditesa el pes del directe. Sílvia Pérez Cruz li serveix de referència evident, però també ho són altres indefectibles referents transatlàntics, com Lhasa de Sela, Maria Bethânia o fins i tot el seu germà, Caetano Veloso.
No tot va estar incòlume, és cert: en un parell d’instàncies se li va tallar la respiració en la recerca de les notes més extremes, i en No és la llum, no van convèncer els falsets combinats amb el consort. Tot i així, van ser dificultats episòdiques. La vetllada va transcórrer delitosa, entretinguda i propera, desfilant temes futuribles i penetrants com El panadero i Alma en vilo, seguides d’un petit set només amb la progenitora –a la qual estrenyia la mà al final de cada cançó, en gest de complicitat–, i encara una sentida entrega a soles de Tantas cosas.
A la volta del trio blanquí, es va versionar La manzana, del músic i psicoanalista murcià Gabriel Hernández, completant un instant sibil·lí i trobadoresc, aureolat amb reverberacions, sòniques però també lisèrgiques i transmigratòries. La vicissitud va deixar clares marques de desconcert a la cantant, que va agrair als organitzadors “la convidació” (sic), reconeixent que ja no sabia “quin dia era”, tot i que en realitat era la vigília del seu 25è aniversari. En el llindar de l’hora i mitja de durada, l’espectacle arribaria al final amb Por qué será, seguida en el bis de Que digo que no, ambdós portats en termes més dionisíacs, decibèlics, exploratoris i fins i tot surrealistes, entre línies de guitarra al·lucinatòria i xiulats aqüícoles –tot un gest de desarmament i alliberació.
Nota final per al Festival de Cervià, petit, casolà i idíl·lic, que coorganitzen Ibercamera i l’Associació Amics de Cervià Antic. Tradicionalment arrelat en la música clàssica, en els últims anys ve sortint de la seva zona de confort, obrint portes i horitzons a l’abraçada d’altres propostes i estils musicals, en tant que adaptables a un registre cambrístic. Resta saber ara quines sorpreses ens poden esperar l’any vinent.