L’‘arkhé’ a les mans

Aquest estiu he descobert l’escultor Guido Dettoni, natural de Milà, que va arribar a Catalunya l’any 1961 i ha deixat empremta arreu dels Països Catalans. El poeta Carles Duarte en parla com a “italià catalanitzat, o potser més ben dit català italianitzat”. El que em fascina de Dettoni és la seva capacitat sinestèsica de “mirar amb les mans i tocar amb els ulls”. És un artista visual i tàctil, un escultor i pintor que crea les seves obres amb les mans i ens condueix a una experiència sensorial en què la mirada toca l’objecte i les mans escolten el batec dels temps.

Totes les obres de Guido Dettoni s’adapten a la forma dels dits, dels palmells, de tota la mà sencera. És una forma d’art enterament humana, ergonòmica, i, alhora, de gran espiritualitat. Per a Dettoni, treballar amb les mans és un procediment artístic que esdevé un camí de coneixement i descobriment.

Les obres de Dettoni són tot significat, no hi ha lloc per a la superfluïtat. Fins i tot el buit és ontològic. Em fa pensar en les formes loosianes on la línia és pura i el que sobra no existeix, perquè l’artista l’ha desterrat a l’oblit. Sense artificis, sense excessos, melodia sense ornament. És el treball en l’arkhé, el modelat de l’origen de totes les coses, perquè som matèria esculpida a mans de profetes, savis, poetes i artistes. I, al mateix temps, aquesta matèria amaga la idea platònica de la perfecció de qualsevol forma, ja que les mans modelen la realitat sensible a mida de l’ideal de Dettoni, allò que visualitza l’artista quan tanca els ulls per donar sentit a la massa verge. Com a la seva obra Maria, tal vegada la més emblemàtica: “Intento trobar a la meva memòria a ulls clucs i, a cegues, descobreixo la forma que m’apropa al concepte.” Aquest és el sorgir de la forma, amb un tacte actiu evocador, que manipula la matèria en un estat meditatiu en què emergeix l’inconscient.

“El tacte és concret, no menteix”, afirma Dettoni, i, en la manipulació, l’artista és capaç de visualitzar totes les facetes de l’objecte. I després arriba el verb: un cop ha trobat la forma, seguint la intuïció, comença el camí intel·lectual de reconèixer el que s’ha creat. Aquest camí ja no és tangible (tàctil), sinó abstracte (visual) i, en interpretar el volum, comença el procés de comprensió de l’obra, a partir de les imatges mentals carregades d’història i ideologia que l’artista dibuixa a la seva ment.

De vegades, Dettoni fa un pas més enllà, i el viatge conceptual continua amb la transmutació. Un cop ha aconseguit la forma, l’artista posa el resultat del procés manipulador en moviment, i és llavors quan es creen infinitat de plans que, superposats gràcies a un programa informàtic dissenyat per ell mateix, es converteixen en un curt cinematogràfic que pot donar lloc a infinitat de resultats estètics. La transmutació converteix el volum, en tres dimensions, en una imatge, de dues dimensions, tal com plantejaven l’art els cubistes.

Finalment, l’objecte torna a agafar cos i pot convertir-se en obres com ara Sant Fèlix, una experiència col·lectiva de hands-matter (mansmatèria) que parteix d’un exercici conjunt amb infants i joves de Vilafranca del Penedès. Cadascun d’ells va modelar, a ulls clucs, la seva pròpia escultura del sant i, després de l’assemblatge de les múltiples fotografies de múltiples cares de les petites escultures, Dettoni va esculpir el que seria el símbol vilafranquí.

Darrerament, Guido Dettoni treballa en el concepte d’haptic-nexus, en què el tacte actiu actua com a nexe entre la matèria i els processos sensorials, cognitius i emocionals. A través de la manipulació podem arribar a racons remots de la memòria i despertar emocions que encara no coneixíem, com li passava a aquell nen que corria pels carrers de Milà manipulant el fang i modelant figures que resultaven ser cada vegada un nou (auto)descobriment. Un game-play and joy que demostra que tots podem crear formes, però només la mà de l’artista pot donar forma a la transcendència.