Un fantasma inspirador

Quasi han pas­sat vint anys des que Anna Liza­ran, Emma Vila­ra­sau i Marta Marco, diri­gi­des per Josep Maria Mes­tres, van inter­pre­tar a la sala petita del Tea­tre Lliure Un matri­moni de Bos­ton, una obra ales­ho­res recent de David Mamet amb la par­ti­cu­la­ri­tat que el dra­ma­turg nord-ame­ricà va fer que només esti­gui pro­ta­go­nit­zada per dones (essent els seus mons tan mas­cu­lins) men­tre, així ho sem­bla, es lliu­rava com­ple­ta­ment a l’enginy ver­bal amb una joia enco­ma­na­dissa que passa per les actrius i arriba als espec­ta­dors. Una joia que, abans que el nou mun­tatge s’ins­tal·li durant unes set­ma­nes a la sala Villar­roel, va sen­tir-se viva­ment en la inau­gu­ració, diven­dres al Muni­ci­pal de Girona, de Tem­po­rada Alta. Absent Anna Liza­ran, aquesta repo­sició n’és una forma d’home­natge: hi pal­pita com un fan­tasma ins­pi­ra­dor. El mes­tratge de l’actriu s’encarna en Vila­ra­sau (here­tant Anne, que va inter­pre­tar Liza­ran), es trans­met amb Marco (assu­mint Claire, que havia fet l’Emma) i fins res­sona en Emma Arqui­llué, que reprèn el per­so­natge (Cat­he­rine) de la Marta. En certa manera, Un matri­moni de Bos­ton parla del pas del temps: sem­bla que ho des­gasti tot, però alguna cosa hi dura i es pre­serva.

El cas és que, a finals del segle XIX, a l’est dels EUA va començar a refe­rir-se com un “matri­moni de Bos­ton” una pare­lla de dones vivint jun­tes, sense homes, en una relació d’amor o d’amis­tat. Amb aquest títol, Mamet va crear una comèdia d’època ins­pi­rada en la bri­llan­tor i mor­da­ci­tat ver­bal d’Oscar Wilde (i que Mes­tres a vega­des posa en escena com una òpera bufa) en què dues amants es (re)tro­ben en un moment de crisi en què una (Anne) “s’ha dei­xat pro­te­gir” per un home; però pen­sant a crear un niu amb l’altra (Claire), que no només li diu que s’ha ena­mo­rat d’una noia jove, sinó que, per bur­lar la vigilància materna a la seva nova con­questa, li demana que li deixi un espai de la casa per satis­fer el seu desig. També hi intervé una cri­ada, objecte de tota mena de comen­ta­ris clas­sis­tes de dues dones mal lle­ta­des i cíniques amb la llen­gua esmo­lada, però a qui Mamet li con­ce­deix una dig­ni­tat, la capa­ci­tat de defen­sar-se, de repli­car, d’exer­cir la pròpia iro­nia i, final­ment, de par­ti­ci­par en la reso­lució d’un embo­lic que passa per un collar, Anne i Claire es lliu­ren a una bata­lla ver­bal en què les parau­les tant expres­sen com ama­guen els sen­ti­ments i les inten­ci­ons de cadas­cuna: retrets, con­fidències, enyo­ran­ces, enganys, estratègies, I, per damunt de tot, una com­pli­ci­tat retro­bada que fa que, pot­ser, es recom­pon­gui una pare­lla en un nou intent de feli­ci­tat. Totes fan tea­tre (no és per res que davant de miralls) per arri­bar a una situ­ació (veri­tat) ines­pe­rada. Això men­tre que les actrius fru­ei­xen fent tea­tre i els espec­ta­dors ho fem amb elles.