Paula Bonet, la pintura que ens salva

Júlia és l’única obra de l’expo­sició de Paula Bonet al museu Can Fra­mis de la Fun­dació Vila Casas que té títol. Júlia és el nom de la filla que no va veure néixer la pin­tora i escrip­tora de Vila-real (1980). Avui tin­dria vuit anys i en el retrat ima­gi­nari que li ha fet la seva mare s’intu­eix que som­riu, tot i que pot­ser és un efecte atzarós de la pin­tura, d’aca­bat boirós. El qua­dre s’exhi­beix a l’última sala del recor­re­gut, un final que també ho és per al procés de recerca intros­pec­tiu que Bonet va ini­ciar arran de l’avor­ta­ment invo­lun­tari que va patir (i no seria l’únic) i que va plas­mar el 2021 en la novel·la auto­bi­ogràfica L’anguila i en una expo­sició homònima a València.

Però encara no s’havia bui­dat del tot. A Can Fra­mis, el pro­jecte ha sumat obres inèdites (com Júlia, d’aquest 2024), sig­na­des per una Bonet capaç de mirar el seu dolor amb més sere­nor i una con­vicció: que l’art és una aven­tura de conei­xe­ment inter­mi­na­ble. “La pin­tura m’ha aju­dat a enfron­tar-me a tot el que m’ha pas­sat a la vida”, sosté. La pin­tura l’ha sal­vat, però el mis­satge que llança a L’anguila. La carn com a pin­tura i la pin­tura com a mirall (fins al 19 de gener) no és el d’un jo indi­vi­du­a­lista sinó d’un jo col·lec­tiu. “Allò auto­bi­ogràfic pot ser­vir com a acte social i polític”, diu.

La paret fron­tal de la pri­mera sala està ocu­pada per un gran panell de mal­for­ma­ci­ons embrionàries. És un mosaic inte­grat per 39 olis en què l’artista home­natja els fetus con­dem­nats a no exis­tir i les dones que els duien als seus ven­tres. I en té d’altres, de capes de sig­ni­fi­cats, que per exem­ple expres­sen la incom­prensió que sen­ten mol­tes dones a les quals la soci­e­tat posa una creu perquè no volen o no poden ser mares. “De peti­tes ja ens donen jogui­nes perquè enten­guem que hi ha una única mater­ni­tat”, denun­cia Bonet.

En aquest llarg camí que ha fet per exor­cit­zar dimo­nis interns i externs, l’artista neces­si­tava “des­a­parèixer”: fer tabula rasa del seu estil que tants èxits pro­fes­si­o­nals li ha donat. No ha jugat a ser sim­ple­ment una altra, sinó el seu propi ene­mic: els que exer­cei­xen la violència, tant física com psi­cològica, con­tra les dones. Una violència que en el cas de les dones que per­den els seus fills durant la ges­tació es per­pe­tra de manera que elles aca­ben tenint un fort sen­ti­ment de cul­pa­bi­li­tat: no s’han cui­dat prou o són éssers defec­tu­o­sos. Mol­tes pin­tu­res d’aquesta sèrie Bonet les ha creat amb el gest i la men­ta­li­tat d’un abu­sa­dor. És a dir, mal­trac­tant la tècnica. En lloc d’aga­far el pin­zell, feia ser­vir les mans amb virulència. Sovint també pin­tava amb els ulls tan­cats per no com­pa­dir-se del resul­tat. I cor­rom­pia les teles amb dis­sol­vents. O les dei­xava asse­car a la intempèrie. Hi ha una sala en què els qua­dres no estan ni pen­jats a la paret; recol­zats a terra, es tapen els uns dels altres.

L’expo­sició té a favor una atmos­fera. Juga amb la il·lumi­nació, més fosca en les pri­me­res estan­ces; amb la llum dels qua­dres, que gra­du­al­ment evo­lu­ci­o­nen del negre dels embri­ons mal for­mats al blanc de Júlia; amb frag­ments de la novel·la que ambi­en­ten sono­ra­ment el pas­seig, i amb evo­ca­ci­ons d’altres cre­a­do­res que han trac­tat el cos de la dona com un espai de llui­tes soci­als i polítiques. Bonet ha engen­drat un tríptic visu­al­ment poderós en record de Pippa Bacca, l’artista que va ser vio­lada i assas­si­nada quan feia la volta al món amb un ves­tit de núvia en el que va con­ce­bre com una per­for­mance que pro­pagués amor i pau. La tríada de pin­tu­res en què Bonet s’amara de la seva gesta i de la seva tragèdia no té títol. Només en té Júlia, en nom d’ella i de tan­tes altres.