Quan allò local esdevé universal

En un món globalitzat, guanyen punts les històries que supuren veritat, aquelles que aposten per la idiosincràsia i la particularitat. Per això cada vegada més en els festivals es premien aquelles històries que narren coses concretes i, per què no?, locals, que esdevenen universals. Siguin mostrant com ho fa la pagesia de Lleida per sobreviure treballant del camp (Alcarràs) o el conflicte violent que succeeix en un poble rural de Galícia (As Bestas). Al de Sitges, algunes de les últimes projeccions que s’han presentat són d’aquest tipus de propostes. I el llistó qualitatiu ha pujat.

A destacar, El baño del diablo (Des teufels bad), del tàndem artístic austríac Veronika Franz i Severin Fiala, que continuen explorant les fronteres del gènere, en aquest cas el del folk horror, per oferir un colpidor drama psicològic emmarcat a l’Alemanya rural del segle XVIII i en una dona, l’Agnes, que cau en una profunda depressió poc després de casar-se amb un home. Fa por, sobretot veure què ha fet i fa la societat (aliada amb la religió en aquest cas) per silenciar tot allò que s’allunya de la norma, patriarcal evidentment. Algun premi li hauria de caure, sigui a la direcció, al guió o a l’actriu principal, Anja Plaschg.

Del Brasil també ha tret el cap la suggeridora Continent, de Davi Preto, una volguda al·legoria social en què exposa les diferències de classe entre uns pocs, els terratinents, i molts, els treballadors d’una hisenda del sud del país (remet al moviment dels sense terra del Brasil). La gràcia és que la seva proposta està ben travada, amb una original relectura del gènere del terror i amb algun toc de western. Narra l’arribada de la filla d’un propietari d’una gran extensió de terrenys quan aquest s’està morint, i percep que allà alguna cosa estranya passa. Sang a doll i un fosc erotisme emergeixen a la superfície mentre el director desplega un grapat d’elements estètics i narratius que ens remeten als morts vivents de George A. Romero (amb aquella casa solitària assetjada per no-morts que es balancegen) i el terror vampíric, amb tota la seva vasta i rica mitologia.

Menys reeixida ha estat Basileia, d’Isabella Torre, que ens trasllada a les escarpades i boiroses muntanyes calabreses de l’Aspromonte per narrar un conte de terror que també juga en el terreny del folklore terrorífic. Fascina el retrat antropològic que fa d’aquells habitants de la remota Itàlia, però aquestes dones de la mare natura (un equivalent de la mitologia catalana serien les dones d’aigua) que un arqueòleg escocès sense escrúpols desperta, no te les acabes de creure (massa influència estètica del terror coreà?).

En canvi, fora de concurs sí que ha tornat a encertar-la de ple la projecció de Le Royaume (The Kingdom), el musculós debut del realitzador televisiu Julien Colonna amb un thriller dramàtic que aprofita la trama d’una guerra entre clans mafiosos a la Còrsega dels anys noranta per tractar amb més intimisme i naturalisme (cap actor és professional) la relació d’un pare absent i la seva filla adolescent que anirà madurant de cop a mesura que el va coneixent millor. Es ven com la versió crua i violenta d’Aftersun, i és cert que hi té molts punts de connexió. També, perquè és molt bona.