Art

Construir sobre el fràgil paper

La Casa Masó explica l’evolució de l’arquitecte gironí a través d’un centenar dels seus millors dibuixos

L’obra sobre paper és “un mirall del personatge pluridisciplinari que va arribar a ser”, sosté Jordi Falgàs

La tria, que dona a conèixer peces inèdites, permet resseguir el pas del modernisme al noucentisme

A Un pin­tor del nos­tre temps, John Ber­ger afir­mava que “dibui­xar és conèixer amb la mà”. Ber­ger, que era també dibui­xant, va dedi­car molts tex­tos a pen­sar el pro­digi pel qual un sim­ple traç en un full en blanc el trans­forma de dalt a baix, el posa en movi­ment, en rebat la bui­dor, hi funda de sobte un micro­cos­mos i hi clava la fletxa del temps, tal­ment com si hagués ficat un peix dins una pei­xera, diu. Alguna cosa, allà on fins fa un moment no hi havia res, pren vida. Els dibui­xos d’arqui­tecte, inclo­ent-hi els plànols i els alçats de les obres en curs, però també, i pot­ser més i tot, els esbos­sos de pro­jec­tes només somi­ats, les elu­cu­bra­ci­ons visu­als al vol­tant de l’orna­ment, els apunts cam­pes­tres o arqueològics, i fins les fabu­la­ci­ons huma­nes a par­tir de notes cos­tu­mis­tes que són també assa­jos d’ade­quació a l’escala i a un deter­mi­nat ambi­ent social i cul­tu­ral, no solen tenir una con­si­de­ració artística “forta”, en el sen­tit que rara­ment són trac­tats com a obres autònomes, sinó a tot esti­rar com les pedre­tes d’un procés cre­a­tiu i, així i tot, de poca enti­tat ima­gi­na­tiva. Als arqui­tec­tes se’ls pres­su­posa, injus­ta­ment, una men­ta­li­tat rec­tilínia, molt a pesar de l’amor a la corba de Gaudí, i en part és ine­vi­ta­ble: si dibui­xen un edi­fici, pro­cu­ren que s’aguanti, més encara si con­fien rebre l’encàrrec d’aixe­car-lo en terra ferma i no només sobre el paper. Si dis­se­nyen una façana, uns mobles, un pavi­ment, posen atenció a la fac­tu­a­li­tat de la cosa, a les seves pos­si­bi­li­tats de con­creció: que una porta com­pleixi la missió d’obrir-se i tan­car-se, per exem­ple, o que una cadira, per més exu­be­rant que sigui, resis­teixi el pes d’un cos, a diferència de l’artista “fort” (és una manera d’enten­dre’ns), que pot, si vol, sal­tar-se tota mena de càlculs i pin­tar una qui­mera o fer veure que un fil­ferro és un cos humà i acon­se­guir, a més a més, que l’un i l’altre arri­bin a com­moure. L’arqui­tecte no té, en gene­ral, aquesta dis­pensa: ha de fir­mar un con­tracte amb la rea­li­tat, encara que tin­gui noms tan poc ins­pi­ra­dors com ara cli­ent, mes­tre d’obres o llei del sòl. Però fins i tot en aquests casos, “dibui­xar és conèixer amb la mà”, com deia Ber­ger, i Rafael Masó (1880-1935), que des de Girona va haver de bata­llar amb tan­tes obres incon­clu­ses, fra­cas­sa­des o adul­te­ra­des pels reque­ri­ments cli­en­te­lars, no va dei­xar de creure en el poder trans­for­ma­dor d’un sim­ple lla­pis obrint-se pas en un full en blanc.

Masó. Dibui­xos, que reu­neix fins al 3 de novem­bre a la Fun­dació Rafael Masó de Girona una selecció dels “cents millors dibui­xos” de l’arqui­tecte nou­cen­tista, esco­llits d’entre els prop de cinc mil que se’n con­ser­ven en col·lec­ci­ons tant públi­ques com pri­va­des, és una expo­sició modèlica: poques vega­des un cen­te­nar d’obres en un espai tan reco­llit (la Casa Masó és una deli­ci­osa bom­bo­nera) es fan admi­rar amb tanta lleu­ge­resa tot i abraçar un ampli període que va des de 1904, quan Masó encara era un estu­di­ant d’arqui­tec­tura, fins als plànols que va sig­nar poc abans de morir, el 1935. Hi ha la deli­ne­ació i la fan­ta­sia, hi ha la des­co­berta del pai­satge i també de l’ofici; hi ha la pro­va­tura inde­cisa i, al mateix temps, l’afir­mació d’una estètica ja sòlida i rao­nada, i hi ha sobre­tot la devoció per acom­pa­nyar amb tot el cos i el pen­sa­ment la mà men­tre tre­ba­lla, minu­ci­o­sa­ment, posant aquí i allà una nota de color joiosa (el cel, els núvols, la cresta d’un gall), alguns detalls d’un verisme intem­pes­tiu, com ara les rajo­le­tes d’un pany de paret per­fi­la­des d’una en una, una planta enfi­la­dissa ver­de­jant a l’angle d’una façana o una pare­lla d’ena­mo­rats que passa, dimi­nuta, quasi imper­cep­ti­ble, per davant d’un edi­fici encara ine­xis­tent, i sem­pre, sem­pre, aquesta obsessió per fer-se enten­dre, omplint cada esbós, cada pro­jecte, d’indi­ca­ci­ons per a si mateix o els seus col·labo­ra­dors, amb una cal·ligra­fia pulcríssima que és com un altre dibuix.

Jordi Falgàs, direc­tor de la Fun­dació Masó i comis­sari de l’expo­sició, sosté que els dibui­xos són un “veri­ta­ble mirall del per­so­natge plu­ri­dis­ci­pli­nari que va arri­bar a ser” i fa notar la segu­re­tat amb què defen­sava els seus pro­jec­tes: “Encara no tenia ni vint anys, i ja sabia exac­ta­ment com volia aque­lla rajola, aquell voladís, aquell efecte de llum sobre la pedra.” Se n’ha ado­nat gràcies als dibui­xos i a aques­tes ins­truc­ci­ons tan pre­ci­ses des­ti­na­des als arte­sans, mano­bres i proveïdors sobre el color, els mate­ri­als, les mides, fins i tot sobre els entre­bancs que pre­su­mi­ble­ment hau­rien de vèncer, com si ell ja hagués estat allà, com si en certa manera, un cop pas­sada del pen­sa­ment al paper, l’obra hagués tin­gut una existència prèvia que la rea­lit­zació no fes sinó con­fir­mar, per segona vegada. Amb aquest tem­pe­ra­ment meti­culós, Masó es va apli­car, no només a la pla­ni­fi­cació d’edi­fi­cis de nova cons­trucció o a la reforma de casals històrics, sinó també a la il·lus­tració de rètols, fullets de mà, tar­ge­tes i car­tells; al dis­seny d’estam­pats tèxtils, que ana­ven des de la roba que por­tava la seva dona, Espe­rança Bru, fins a les ban­de­ro­les d’enti­tats cul­tu­rals i devo­tes; a la deco­ració de vitralls i ele­ments de ceràmica que inse­ria en els seus pro­jec­tes arqui­tectònics; a la con­cepció de mobles ins­pi­rats en els moderns cor­rents angle­sos i ale­manys; als tre­balls de forja de tan­ques i llums de sos­tre que retien culte al pas­sat medi­e­val. De cada un d’aquests objec­tes i detalls, va exis­tir algun dibuix previ, un pen­sa­ment visual. A l’expo­sició, n’hi ha una tria sig­ni­fi­ca­tiva en què Jordi Falgàs ha donat pri­o­ri­tat a alguns dels menys cone­guts i fins i tot d’inèdits que per­me­ten res­se­guir totes les face­tes de l’arqui­tecte i la seva evo­lució artística, que passa de l’atracció juve­nil pel moder­nisme (i la ine­vi­ta­ble fas­ci­nació gau­di­ni­ana), a la plena ads­cripció al nou­cen­tisme a la llum de la moder­ni­tat euro­pea, sense dei­xar mai de banda l’interès, diria que més emo­tiu que arqueològic, per la tra­dició ver­na­cla.

Més que l’opor­tu­ni­tat de con­tem­plar els dibui­xos que dona­rien lloc a alguns dels seus edi­fi­cis més ins­pi­rats, que con­ti­nuen enllu­er­nant per la seva cura, deli­ca­desa i pre­cisió els arqui­tec­tes d’avui, com han cons­ta­tat els pro­fes­si­o­nals con­vi­dats al cicle de con­ver­ses paral·lel a l’expo­sició, amb pro­jec­tes com ara els de la Fari­nera Tei­xi­dor, La Punxa, la mateixa Casa Masó, la Casa Mas­ra­mon d’Olot, la Casa Casas de Sant Feliu de Guíxols, la bibli­o­teca de Pala­fru­gell o els xalets de la urba­nit­zació de s’Agaró, com­mou des­co­brir la sen­si­bi­li­tat de Masó en cada esbós, per petit que fos, com en els seus apunts de flors de marge (la mimosa, la fúcsia, el raïm de moro, els “auce­llets de l’abril”) amb què entre­te­nia les pas­se­ja­des fins a la vall de Sant Daniel o a Domeny, on vivia la seva pro­mesa, o en el des­ple­ga­ment d’audàcia que va posar en el dis­seny del tin­ter per a Fran­cesc Cambó que li havien enco­ma­nat les Joven­tuts Cata­la­nis­tes el 1909, o el can­dor amb què copi­ava mini­a­tu­res del Bea­tus de Girona, els pina­cles de la Sagrada Família, les eines i la indu­mentària dels page­sos de Mallorca (arran d’una estada el 1905), o el per­fil d’una fada somi­osa que aca­barà fonent-se amb el ros­tre d’Espe­rança Bru.

Una recerca constant
Jordi Falgàs, doctorat a la Universitat de Wisconsin-Madison amb una tesi sobre Masó, és director de la fundació de l’arquitecte des del 2008. En aquest temps, ha treballat de manera incansable per divulgar l’obra de Masó fora del marc gironí, acompanyant cada exposició de catàlegs rigorosos que el transcendissin. L’actual tria de dibuixos és un dels seus projectes més personals i llargament meditat; no és estrany que el dediqui als mestres i als pares i que sigui un compendi de tot el que n’ha après.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.