art
L’objecte d’argila: de l’ofici a la idea
Artista sorneguer, irònic, amb ull crític vers la societat que li va tocar de viure, diríem que la gran aportació de Benet Ferrer, mort als 79 anys, ha estat amb la ceràmica, a la qual va donar una dimensió conceptual
L’artista Benet Ferrer i Bolunyà, un dels creadors representants de la generació de l’avantguarda a Catalunya dels anys seixanta i setanta, ens ha deixat. Nascut a Sabadell el 25 d’abril del 1945, va morir el 5 d’octubre passat, als 79 anys, a la mateixa ciutat.
Però Benet, que així signava moltes vegades, sense el cognom, va abandonar els estudis de peritatge mercantil per dedicar-se a l’art. Es formà a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell i a l’Escola Massana, d’on va ser professor des del 1968. En aquells primers anys seixanta, l’acció d’avantguarda en l’art abstracte tenia un nom: el Grup Gallot, que el 1960 promovia accions col·lectives d’automatisme gestual pictòric al carrer. Artistes com Antoni Angle, Manuel Duque o Alfons Borrell n’eren els protagonistes, i és amb aquesta avantguarda que enllaça Benet Ferrer per ajudar a trencar el somort ambient cultural que el franquisme projectava a la ciutat. Molt poc després, Benet Ferrer, Francesc Bellmunt i Tomàs Pladevall van produir uns curtmetratges amb el nom de Lentiplastic cromocoli selecto serpentigraf i a final dels anys seixanta fan els Miércoles musicales a la ràdio amb una programació alternativa, des de Bob Dylan a Jacques Brel.
Però la tradició sabadellenca de ceramistes com Marian Burgués i el professor Josep Maria Brull l’acosten al fang i a la terra pròpia dels entorns com a matèria noble i llenguatge de recerca. És així com la primera peça ceràmica que executa, inspirant-se en Picasso i els siurells mallorquins, la conformen 250 cares a partir de guardioles crues que deforma amb els dits i les mans. Es presenta a l’Acadèmia de Belles Arts i és en el marc d’aquesta entitat que tindran lloc les discussions més abrandades amb els pintors tradicionals de la postguerra on una nova generació, entre ells Benet, marquen la pauta del ritme i programació de l’Acadèmia que, amb la creació de la Sala Tres, donaran pas als artistes d’avantguarda i a la generació conceptual dels anys setanta, com Fina Miralles i Pep Domènech, els més interessants del panorama sabadellenc.
Artista sorneguer, irònic, amb ull crític vers els anuncis publicitaris i la societat que li va tocar de viure, diríem que la seva gran aportació ha estat amb la ceràmica. Els seus objectes de fang aparentment hiperrealistes no són el que semblen. Unes sabates aixafades per la punta fent llengotes, un martell amb el braç tou, uns desembussadors amb el pal inclinat en funció d’ús, barrets, pots de pintura, paperines que formen una carta de colors... o un corró gegantí de fang cru a la Fundació Miró, en són exemples. Benet desenvolupa una reflexió a l’entorn de l’objecte quotidià i qüestiona el llenguatge de la ceràmica, el cru, el cuit, el dur i el tou, desocupant per exemple el volum d’una rajola, que converteix en encenalls de fang. L’any 1974 exposa aquests Objectes de terra cuita a la Sala Tres de Sabadell, a La Sala Vinçon i a la Sala de l’Associació del Personal de la Caixa de Pensions amb l’ajut de Lluís Utrilla. El 1976 participa a Objecte. Primera antologia catalana de l’art de l’objecte (1976). Formà part del Col·lectiu “G” de la galeria que duia aquest nom i que exposà els artistes conceptuals de l’època.
Alexandre Cirici, al llibre Ceràmica catalana (1977), escriu que Benet “converteix visualment en blanes unes morfologies típicament rígides. Així passa amb un marc de quadre que als seus extrems sembla fondre’s”. Benet Ferrer traspassa els límits de l’ofici per donar a la ceràmica una dimensió conceptual. Victòria Combalía assenyalà que Benet pren “de l’art conceptual el seu costat més positiu: el fet que cada obra ha de plantejar-se i resoldre una idea, lluny de limitar-se a combinar formes i colors”. Jordi Pablo hi veié el “sentit impossible o contradictori, conceptual sens dubte, que les representacions d’objectes poden arribar a assolir, fent servir en definitiva la tècnica com a mitjà i no com a finalitat”.
Amb aquests objectes participà a Idees i Actituds. Entorn de l’art conceptual a Catalunya, 1964-1980 al Centre d’Art Santa Mònica (1992) i a la Cornerhouse de Manchester (1994). Darrerament s’han pogut veure a Metafísiques de la fragilitat a la Fundació Vallpalou (2021) i a la Col·lecció Tous, al Macba. La seva última exposició ha estat Una trobada inesperada, amb Josep Madaula a l’Acadèmia de Belles Arts (2023), i és present a Gris Plom, la mostra que recull els últims 50 anys d’art a Sabadell.
Benet Ferrer també es dedicà a la pintura, amb una abstracció de colors vius. La seva presència al carrer és en algunes escultures, com el Monument a Campoamor (1988), al passeig del Comerç, o l’escultura Barda, a la plaça de Josep Rossell, a Sabadell, a part d’alguns murals fets amb trencadís.
S’han valorat poc els seus treballs amb Josep Melo des de mitjan anys vuitanta, mobles de marqueteria d’imaginació i factura postmoderna que reconsideren l’estètica i l’ús de l’objecte dins d’una mena de nova Sezession sabadellenca, que supera les premisses de Hoffmann, capgira el sentit de l’espai habitable a partir de l’objecte que l’acompanya i s’allunya de l’estètica modular i bauhausiana que domina el mòdul modern.
Benet Ferrer estimava els plaers de la vida, s’emocionava amb el menjar i el so del mar el retornava a la matriu: Menorca, Còrsega, Sardenya, Sicília, eren els seus paradisos. La seva energia atreia els llamps. Ell mateix era, doncs, terra on l’electricitat de la natura trobava repòs. Per al catàleg de la Fundació Vallpalou no va voler escriure cap frase seva; va triar-ne una de Cirici: “L’home s’ha sentit a si mateix modelat per la terra. Pastada amb argila, la ceràmica és, des de fa milers d’anys, com una germana seva.”