Té sentit la crítica d’art, avui?
La crítica sempre té sentit i és necessària en tots els àmbits. Lògicament, també en el món de l’art.
S’ha convertit el crític en artista i l’artista en crític?
S’ha ampliat la idea del procés creatiu, sobretot des de l’aparició de la fotografia, que va obrir un debat molt fructífer sobre què és art i com es produeix i comunica. És un debat de més de setanta anys que fa eclosió als anys deu del segle XX amb el collage i el readymade, en què s’assumeix el fet creatiu com una cosa mental més enllà de la mà. Leonardo en té una premonició i Beuys ho defineix amb totes les lletres i diu que tota activitat humana pot ser artística. De fet és un procés molt llarg, de generacions. La paradoxa és que el mercat, restrictiu per naturalesa, pot assimilar en el discurs creatiu mediadors culturals com els comissaris i crítics d’art i discriminar al mateix temps altres mediadors tècnics com els fotògrafs documentalistes. És el conflicte entre arts mecàniques i arts liberals que es va tancar en fals al XVIII amb l’aparició de les belles arts. Nosaltres venim d’aquí. L’art d’acció és fill del readymade i aquest, de la fotografia, però molts artistes d’acció quan s’integren en el món de les galeries o els museus (cosa que per si mateixa no és pas dolenta, ans al contrari) invisibilitzen la feina del documentalista, que precisament dona visibilitat al seu art efímer. És molt comú no citar el fotògraf/a documentalista o relegar-lo a un índex infernal de lletra cos 8 lluny de la foto o de no posar cartel·les documentades amb el fals argument de no interferir l’obra amb majúscules. Recapitulant, els artistes poden ser crítics i els crítics, artistes, sols és una qüestió de consciència i comunicació.
Quin és el seu museu preferit?
Des d’una perspectiva d’egotrip (com diria l’enyorat Genís Cano), els que tenen obres meves. Aquesta perspectiva d’egotrip té una derivada més productiva: els museus que escolten i remuneren l’artista més que no pas aquells que els “menen” a ser més grans, espectaculars, mass media... És complicat, perquè tots els museus pateixen la tirania dels “públics” i la novetat permanent per atreure aquests públics, i d’això depèn en part els seus ingressos i partides de conselleries i ministerios. Els museus petits per defecte poden ser més locals i proporcionals, encara que pateixen de pressupostos no se si dir ridículs o criminals, ja que no dotar adequadament una infraestructura és una forma de crim (no oblidem que els diners són una arma). El mal de molts museus no ve de les seves direccions sinó de més amunt o al costat o com sigui la cosa dels que manen... He observat un declivi en la documentació de molts museus, en la feina de fons. Fins i tot en el Georges Pompidou. No sé què passarà ara que el repinten. Segurament res de bo. Però el Pompidou m’agrada, el tema documental és central per ells. El MNAC potser té l’avantatge que parteix de l’art romànic o, millor dit, de les restes del naufragi romànic i no està condicionat pels cànons multimèdia-intermèdia-hipermèdia i a través de la fotografia s’ha colat en la contemporaneïtat: és fabulós!
Tàpies té successor?
No, ni cal. Això es va acabar el 14 d’agost de 1945. A Barceló crec que li agrada imaginar-se a si mateix com a successor de Tàpies i de fet va dissenyar un pictograma veritablement genial: l’estel de Miró amb vuit ratlles concèntriques, la creu de Tàpies i el seu punt, és a dir, aquells forats tremends que feia a Nova York. Viladecans és el més proper semiòticament. A casa tinc una litografia de Tàpies i una serigrafia de Viladecans, una davant de l’altra, i diguéssim que hi penso cada dia en això, ho veig. Hi ha el cas particular d’Antoni Llena, però més que un successor el veuria com un contemporani amb “retardo duchampià”. De la dèria zen que Tàpies tant va predicar, si algú ho és veritablement a casa nostra, és en Llena. Si per successor entenem una nova generació trencadora, seria la conceptual o neoconceptual, per ànima existencialista Antoni Muntadas i/o Eugènia Balcells, però per alegria de viure i connexió amb la terra el tàndem que no ho és: Fina Miralles i Perejaume.
L’art català ha viscut massa dels grans noms?
Sí, és conseqüència de la precarietat econòmica que ens asfixia; però, bé, el problema no és que s’explotin els grans noms sinó que no s’hi veu res més. Aquest Any Tàpies, per exemple, també ho és de contemporanis seus com Ràfols Casamada, Evarist Vallès o Romà Vallès, però tot s’ho ha menjat Tàpies. És una mica empobridor. Cert que tots han tingut la seva exposició i fins hi tot una exposició generacional al Museu d’Art de Girona, però la desproporció de recursos i difusió és abismal. Crec que aquí, a més de a la Generalitat, al Museu Tàpies li han fallat els reflexos.
Per quins artistes aposta?
Una mica ja ho he dit, i afegiria els col·legues amb els que he compartit idees; C-72 R, Lluís Alabern, Nieves Correa, Oscar Abril Ascaso, Victoria Pujadas...
Realment li interessa l’art, al públic català?
Sí, l’art en realitat interessa molt a tothom, el que passa és que la gent no ho sap, que li interessa, perquè no hi veu l’accés, sobretot per manca de temps. Muntadas diu que l’art requereix atenció i és ben cert. També requereix contemplació i això està mal vist.
Som un poble artísticament madur?
Sí i no, com a París o a Nova York. Som un país procliu a la poesia i la història i això d’entrada és favorable a l’art, però la misèria econòmica hi juga en contra. No la pobresa econòmica, que també, sinó la misèria a l’hora de repartir els recursos.
Els polítics es creuen l’art català?
Sí que hi creuen, en l’art, en les obres i la seva bellesa material i espiritual. En el que no creuen és en els artistes, sobretot els vius. Per això proven de matar-nos de gana.