El sentit sempre és dins

El dins del títol vol dir en l’àmbit estricte de la intimitat de l’ésser humà. I el d’intimitat, com il·lustra Sáez Mateu, és un concepte molt més problemàtic i esmunyedís que el de privacitat (de fet, privacitat, per a la nostra llengua, és un terme molt recent, manllevat a l’anglès: el Fabra o el diccionari de l’Enciclopèdia que jo solia fer servir als anys noranta, quan treballava com a corrector de proves, encara no el recollien). L’etimologia ens ho aclareix: intimus és superlatiu d’intus (que vol dir ‘dins de’, ‘en l’interior de’). Si deixem a banda la cova platònica, que ens comença a emmenar cap a l’àmbit clos de la intimitat, la pintura del jo de Montaigne i el plantejament del Discurs del mètode de Descartes en són manifestacions palmàries. Aquestes dues darreres, a més, constitueixen sengles palanques de la modernitat. En una de les seves poesies més celebrades, Innisfree, l’illa del llac, W.B. Yeats anhela, per mitjà del jo que hi parla, una feliç estada en aqueix lloc tranquil i bell, l’aigua del qual, “mentre soc a l’asfalt o a les voreres grises / la sento ben endins al fons del cor”. Això últim, en anglès, encara sona més radical: “I hear it in the deep heart’s core” (el subratllat és meu). Aquesta fondària, la podríem associar a la de la metàfora tan ben explicada per Ortega y Gasset en un dels seus assaigs més citats: la del fondo del alma.

Doncs bé, la intimitat mostra verticalitat, mentre que la privacitat té lloc, més aviat, en un pla horitzontal: “Si lo íntimo señala superlativamente un límite vertical (‘lo más hondo’), lo privado remite, al menos en términos etimológicos, a uno de carácter horizontal.” I Ferran Sáez Mateu hi ha dedicat aquest assaig lluminós que és, també, un llibre venturosament híbrid, perquè recull digressions escrites durant l’època del confinament. Una contingència, aquesta, que el va obligar a pensar, encara amb més insistència, sobre el tema. En la intimitat, copulem, resem o defequem.

L’autor que va permetre que aflorés la intimitat en el seu llibre –llibre que va servir per encunyar un nou terme: el d’assaig– fou Michel de Montaigne (1533-1592), que Sáez Mateu no deixa mai de tenir present. Aquesta és una de les innovacions remarcables de l’obra del senyor de la Muntanya, com també ho és el fet que, dins les seves pàgines, el temps s’hi sent passar: “El movimiento de las cosas, su cambiante y a la vez previsible transcurrir, acabará siendo, de hecho, la materia prima de los Ensayos.” Montaigne no sols mostra allò pensat, sinó també el fet de pensar. I l’assagista català ha seguit aquesta pràctica, perquè la seva obra combina, d’una manera molt llegidora, una ambiciosa reflexió filosòfica amb anotacions de caire més dietarístic, l’objecte del pensament amb el mateix curs del pensament.

La qüestió de la intimitat remunta als grecs, i, en concret, a Sòcrates: “La verdadera hondura se halla en nuestro interior, al margen de las palabras y de las cosas que estas pretenden representar.” I en Plató la idea pren cos: l’autor ens recorda que, per al grec, el coneixement habita l’esfera de la intimitat, no la cridòria de l’àgora. Reconsiderar aquest problema és d’allò més escaient: “Ya no hay espacio para la privacidad, obviamente, pero tampoco para la intimidad en su sentido primigenio.” I és que l’àmbit de la intimitat és especular, com sosté l’autor, i no relacional. A banda que, com és fàcil d’inferir, una qüestió com aquesta també té una dimensió política: “La única libertad que verdaderamente sortea los tentáculos de la opresión reside en nuestra arrière-boutique, en nuestra intimidad.”

Sáez Mateu col·lecciona instruments musicals (que, a més, pot tocar: és un músic amateur estimable). En té més de quatre-cents! La seva condició de col·leccionista és privada (i m’imagino que el plaer de tocar algun instrument de tant en tant, un fruit primoter de la seva intimitat). El pensador aborda altres fronts. Per exemple, la manera com la fotografia va capgirar la idea que es tenia fins llavors de la intimitat. Jo anava llegint aquest llibre tan suggestiu i, tot d’una, vaig recordar la Cançó de la bella confiança, de Clementina Arderiu, que podria servir per il·lustrar líricament aquesta reflexió: “A l’amant he donades / totes les claus; / jo tinc totes les seves / i fem les paus. // Però resta una cambra / al fons del fons / on entrar no podríem / ni breus segons. // Tantes forces ocultes, / tants pensaments / allà dins són escàpols / a tots moments! // Bé seria debades / sotjar-hi un poc: / l’aldarull colpiria / més que no un roc. // Contentem-nos d’una ombra / o d’un ressò. / Que ell es dugui els seus comptes / com me’ls duc jo.”