Baralla entre l’emoció i el discurs

Hi ha moments en The Room Next Door en què pot sen­tir-se una emoció que, expres­sada amb una con­tenció que pre­ci­sa­ment fa que entri més endins, té a veure amb la sen­si­bi­li­tat inter­pre­ta­tiva de Juli­anne Moore, extra­or­dinària, i Tilda Swin­ton. Tan­ma­teix, sens dubte, hi ha un cine­asta capaç d’extreure el millor de les dues actrius per tal que repre­sen­tin una bella relació humana quan una d’elles (Martha, repor­tera de guerra) afronta una malal­tia ter­mi­nal i li demana a l’altra (Ingrid, escrip­tora) que l’acom­pa­nyi en els seus últims moments. Això havent deci­dit Martha que, per morir dig­na­ment, posarà fi a la seva vida amb una substància pro­hi­bida com­prada a través d’inter­net. Havent com­par­tit boge­ries de joven­tut boja a Nova York, sense man­te­nir con­tacte durant molt de temps, Martha visita Ingrid a l’hos­pi­tal i, després de dub­tar-ho, accepta fer-li com­pa­nyia en una casa rural. En aquest breu temps com­par­tit, hi ha, doncs, una emoció que passa pel sim­ple fet d’estar jun­tes, de fruir encara de la vida a prop de la natu­ra­lesa, per la manera en què s’hi fa pre­sent el relat Els morts de James Joyce i també per com, amb una sub­ti­lesa que té a veure amb el fora de camp, arriba la mort de Martha, ja pres­sen­tida, i així sen­tida, per Ingrid abans que la seva amiga rea­pa­re­gui com un fan­tasma. En aquesta emoció, no només hi ha un direc­tor tre­ba­llant amb unes actrius, sinó el que ho posa en escena a través de la il·lumi­nació, del cro­ma­tisme, dels enqua­dra­ments, dels pri­mers plans que, en aquesta ocasió, Almodóvar ha copiat esplèndi­da­ment de Berg­man: Per­sona.

El pro­blema, a parer meu, és el fet que Almodóvar no en fa prou, de repre­sen­tar una bella història d’amis­tat i de mort, que també ho és de vida. Par­tint d’una novel·la amb ele­ments d’assaig de l’escrip­tora nova­ior­quesa Sigrid Nunez, Quin és el teu tur­ment, vol dir mol­tes, mas­ses, coses sobre el món amb un caràcter, a més, dis­cur­siu. A través de flash­backs expli­ca­tius, amb un de nefast amb una casa en fla­mes, vol par­lar de les guer­res (i els seus efec­tes per­du­ra­bles) sigui en relació amb la del Viet­nam o, més recent­ment, de l’Iraq, que en aquest cas també apro­fita per vin­di­car la lli­ber­tat sexual amb uns mon­jos car­me­li­tes homo­se­xu­als i soli­da­ris. També, mit­jançant el per­so­natge d’un intel·lec­tual inter­pre­tat per John Tur­turro, intro­du­eix un dis­curs en con­tra de l’extrema dreta xenòfoba, nega­ci­o­nista del canvi climàtic, des­truc­tora de tot sis­tema públic, fins el de la sani­tat que ni exis­teix als Estats Units.

Com­par­teixo les inqui­e­tuds d’Almodóvar, però crec que, de la mateixa manera que hi ha una con­tra­dicció entre tanta nar­ra­tiva expli­ca­tiva i tot allò tan sug­ges­tiu que passa entre Moore i Swin­ton, el dis­curs a vega­des fa massa explícit allò que ja hi és bella­ment implícit: no calia insis­tir tant en la per­ver­si­tat mora­lista d’un poli­cia per vin­di­car el dret a l’eutanàsia en con­tra dels seus detrac­tors. És com si hi hagues­sin dues pel·lícules en una: una part és com­mo­ve­dora i l’altra l’esguerra.