Oblit i deure moral

Es parla molt de patrimoni musical català i de com poder normalitzar la seva presència en les programacions. Però la realitat és que davant d’un esplèndid i excel·lent recital com el que va oferir, dimarts, el baríton Joan-Martín Royo amb un monogràfic dedicat al fundador del nacionalisme musical ibèric i pare de la musicologia moderna, el tortosí Felip Pedrell (1841-1922), seguim dins una tendència tèrbola manifestada amb una més que discreta assistència de públic i l’absència de responsables artístics i especialistes en l’esmentat patrimoni. Veure un Petit Palau amb un aspecte com el que vam veure obre la caixa dels trons per agafar consciència d’allà on som. I dir això és una llàstima, perquè la prestació artística oferta per Royo, en especial, en la interpretació del preciós cicle La primavera, opus 106 basat en el poemari Lo reliquiari (1878) de Francesc Matheu (1851-1938) va ser de primeríssim nivell i res va tenir a envejar a grans interpretacions escoltades de la programació del cicle hivernal de Lieder d’un compositor austríac que, com l’obra de teatre de temàtica escocesa, anomenar-la sembla desencadenar una desgràcia. Cal ser-ne conscients. Vivim hores molt baixes pel què fa al nostre patrimoni, i quedar-nos amb la cosmètica superficialitat de la quota o en la reivindicació d’un conegut lobby d’intèrprets no hi ajuda gaire. Ens calen treballs valents i desacomplexats com el de Royo, que encara guanyaria més amb un acompanyament pianístic més interessat en il·luminar que no en enllunernar, que és la impressió que es va endur aquest cronista del pianista basc Rubén Fernández-Aguirre.

Editat en forma de disc pel segell IBS, Pedrell i en extensió el nostre patrimoni segueix sent la gran assignatura pendent. I sort en tenim, malgrat tot, del Palau, que el proper 24 d’aquest mes ha programat també l’oratori Giuseppe riconosciuto de Domènec Terradellas (1713-1751). Com bé ens recordava Robert Gerhard, reivindicar el nostre patrimoni no és nomes una acció cultural, sinó un deure moral que no podem obviar. I l’oblit d’aquest deure moral no es pot justificar mai en nom del mercat i les entrades venudes.