Crítica
La coronació bruckneriana de Savall
L’arrencada del cicle El so original de L’Auditori, associat als conjunts i formacions de Jordi Savall (Igualada, 1941), no va poder tenir un millor inici de temporada amb un intens programa dedicat al simfonisme de Franz Schubert (17971-828), Robert Schumann (1810-1856) i Anton Bruckner (1824-1896), aquest darrer coincidint amb el bicentenari del seu naixement a la petita població austríaca d’Ansfelden. Poques setmanes després que l’orquestra de Le Concert des Nations (LCDN) es presentés a Linz dins el seu Festival Bruckner, amb aquest mateix programa, Barcelona va oferir l’oportunitat d’aproximar-se a un dels eixos de l’esmentat festival: oferir les simfonies brucknerianes amb els instruments musicals que va conèixer. Això no és, però, ben bé el mateix que l’anunci publicitari de l’equipament musical d’anunciar-ho amb un “tal com van sonar a la seva època”. És possible que els tres compositors protagonistes del concert haguessin quedat bocabadats davant del nivell orquestral ofert per LCDN, ric de colors tímbrics, sonoritats, harmònics que van permetre crear unes atmósferes sonores capaces de traduir els dos estats arquetípics del Romanticisme, i que per Antoni Marí eren l’entusiasme i la quietud.
Va iniciar-se la vetllada amb la Simfonia “Inacabada”, D.759 de Schubert i que per al musicòleg Arnold Schering no era tan inacabada sinó la construcció d’un díptic simfònic on Schubert va materialitzar orquestralment un text propi titulat Mein Traum. Certament, va ser una audició més onírica i somiadora que no pas terrenal, on la formació orquestral va sonar com mai l’havíem escoltat a la Sala Pau Casals. Cal dir-ho. La intervenció acústica de l’Auditoi, impulsada per la direcció de Robert Brufau no ha estat en va. Va arribar a continuació l’estranya Simfonia Zwickau, en què la pròpia escriptura orquestral d’un jove Schumann, més intuïtiva que experta, va permetre gaudir d’un esplèndid primer moviment i un segon un tant anòmal, conseqüència directa d’un segon moviment ple de buits i que l’equip de Jordi Savall, liderat per l’assistent Luca Guglielmi, se les va veure per treure un més que acceptable resultat.
El veritablement terrífic i sublim va arribar, a la segona part, amb la interpretació Simfonia en re menor «Nullte», WAB 100 de Bruckner, en què vam escoltar un Bruckner de veritat. En una sala que ha viscut importants versions simfòniques del compositor austríac, penso en la dirigida d’aquesta mateixa simfonia per Marc Minkowski el 2010 al capdavant de l’OBC o una esplèndida Romàntica de Josep Pons, la conduïda per Savall va descobrir-nos tot un món sonor que va esdevenir com una primera audició. A destacar l’equilibri i empastament de les seccions, però sobretot la poesia desplegada en els diàlegs instrumentals, de naturalesa més cambrística, que ens va portar a corroborar que no és d’estranyar que l’orquestra fos programada, a Linz, al costat dels més grans conjunts orquestrals historicistes del citat Minkowski, però també de Nagano, Herreweghe o Hengelbrock.
La coronació bruckneriana de Savall s’ha realitzat amb una altíssima nota i ja només ens falta esperar-ne el seu enregistrament, que augurem que acabarà sent de referència. Mentrestant podrem comparar el nivell de LCDN, el proper 29 d’octubre al Palau, quan Anima Aeterna dirigida per Pablo Heras-Casado ens interpreti la Simfonia “Wagner”. una interpretació també escoltada a Linz.