“Ara ja sé què significa la frase «Hauries d’haver viscut una guerra»”

Sí, sobretot perquè hi ha moments clau en què totes aquestes històries queden al descobert i connectades a la història en majúscules. I això passa quan, per exemple, hi ha una guerra i la gent és sotmesa a unes experiències que són excepcionals. Perquè una guerra és un esdeveniment terrible, però és aquí i et pot tocar a tu.

Sí, però, com dic al llibre, va ser com solen sortir les bones històries: no forçades. Arribo a Berlín en un moment postcovid, i es buiden pisos de gent que s’ha mort. Tots tenim àlbums de fotos, però no amb aquesta abundància ni amb aquesta qualitat ni d’aquesta antiguitat. Tothom de la classe mitjana alemanya tenia càmera de fotos. Als anys vint i trenta a Catalunya i a Aragó no hi havia tants mitjans econòmics, i una foto era una cosa excepcional. Allà hi trobo unes històries.

Sí, hi ha una qüestió ètica. Em pregunto si estic fent alguna cosa que èticament no hauria de fer i penso que la resposta és que no. I tampoc ningú, cap dels seus descendents, ha volgut aquelles cartes. Han quedat orfes en la història, i d’aquí un temps serien paper trinxat.

Tu ets periodista i també has d’estar amb els ulls oberts. Vivim d’estar amb els ulls oberts, d’escoltar molt, de veure coses que els altres no estan obligats a veure. Sempre he treballat amb històries de gent com tu i com jo, de la common people, que diu la cançó. El que passa és que aquest cop la common people que tenia al meu costat tenia un altre tipus de vida. No he buscat vides excepcionals, sinó que faig amb el que em trobo.

No, és molt més una casualitat. Al darrer capítol hi ha com una lliçó de vida, quan m’intenten colar un àlbum fals. Veig que això no va de voler espectacularitzar una història, sinó de trobar-hi la teva petita veritat. Ara s’ha convertit en un petita obsessió. Ja en dec tenir uns seixanta, d’àlbums, i són un petit tresor.

No ho sé. Sí que sé que ha tingut un inici i encara no s’ha acabat. Va començar de casualitat i ha agafat una volada i un significat vital important.

Sí, hi tenim la família allà, i família i amics a un costat i a l’altre. Això no vol dir que no tinguem una opinió formada sobre el fet. La Daixa potser és la gran protagonista del llibre. La part de Rússia i Ucraïna l’explico a través dels seus ulls. La part dels Monegres, l’explico a través dels ulls de la meva família i dels escriptors que hi van ser [durant la Guerra Civil]. I, la guerra mundial a Berlín, l’explico a través dels àlbums i dietaris.

Sempre. La guerra era com el cataclisme original, és el nostre diluvi universal. No diria que és la primera cosa de la història, però sí que és la primera cosa de la nostra història. Va tenir unes conseqüències devastadores. I va passar allà mateix. Al front d’Aragó, hi passa la primera batalla, que dura molt temps i molts escriptors hi van anar.

Absolutament. Les bombes són allà. Nosaltres hem viscut amb elles i ho lligo amb l’àlbum que vaig comprar per internet [dels anys trenta, a Alemanya]. Veig que, quan l’acaben de construir, coronen la casa amb una gran bandera nazi el dia de l’aniversari de Hitler! Vaig quedar estupefacte. Aquella gent posava una bomba a sobre de casa, era una bomba simbòlica. I jo també la tenia, a Saidí.

La visc com una possible realitat, no com una abstracció. Quan em deien “Hauries d’haver passat una guerra”, què m’estaven dient? Una guerra és necessària? O és un advertiment, una preparació, una crítica? No puc dir que s’hagi complert del tot, però ara sí que sé què significa, aquella frase. Puc estar content d’estar viu. El món es pot capgirar d’una manera molt bèstia. Ho veiem ara amb la guerra d’Israel. Costa molt d’assumir.

No, i això que fa poc que vaig anar a Berlín i li vaig enviar un missatge. Em va contestar amb evasives. Fins a cert punt ho entenc. Jo no sé com reaccionaria tampoc. Per tant, al llibre en cap moment es jutja la gent ni es jutgen les accions.

Sí. El poder, l’he vist de prop i vaig veure com funcionava la Generalitat [el 2021va ser director de l’Institut Ramon Llull]. La guerra, l’he viscut de prop, i també he viscut a l’estranger. El que passa és que n’arriben d’altres, de necessitats. Ara, per exemple, he estat pare, i aquesta és una experiència nova i tan important com les altres o més. O tens un talent impressionant i saps escriure sobre qualsevol cosa del món sense sortir del teu despatx, o has de tenir experiències.

És que no m’eixia d’una altra manera! No podia ser que els fes parlar com si fossin de Terrassa. El català a la Franja té sentència de mort, és qüestió d’anys, això ja ho sabem. Però, és clar, a casa no pots parlar d’una altra manera.