Crítica
Entrar d’una manera i sortir d’una altra
Amb pocs dies de diferència, Barcelona ha pogut escoltar dos cops la Simfonia núm. 10 en mi menor, op. 93 de Xostakòvitx (1906-1975), una simfonia carregada d’interpretacions i sobre què dimonis ens va voler dir el seu autor un cop mortes dues de les personalitats que més van marcar la seva vida: musicalment, Prokófiev (1891-1953) i, políticament, Stalin (1878-1953), morts tots dos el 5 de març de 1953. Si fa uns dies vam escoltar una lectura preciosista, però mancada d’un major múscul dramàtic, a càrrec de la Filharmònica de Viena, dissabte vam escoltar-ne una altra per part de l’Orquestra Simfònica del Liceu sota la direcció de Josep Pons, que es mou com peix a l’aigua amb la música del segle XX. La direcció del Liceu va decidir que s’interpretés acompanyada de la pel·lícula Oh to Believe in Another World, del polifacètic artista sud-africà William Kentridge, que, amb la combinació de tècniques stop-motion i dibuix dinàmic, reflexiona sobre què va ser i significar l’URSS. Impossible no pensar en les anàlisis de la premi Nobel Svetlana Aleksiévitx (1948), en especial del seu Temps de segona mà: la fi de l’home roig, on ens porta a la reflexió del perquè la Rússia actual no ha sabut proporcionar una vida pròspera a la seva ciutadania i, a més, està embrancada en un conflicte bèl·lic del qual no som conscients de les conseqüències.
Personatges com Maiakovski, Trotski, Stalin, Lenin o el mateix Xostakòvitx, presents en la pel·lícula, van portar a una reflexió de gran calat, que enfosquia, però, la intensitat d’una interpretació musical altament expressiva que res té a envejar a les orquestres amb més pedigrí. Això, òbviament, va portar al debat estètic entre el públic de si són o no encertats aquests muntatges. No serà el cronista qui es mullarà, havent-lo vist una sola ocasió, però sí que pot assegurar que va produir-se la màgia de l’experiència estètica on s’entra al teatre d’una manera i se’n surt d’una altra.