cinema
Un viatge d’aventures als orígens del cinema
Javier Rebollo presenta a la Seminci ‘En la alcoba del sultán’, inspirada en el càmera dels Lumière
‘La tutoría’ desvela l’enorme talent de Halfdan Ullmann Tøndel, net d’Ingmar Bergman i Liv Ullmann
El productor català Lluís Miñarro ha participat en un miler de festivals de cinema, molts en repetides ocasions, però no acostuma a fer més de dues pel·lícules amb cada director. N’ha produït dues d’Albert Serra i de Linsandro Alonso, recordava avui a la Seminci de Valladolid, on acaba de presentar la segona i segurament última que produeix a Javier Rebollo, En la alcoba del sultán. És un director “amb un impuls cinematogràfic intern molt fort”, diu el productor, que l’ha portat a imaginar-se un viatge d’aventures fantàstiques: el que emprèn Gabriel Veyre, un dels càmeres que va treballar amb els Lumière. L’any 1900 visita el soldà del regne de Nour (actual Marroc) amb una càmera Lumière i altres artefactes científics i esportius. Imatges i filmacions de l’època es barregen amb actuals en un puzle colorista i lluminós, ple de fantasia, en una “narració, més que història, les històries són occidentals i tenen un final, mentre que les narracions de la tradició oriental sempre continuen”, comenta Javier Rebollo.
El projecte va tenir un entrebanc tan gran que hauria fet plegar la majoria rodatges: amb tot l’equip al Marroc, els permisos, els decorats a punt... els van prohibir irrevocablement rodar allà. El ministeri de l’Interior mana més que el de Cultura i van decidir que no es podia embrutar l’honor d’un soldà amb una història fantasiosa. Van haver de viatjar precipitadament a Tunísia i van aprofitar els vells decorats de La guerra de les galàxies, de George Lucas per rodar. “Vam haver de reinventar la pel·lícula –comentava Javier Rebollo–, però això l’ha millorat. Hi ha menys realisme i més fantasia, de la carència n’hem fet virtut.”
La Seminci va acollir ahir la presentació també a la secció oficial de La tutoría (Armand), un viatge al pantanós terreny dels presumptes abusos sexuals entre menors (dos nens de sis anys). Halfdan Ullmann Tøndel, net de Ingmar Bergman i Liv Ullmann, signa un brillant, virtuós i claustrofòbic drama, ambientat en una escola, en un dia plujós, on la mestra dels nens en qüestió, el director i la cap d’estudis reuneixen els pares de la presumpta víctima i la mare vídua del presumpte abusador. Ningú sap què ha passat exactament, ni té el control de la situació. El cineasta dosifica amb comptagotes la informació i porta l’espectador a un viatge amb un punt surrealista inspirat per La metamorfosi de Kafka: ningú sap què fer, ningú actua, i el drama es va fernt cada vegada més gran. No es pot saber si pesa més l’ADN o l’ambient, si tenir uns avis tan brillants ha influït molt o poc en el talent de Halfdan Ullmann Tøndel. El que sí sabem del cert és que, als 34 anys, amb la seva òpera prima, el director noruec ha guanyat la Càmera d’Or de Canes.
Documentant el món
La Seminci ha obert també finestres al món amb dos documentals potents que aborden temes d’actualitat. Mi hermano Alí, de la madrilenya Paula Palacios, relata la història d’un noi de Somàlia que, amb quinze anys, fuig del seu país en guerra en un avió cap a Moscou i acaba detingut a la frontera d’Ucraïna. No hi trobareu el clàssic drama de refugiats: Alí va fent camí, aconsegueix arribar als Estats Units, el seu somni, i el seu periple continua al llarg de dotze anys. Paula Palacios fa amistat amb ell, li deixa una càmera perquè es gravi i segueixen trobant-se al llarg de 12 anys. El seu fort vincle fa que la cineasta acabi protagonitzant també el documental i el tituli Mi hermano Alí. La simpatia i carisma del noi dona una gran força a aquesta història sense tragèdies. “La major part de la gent és bona”, assegura Alí.
Estado de silencio, de Santiago Maza, té entre els productors Diego Luna, estrella mexicana protagonista de la sèrie d’Star Wars Andor. Dona veu, o altaveu, com diu un dels protagonistes, als periodistes mexicans que són amenaçats, perseguits i assassinats a Mèxic per denunciar el narcotràfic, la corrupció, el tràfic de persones... Uns 160 han estat executats i una trentena han desaparegut en els darrers vint anys. Però n’hi ha molts que no desisteixen. “Quan s’assassina un periodista, es nega a la societat el dret a informar-se”, diu un dels testimonis.
