Nick Cave, un xaman salvatge al Palau Sant Jordi

Concert d’altíssima volada el de Nick Cave i els Bad Seeds dijous al Palau Sant Jordi, adaptat, en aquesta vegada, per encabir-hi uns 8.000 o 9.000 espectadors. L’australià, acompanyat d’un cor gòspel –tres dones i un home– ideal per remarcar el factor cerimonial de tot plegat, va defensar amb les dents un repertori nou de trinca (nou dels vint-i-dos temes que van sonar en les dues hores i mitja que va durar el concert pertanyen a Wild God, publicat a finals d’agost) i, amb uns Bad Seeds desbocats, salvatges, va passar-se almenys tres quarts del bolo en una passarel·la buscant la comunió amb els feligresos de les primeres files. Cantant (de nassos!), gesticulant, teatralitzant. Concedint-li a tot plegat, potser també, una subtil capa d’humor: “Vet aquí un futur clàssic de la fotografia moderna”, va etzibar quan un espectador li va insistir que fes una fotografia des de l’escenari amb una petita càmera. Nick Cave, de 67 anys, es va deixar caure als braços del seu públic durant una cançó, Red Right Hand (Let Love In, 1994), que sempre ha tingut un cert aire a Tom Waits. Ningú, absolutament ningú, de seguretat el controlava. Això, per si algú encara en desconfiava, i a diferència de tantes altres “estrelles de l’espectacle”, anava de veritat.

Cave, amb l’americana i corbata habituals, va començar a dos quarts de nou en punt l’actuació amb tres peces seguides de Wild God, un disc que s’ha interpretat com d’esperança una vegada viscut el dol per la mort, els anys 2015 i 2022, de Jethro i Arthur, dos dels seus fills, i en què les veus gòspel esdevenen determinants. A O Children, tema d’Abattoir Blues/The Lyre of Orpheus (2004) utilitzat també en una pel·lícula de Harry Potter, va advocar per “protegir les nostres criatures” i, tot i que, fins aleshores, el concert ja prometia, un sobtat canvi de ritme a Jubilee Street va disparar l’actuació fins a una altra dimensió i confirmar que les llargues distàncies d’un espai com el Sant Jordi, per a Cave, no serien cap obstacle. A partir de llavors, micros per terra, Warren Ellis imprimint caràcter al concert amb el violí des d’un lateral de l’escenari i moments tant de fúria i visceralitat (From Her to Eternity o Tupelo, dos temes que ja van sonar, aquest novembre farà 40 anys, en el debut català de Nick Cave i els Bad Seeds a la diuen que força pintoresca Sala 666) com de bellesa dolorosa, com quan l’australià, sol davant d’un piano al qual es va anar asseient de tant en tant, va interpretar I Need You, del feridor Skeleton Tree (2016).

The Mercy Seat, aquella cançó de Tender Prey (1988) que Johnny Cash va fer seva en els American Recordings o O Wow O Wow (How Wonderful She Is), dedicada a Anita Lane, ex-Bad Seed traspassada fa tres anys, van deixar el concert pels núvols. “You’re beautiful! You’re beautiful!”, anava cridant el músic, que, a The Weeping Song, en un altre subtil apunt d’humor, va demanar a un espectador que li aguantés una bona estona el micro per poder picar tranquil·lament de mans. I, al final, altra vegada sol al piano, Into My Arms, en una interpretació desbordada de bellesa que, com la resta de concert, costarà oblidar.