Dues ‘escales’ per accedir a un personatge oblidat

Les biografies novel·lades de personatges reals sovint tenen màniga ampla creativa, com és el cas de Confeti (Proa), obra amb què Jordi Puntí va guanyar el darrer premi Sant Jordi en què recrea la vida de Xavier Cugat, i, entre d’altres, Dolça a la Torre de Fang (La Segona Perifèria), en què Antoni Veciana reelabora la vida de Dolça de Provença, esposa de Ramon Berenguer III, comte de Barcelona. S’hi afegeix Maria Escalas amb Matilde E. (La Campana), sobre la figura desconeguda de la compositora mallorquina Matilde Escalas (1870-1936).

La novel·lista Maria Escalas (1969) també és mallorquina i també és música, com la seva biografiada. La coincidència de cognoms és casual. Matilde Escalas va viure l’efervescència del modernisme a Catalunya, a l’epicentre d’Els Quatre Gats, i de la vida bohèmia al barri parisenc de Montmartre, com a artista i amant de Santiago Rusiñol.

Maria Escalas, amb la que és la seva quarta novel·la i que li va permetre guanyar l’últim premi Llorenç Villalonga Ciutat de Palma de novel·la en català, presenta la vida de Matilde Escalas a través d’un interessant cor format pels testimonis de molts personatges coetanis de la compositora, com ara Isaac Albéniz, Pere Romeu, Jane Avril, Rossend Bartrés, Miquel Utrillo, Emilia Pardo Bazán, Erik Satie, Camille Claudel, Maria Rusiñol, Miquel dels Sants Oliver, Lluïsa Bosch, Lluís Millet, Ramon Casas, Joan Alcover i Enric Granados, a més de familiars i personatges anònims suposadament relacionats amb Matilde. “Vaig començar la novel·la amb una primera persona de la Matilde, com dient: «Com que m’han silenciat, ara parlo jo.» El problema és que això obligava a dir mentides en boca d’ella. Per això vaig optar per una estructura en què parla tothom menys ella i Rusiñol. Això em va permetre jugar amb molts estils i registres”, comenta l’autora.

Aquests testimonis breus estan alternats amb una línia argumental que travessa tota l’obra, ambientada en l’època actual i protagonitzada per la Martina, una estudiant que fa el doctorat sobre Matilde Escalas, i el Jaume, el seu professor.

Escalas assegura que per a ella escriure “és una necessitat vital”. “M’he dedicat més a la música –a la interpretació, no a la composició– i escrivia per a cercles íntims, sense pensar que mai pogués publicar. Estic molt contenta perquè cada novel·la ha mantingut una línia ascendent, ha tingut més èxit que l’anterior.”

Va fer molts cursos per aprendre a escriure, en espais com l’Ateneu Barcelonès, i ara és ella qui fa classes d’escriptura a altres. “Els cursos van bé perquè persones que no t’estimen llegeixen i valoren els teus textos. L’entorn propi sempre tendeix a valorar-te més benèvolament i, a més, compartiu codis i t’entenen millor que un desconegut.”

Matilde Escalas va ser una compositora que pel fet de ser dona ha estat menystinguda pels historiadors. “A la Matilde no se l’ha d’escoltar per dona, se l’ha d’escoltar per ser bona compositora. Va escriure una música preciosa plena de sensualitat i lirisme.”

Maria Escalas va anar augmentant la curiositat sobre el personatge de mica en mica. “M’havien arribat informacions sobre ella, al llarg d’anys, fins que vaig conèixer la Teresa Escalas, alumna meva d’escriptura creativa. Ella em va explicar la història, perquè la Matilde era la germana del seu avi. Després, a través de les xarxes, vaig conèixer Romà Escalas, que és net d’un altre germà de la Matilde. A més, m’agrada molt el modernisme i em va venir molt de gust submergir-me en l’època.”

“Faig molts anacronismes perquè em quadrin les situacions i, fins i tot, per interessos dramàtics; a Fèlix Escalas, germà de Matilde, que l’estimava molt, li faig fer un paper una mica galdós, que no es correspon amb la realitat. Vull deixar clar que no és una biografia acadèmica, és una recreació novel·lada en què no he deixat que la realitat m’espatlli la ficció. Si em cenyia a la realitat, la novel·la perdia tensió narrativa”, confessa.

Com a exemple del fet que com més detalls coneixia de la vida de Matilde menys quadrava tot, Escalas esmenta l’escena en què fuig de l’església tot just casada, ajudada per Satie, que condueix un sidecar. “És impossible, perquè ella es va casar el 1903 i el primer sidecar va arribar a Mallorca el 1910 i perquè Satie, que era un mort de gana, mai s’hauria pogut permetre una moto”, detalla.

I per això serveix la trama del present, perquè el professor i l’alumna es plantegin tot de detalls poc coherents. A més de ser una mena de mirall actualitzat de la relació entre Matilde i Rusiñol.

Més enllà de l’estructura, de la tècnica i dels anacronismes confessos, el que busca l’autora és despertar la curiositat pel personatge real. “La Matilde va ser membre d’una família molt culta i benestant mallorquina, a qui li van obrir una porteta. Li van donar un bri de llibertat, per a l’època, i ella va agafar tota la llibertat possible. Va ser capdavantera en molts aspectes. La veig com un catalitzador. Al voltant d’ella es van crear moltes coses i hi va haver gent molt potent, perquè ella també era molt potent. Però després va passar una cosa que ningú sap del cert què va ser i va desaparèixer, va passar de la riquesa cultural i de relacions de Montmartre a tancar-se a Santanyí, quan eren quatre cases. Es va diluir. Per què? Em pregunto a l’obra.”