Música en majúscules

Dilluns va tenir lloc el con­cert inau­gu­ral de la tem­po­rada BCN Clàssics 2024-2025. Va ser un con­cert dels que mar­quen ja no tan sols l’inici bri­llant d’una tem­po­rada, sinó que arriba a con­fi­gu­rar-se com un punt de referència en l’ima­gi­nari musi­cal dels melòmans de la ciu­tat de Bar­ce­lona per a molt temps. Pocs dies després d’haver pogut escol­tar una orques­tra de referència i de culte com la Wie­ner Phil­har­mo­niker al mateix Palau, la visita de la Ton­ha­lle-Orc­hes­ter Zürich, sota la direcció del seu titu­lar, Paavo Järvi (Tallinn, 1962), va ser una demos­tració del que pot arri­bar a ser una orques­tra muni­ci­pal vin­cu­lada a una ciu­tat. Fun­dada el 1868, per al seu con­cert a Bar­ce­lona, va pre­sen­tar un sòlid i preciós con­cert amb dues impor­tantíssi­mes obres del segle XX: el Concert per a violí i orques­tra núm. 2 en sol menor, opus 63 (1935) de Ser­guei Prokófiev (1891-1953) i la Sim­fo­nia núm. 7 en mi menor (1908) de Gus­tav Mah­ler (1860-1911). Un pro­grama que es pot com­pren­dre com una veri­ta­ble decla­ració d’inten­ci­ons. Si el con­cert de Prokófiev, estre­nat a Madrid el desem­bre de 1935, era una pos­si­bi­li­tat de mos­trar les capa­ci­tats con­cer­tants i de diàleg del con­junt orques­tral amb una solista estra­tosfèrica com la vio­li­nista ale­ma­nya, d’ori­gen georgià, Lisa Bati­ash­vi­lli (Tbi­lissi, 1979), la sim­fo­nia ho va ser del que és i implica la relació d’una orques­tra amb una direcció titu­lar. El nivell de con­cen­tració i impli­cació, en el fons, de sen­tit de per­ti­nença a una ins­ti­tució musi­cal amb més de 150 anys d’existència, són els que més ens aju­den a expli­car un resul­tat orques­tral a l’alçada de les grans i millor oca­si­ons. La capa­ci­tat de cre­ació d’atmos­fe­res i clímaxs sonors, el sen­tit dramàtic d’una obra que algú va defi­nir, sense el con­sen­ti­ment de Mah­ler, amb el títol de Cant de la nit, ens va por­tar a viure un èxtasi orques­tral que dóna per refle­xi­o­nar. I molt. Elma­teix dia que s’anun­ci­a­ven, en forma de rumo­ro­lo­gia, els noms de pos­si­bles can­di­dats a diri­gir l’orques­tra del Gran Tea­tre del Liceu, des del cor d’Europa una ciu­tat amb poc més de 400.000 habi­tants, ens ense­nyava com es fan les coses de veri­tat. La liai­son esta­blerta entre els més de 100 músics de l’orques­tra suïssa amb el seu direc­tor està mar­cant una època, i l’esmen­tada referència ja no només pot viure’s en directe sinó en una dis­co­gra­fia imper­di­ble. Com imper­di­ble comença a ser la tem­po­rada BCN Clàssics amb pro­pos­tes com la de dilluns, amb l’edició d’un acu­rat pro­grama de paper edi­tat en paper i l’obse­qui d’un disc vin­cu­lat als orga­nit­za­dors. Són senyals que hi ha ini­ci­a­ti­ves que encara ente­nen i com­pre­nen com el nucli i el perquè del pro­jecte rau en la mateixa música. La música en majúscu­les que vam escol­tar, dilluns, al Palau.