“El somni americà només consisteix a tenir més diners”

Jo crec que ve del meu interès per trac­tar de conèixer les tre­ba­lla­do­res sexu­als des de Star­let, que va ser la pri­mera pel·lícula on vaig abor­dar aquesta qüestió. Durant el procés vaig conèixer tre­ba­lla­do­res sexu­als, vaig escol­tar les seves històries, i m’agrada estu­diar una mica la seva situ­ació actual. Hi ha mili­ons d’històries per expli­car en aquest món. La veri­tat és que no pen­sava fer tan­tes pel·lícules del tema, però he tro­bat una ins­pi­ració infi­nita.

Sí, va ser inten­ci­o­nat: volia pre­sen­tar l’este­re­o­tip i car­re­gar-me’l, per engan­xar el públic i per mos­trar que els este­re­o­tips poden ser fal­sos. I estem expli­cant una història uni­ver­sal. Volia que tot­hom es pogués iden­ti­fi­car amb algun per­so­natge. És veri­tat que un no pot dir que hagi estat a la pell d’un oli­garca rus, però he inten­tat crear per­so­nat­ges en els quals l’espec­ta­dor es pugui veure reflec­tit. I això és el que fa que aques­tes històries siguin huma­nes.

És difícil que no t’interessi, als Estats Units; tenim una gran divisió de clas­ses, que cada dia és més aguda, creix més. És difícil no reconèixer-ho i no voler abor­dar-ho a l’hora d’expli­car històries, perquè si no, pots sem­blar una mica igno­rant. Així que sí, de mol­tes mane­res, per desgràcia, és el que ens defi­neix als Estats Units. El somni ame­ricà només con­sis­teix a tenir més diners i més béns mate­ri­als. En això s’ha con­ver­tit i ho estic reflec­tint una mica en les meves històries.

Evi­dent­ment, s’ha de trac­tar de llui­tar con­tra aques­tes mane­res de pen­sar massa con­ser­va­do­res o puri­ta­nes. Quan pen­sem en la cul­tura ame­ri­cana, sem­bla que estem trac­tant de fugir del sexe i la nuesa. Em sem­bla raríssim, tenint en compte que és una de les coses que ens fa humans. I a la vegada, abra­cem tanta violència. Tinc un pro­blema amb tot això. I el que he des­co­bert, espe­ci­al­ment quan tot­hom està en xar­xes soci­als i a inter­net, és que no pots expli­car una història sense insul­tar o fer enfa­dar algú. La vida és així, ho sento. No evi­taré un mate­rial que pugui resul­tar ofen­siu per a algú. Som tots adults, són pel·lícules fetes per a adults, així que si t’ofens, doncs ho sento.

Sem­pre m’ha sem­blat que gua­nyar la Palma d’Or et dona com a artista un gran reco­nei­xe­ment, i això sig­ni­fica tant o més que les grans cam­pa­nyes de publi­ci­tat. No vull par­lar mala­ment de ningú i espero que l’Acadèmia reco­ne­gui també el meu tre­ball. I a la Mikey Madi­son [l’actriu pro­ta­go­nista] espe­ci­al­ment i a altres mem­bres de l’equip tècnic com el direc­tor de foto­gra­fia. Però per a mi, jo ja he gua­nyat. La Palma d’Or ho sig­ni­fica tot per a mi.

Quan vam fer el càsting tenia ja la idea al cap i sabia com seria el prin­cipi, la part cen­tral i el final de la pel·lícula. Quan estàs en un rodatge físic, de vega­des has de replan­te­jar-te les idees perquè fun­ci­o­nin. Cal tenir en compte el ritme, la lògica... Lla­vors el procés d’escrip­tura con­ti­nua durant la pro­ducció i la fase de mun­tatge. Però sem­pre animo a la impro­vi­sació. Hi ha una certa quan­ti­tat d’impro­vi­sació a la pel·lícula i és fantàstic perquè l’elenc era boníssim, va estar molt bé en la impro­vi­sació còmica. De tota manera, diria que hem impro­vi­sat menys que en pel·lícules ante­ri­ors, perquè neces­si­tava un diàleg ben con­tro­lat, espe­ci­al­ment perquè hi ha molt de rus i armeni i era un diàleg que havia d’escriure’s en anglès i tra­duir-se. Hi havia algu­nes esce­nes que per­me­tien més impro­vi­sació que altres. He dit un exem­ple al prin­cipi de la pel·lícula, quan Anna es mou pel club, li mos­tren com fun­ci­ona. La volia rodar amb l’estil de Robert Alt­man.